El diccionari en vigor de l’Institut d’Estudis Catalans, en la seva accepció tercera, defineix “valencianisme”, com a “afecció per les característiques i els interessos valencians”. És a l’expressió periodística escrita d’aquesta afecció a què la Fundació Irla, dirigida per Josep Vall, ha dedicat un treball monogràfic excepcional, en l’edició del qual han col·laborat també les universitats d’Alacant, València i Politècnica de València. Es tracta d’una obra colossal, per l’abast i la intensitat de la recerca i l’extraordinària aportació gràfica que l’acompanya, la qual ha rebut el premi a la millor coedició universitària concedit per la Xarxa Vives, que aplega les universitats de l’àmbit lingüístic català, i també el premi concedit per les universitats espanyoles pel mateix motiu.

L’obra, de 612 planes, tapes dures, format tabloide i 4 kg de pes, és el resultat d’un treball rigorós dut a terme per Francesc Martínez Gallego, catedràtic de periodisme i doctor en història i Francesc Martínez Sanchis, periodista, historiador i doctor en comunicació. El resultat de les seves investigacions pacients i meticuloses aporta un coneixement bàsic d’un total de prop de mig miler de publicacions valencianes de tota mena: satíriques, festives, polítiques, cultura, llengua, tradicions, literatura, educació, emigració i exili, humor, informació general, informació local, investigació, agricultura, excursionisme i ecologisme, humor gràfic, art, religió, sindicalisme obrer, universitat, calendari comercial, divulgació científica i cooperativisme. Entre les revistes satíriques (124) i les de caràcter festiu com ara falles, fogueres, etc. (75) representen el 40 % del conjunt de publicacions valencianistes aparegudes al llarg de quasi un segle i mig. Un total de 448 revistes, doncs, i caldria encara afegir-n’hi 79 més sobre les quals no es disposa de prou informació.

Fugint de tòpics i potser de prejudicis i tot, resulta que El Mole, revista apareguda a València l’1 de febrer de 1837, és la primera publicació editada íntegrament en llengua catalana de tots els Països Catalans, sis anys abans que veiés la llum, a Barcelona, el periòdic Lo Verdader Català, el 15 de març de 1843. Rere El Mole i altres publicacions semblants hi ha la figura de Josep Maria Bonilla, escriptor, polític, pintor i periodista d’ideologia liberal. I també trobem, en diverses iniciatives periodístiques del segle XIX, la mà de l’escriptor i polític Josep Bernat i Baldoví, molt conegut com a autor de sainets de renom. Suecà, com Joan Fuster, el cementiri de la capital de la Ribera Baixa acull avui, costat per costat, els nínxols de Bernat i Baldoví i de l’autor de Nosaltres, els valencians.

Les modalitats lingüístiques emprades per la premsa valencianista són tan variades com la temàtica de què tracten, així com el públic potencial a la qual va prioritàriament adreçada cada publicació. N’hi trobem, doncs, de monolingües en català o en castellà, així com de bilingües. És en els periòdics de caràcter satíric on es veu amb més claredat la connexió directa entre la modalitat lingüística del valencià més popular i l’oralitat ben viva i acolorida dels carrers i les feines agrícoles al camp. Des del punt de vista ideològic, la pluralitat abasta des de posicionaments francament conservadors en el terreny polític, econòmic i religiós, fins a d’altres obertament populars, republicans i d’esquerres, dibuixant així un retrat de la societat valenciana entre 1837, amb l’aparició d’El Mole, en català, i el 1977 amb Valencia Semanal, bilingüe però amb uns plantejaments del tot progressistes sobre la llengua, la cultura i el país. Com en tota expressió d’un sentiment i una consciència col·lectiva, des dels posicionaments localistes i regionalistes dels primers temps fins als més recents, ja amb una visió plenament nacional de la realitat valenciana, la diversitat de plantejaments sobre la identitat del País Valencià és ben present també en la premsa valencianista. La valencianitat apareix, de fet, com un veritable mosaic social, cultural i polític, i la història de la premsa valencianista és, en realitat, un ingredient fonamental i imprescindible en la història general del País Valencià.

L’obra en qüestió recull també una fitxa hemerogràfica de les 41 publicacions valencianistes aparegudes en la clandestinitat durant el franquisme, quasi la meitat de les quals d’orientació comunista, compromeses totes amb el País Valencià i escrites, majoritàriament, en català i amb l’ortografia de les Normes de Castelló, és a dir, d’acord amb la normativa fabriana. Editades, per motius obvis, amb procediments modestos, com ara ciclostil o multicopista, reflecteixen també la pluralitat política existent de Vinaròs a Torrevella: comunistes, socialistes, independentistes de Països Catalans, carlines, republicanes, democratacristianes i llibertàries.

La importància de La premsa valencianista és excepcional, no sols per a l’estudi de la història del periodisme valencià, sinó per a un coneixement més profund de la societat valenciana en el període estudiat. Així ens trobem amb publicacions emblemàtiques com El Palleter (1880) que tirava 50.000 exemplars, La Traca (1884), València Nova (1906), Terra Valenciana i El Cuento del Dumenche (1908), Pàtria Nova (1915), El Crit de la Muntanya (1922), Taula de Lletres valencianes (1927), Acció Valenciana (1930), Avant (1930), El Camí (1932), La República de les Lletres (1934), Sicània (1958), Gorg (1969), Dos y dos i Saó (1976) o Cal dir (1977). La publicació fallera Pensat i fet (1912) arribà a tirar 20.000 exemplars, emprava un model de llengua alhora normatiu i popular, entenedor per als seus lectors tan variats, sortí sempre en català i, per evitar la prohibició franquista de publicar prosa en la nostra llengua, el 1945 optà per escriure tota la revista en vers.

Si bé la majoria de publicacions aparegueren al cap i casal valencià, alguna de molt destacada ho feu a Alacant, com El Tio Cuc (1914-1936) que, en la seva etapa final, tirava 20.000 exemplars brandant la bandera d’un valencianisme republicà autonomista, laic i progressista, expressat en un valencià normatiu, amb la col·laboració d’un joveníssim Enric Valor, com ha estudiat Manuel Lillo a la seva interessant monografia L’Alacant d’El Tio Cuc. Entre les 57 poblacions on més publicacions s’editaren destaca València (283), Castelló (30), Alacant (12), Barcelona (9), Novelda i Sueca (6), Alcoi i Gandia (5), Algemesí i Vinaròs (4). També en sortiren a Ciutat de Mèxic, a Córdoba, Rosario i Buenos Aires (Argentina), Madrid (Espanya), Montevideo (Uruguai), São Paulo (Brasil) i París (França).

Per a saber-ne més: 1837-1937. La premsa valencianista, Francesc-Andreu Martínez Gallego i Francesc-Tomàs Martínez Sanchis, Fundació Irla, Barcelona, 2024.