Presoner d'una victòria: Feijóo després d'Extremadura

El bloc de dretes assoleix un espectacular 60% a les eleccions, però cada passa del líder del PP cap a la Moncloa fa més pesant el llast de l'extrema dreta

Publicat el 22 de desembre de 2025 a les 19:38

La dreta ha arrasat a Extremadura. El bloc del PP i Vox suma 40 escons (la majoria absoluta són 33) per només 18 del PSOE (que en perd deu) i set d’Unides per Extremadura. La presidenta de la Comunitat, María Guardiola, ha calculat malament l’avançament electoral davant les dificultats d’aprovar pressupostos. El PP només ha augmentat un diputat, dels 28 als 29, lluny dels 33 màgics. Mentre els socialistes són els grans derrotats, els ultres es mostren eufòrics al passar de cinc a 11 i condicionar tot futur govern del PP. De totes les situacions, la més paradoxal és la d’Alberto Núñez Feijóo, que veu erosionar-se Pedro Sánchez sense capitalitzar plenament la situació. Aquestes són les claus.   

La cara per a Feijóo: majoria de dretes

Extremadura, abans feu d’un PSOE paternalista i populista, ha seguit una evolució similar a Andalusia. Després d’una llarga hegemonia socialista, el PP ha sabut trobar un aire aparentment moderat, lluny de les estridències madrilenyes. Abans amb José Antonio Monago, ara amb Guardiola. El gir a la dreta s’ha anat produint gradualment i en aquests moments és inapel·lable, amb PP i Vox sumant gairebé un 60% dels vots (43% els populars i 17% els de Santiago Abascal). A Génova, Feijóo està content davant l’ensulsiada dels socialistes, que d’alguna manera l’acosta al poder. El febrer, vindrà l’Aragó, després Castella i Lleó i Andalusia. No es pot descartar que en totes aquestes comunitats, el PP mantingui la presidència, circumstància que reforçaria l'expresident gallec.   

La creu: presoners de Vox

La majoria d’analistes han recordat aquest dilluns l’astúcia d’Abascal quan el 2024 va decidir sortir dels governs autonòmics en què hi havia entrat en coalició amb els populars. Això va deixar en mans d’aquests el desgast de la gestió conservadora (des de la dana al País Valencià als incendis a Castella o els cribratges del càncer de mama a Andalusia). Ara tot indica que Vox pot beneficiar-se de no ser al poder en un moment de creixent onada contrària a les elits. 

Abascal segueix l’estratègia de Marine Le Pen i el seu Reagrupament Nacional: no acceptar cap aproximació al govern i intentar esdevenir veu del màxim malestar possible. Per Feijóo i Guardiola, però, el cost del triomf serà elevat: hauran de fer, com al PP valencià, un gir a la dreta sense miraments. Per sort pel PP, aquest en té prou amb una abstenció de Vox, el que pot suavitzar algunes exigències d’Abascal.

L’obsessió de Génova: la Moncloa al preu que sigui

Per un tacticista com el líder del PP, la Moncloa bé val una missa. En aquests moments, al polític gallec dependre de Vox potser no el satisfà, però no té opció. Per ell, com el lema de Cèsar Borgia, és “Cèsar o res”. Després de tan criticar Sánchez pel seu suposat tacticisme i per aferrar-se al poder, Feijóo vol el mateix. Si el preu ha de ser pactar amb l’extrema dreta, ho farà. No tindrà una altra oportunitat. Fins al moment, encara és hora que el líder del PP hagi explicat amb nitidesa quines són les línies vermelles en unes negociacions amb els ultres. 

Un laboratori per l'esquerra a l'esquerra

Unides per Extremadura ha estat la marca de les forces a l’esquerra del PSOE. Han obtingut un resultat objectivament positiu. No hi ha lleis exactes en política, però unes tendències generals amb poques excepcions. En una esquerra espanyola fragmentada, a Extremadura s’hi va contraposar una única llista que aplegava Podem, IU i Aliança Verda. No era únicament un afegit de sigles, sinó que a Extremadura les esquerres alternatives han aconseguit aïlar-se de les batusses entre Ione Belarra i Yolanda Díaz. Amb una campanya molt arrelada al territori, Irene de Miguel ha estat una bona candidata: aquest bloc ha passat de 4 a 7 diputats. Però cal ser escèptic que la lliçó extremenya faci escola fora.   

Un anunci del que li espera a Sánchez?

Aquesta ha estat la primera estació del que podria ser un calvari per Pedro Sánchez, que podria culminar en les eleccions a Andalusia del juny. La següent cita és el 8 de febrer a les eleccions aragoneses. És cert que el cas extremeny no necessàriament s’ha de replicar arreu. Les particulars circumstàncies del PSOE al territori, amb un candidat processat pel cas que persegueix el germà del president espanyol, han fet de les eleccions extremenyes el pitjor moment possible pels socialistes. També s’ha de posar al seu lloc el pes de la comunitat, que elegiex només 10 diputats al Congrés. Però si el PSOE no dona senyals de vida intel·ligent en cap de les eleccions que venen, els problemes de Feijóo es veuran esmorteïts per les absoltes al govern de coalició.