L’acomiadament sense raons de Rafael Bodí en plena crisi immobiliària és l’inici d’una baixada als inferns sense fre del protagonista d’Abisme, la nova novel·la de Francesc Viadel (Algemesí, 1968). Una narració de realisme brut i elements onírics, tot amanit de la prosa crua de l’autor i un humor àcid que esdevé a vegades l’únic acompanyant del personatge. 

Viadel, sociòleg, periodista i professor universitari, col·laborador de Nació i de La Veu del País Valencià, ha publicat poesia i novel·la (L’estiu dels brivalls va ser Premi Teodor Lorente el 2021), així com diversos estudis imprescindibles per entendre la història recent del País Valencià, com No mos fareu catalans: història incabada del blaverisme.

Expliqui’ns en què és diferent aquesta novel·la a la seva anterior producció literària.
L’estil és el mateix. Potser L’estiu dels brivalls era una novel·la més arrelada a la realitat i en aquesta m’he permès fer un joc més atrevit amb les imatges oníriques, amb un cert realisme màgic. Hi ha una elaboració narrativa més complexa. L’estiu dels brivalls va estar quinze anys en un calaix perquè les editorials no la veien per entrar en els circuits comercials, ni pel tema ni per com estava escrita. Aquesta no és tampoc de lectura fàcil, no per la complexitat del llenguatge sinó pels temes que aborda. 

Faci’ns un resum de la trama. 
La trama és molt senzilla. Aparentment molt inversemblant. Aparentment perquè d’inversemblant no en té res. Està ambientada en el moment de la crisi immobiliària i explica la història d’un home de mitjana edat a qui acomiaden de la feina i es troba al carrer d’un dia per l’altre, la dona el deixa, perd la família i s’ha d’enfrontar a la lluita per la seva pròpia existència. Li passen moltes coses.  

"El protagonista embogeix i necessita recórrer a l'humor negre i les imatges oníriques per escapar de la realitat"   

La novel·la traspua humor. Però és un humor molt negre, gairebé desesperançat.
En l’humor negre hi havia una intenció. El personatge es riu d’ell mateix. L’editor l’ha comparat amb Makoki, el personatge del còmic. És algú que embogeix. Necessita recórrer a l’humor negre i a les imatges oníriques per escapar de la realitat. Perquè la realitat que té al davant és molt salvatge. Hi ha un sarcasme que s’inscriu en la tradició dels valencians. Hi ha una certa tradició en la literatura en català al País Valencià que ve de molt lluny, d’aquest humor més descarnat i gamberro. 

"La por pot més que totes les solidaritats, les ètiques, i que tots els vincles". La seva mirada a la realitat traspua pessimisme.
Totalment. La por paralitza i pot fer estralls en un moment donat. Sobretot en situacions límit, com aquesta en què el protagonista s’hi veu abocat. També volia expressar a través del Rafael Bodí la fragilitat en la que vivim. Pensem que vivim en una mena de seguretat impertorbable i jo no ho veig així. Vivim abocats a l’abisme. 

És una novel·la més sobre sentiments que sobre llocs físics? O és també una novel·la sobre el Carmel?
És una novel·la sobre Barcelona, que és un dels personatges. I dins d’aquesta Barcelona, sobre el Carmel, que en literatura en català no recordo que s’hagi fet. En castellà sí. Es tracta d'una obra que, bàsicament, intenta explicar la fragilitat de les persones, la desesperança com a element destructor. O també podríem dir que és una novel·la valenciana sobre Barcelona.  

Hi ha elements autobiogràfics?
Sempre que escrivim hi ha elements autobiogràfics. Escrivim sobre el que coneixem. També, a través de la literatura, intentem conèixer-nos a nosaltres mateixos. Que sigui autobiogràfica la novel·la ja no sabria dir-te. Jo vaig viure al Carmel en el moment de la covid. L’ofici de periodista m’ha permès aquesta veritat de l’observació. Vaig entendre un barri que no coneixia. Finalment, la literatura és imaginació i observació. Una novel·la que no té aquests elements trontolla. Hi ha molta imaginació. Se citen molts autors i textos que estan inventats. Hi ha un personatge a la novel·la que es diu com jo i aquí ja queda eliminat. 

Una bona novel·la ha de ser també una bona crònica?
No necessàriament, però per mi sí. Albert Chillón, professor de l’Autònoma i especialista en literatura i periodisme, explicava que la literatura també és un instrument de coneixement per intentar entendre els límits perceptibles de la realitat. Però les novel·les també ens poden ajudar a entendre una època. La meva voluntat amb Abisme ha estat entendre aquella part de la meva existència que va coincidir amb el moment catastròfic de la crisi del 2007. En aquest sentit, si fem una mirada enrere a la literatura en català dels darrers vint anys, tindríem un problema seriós.    

A veure…
Si d’aquí a cinquanta anys algú intenta entendre les darreres dècades de la societat catalana pot tenir problemes per entendre-la a través de la novel·la. Perquè, per desgràcia, la literatura en català ha intentat evadir-se molt de la realitat.

"La creació literària es debat entre la literatura d'escola d'escriptura i l'exercici del formalisme"

Aquesta idea la trobo suggeridora.
Aquest és un tema. S’ha intentat evadir a l’hora d’expressar la realitat, fins i tot lingüísticament. S’hauria de fer un estudi dels continguts i temàtiques que ha abordat la literatura. Joan Fuster, el 1956 o 1957, es preguntava perquè en català era impossible escriure novel·les sobre futbol o sobre molts àmbits que altres literatures aborden amb normalitat absoluta. Quan traduïm al català, traduïm autors d’altres literatures que aborden les seves realitats i ho trobem normal. En canvi, quan escrivim en català, aquest abordatge de la realitat no és tan clar. Estem en una mena d’esquizofrènia. 

Quins àmbits de la realitat troba absent de la creació narrativa?
Home, per exemple, el problema de la gent sense llar. Fa poc, per cert, vaig llegir una novel·la de l’Eva Baltasar que tracta aquest tema, però diria que ha estat l’única. Tota la problemàtica de la gent que viu a l’atur, les addiccions, la corrupció, com l’aborda en castellà Rafael Chirbes. Moltíssims temes. Algú ha escrit una novel·la sobre el Barça? No dic un sainet. O una gran novel·la sobre la política com ha fet Philip Roth sobre els Estats Units.

El repertori temàtic, en definitiva, és molt limitat. El català es debat entre la literatura de plantilla, d’escola d’escriptura, i l’exercici del formalisme, de fer una literatura molt formal des del punt de vista de la llengua però amb poca intenció d’abordar la realitat. Per exemple, ara recordo un llibre de Philip Roth.

Sí.
Patrimoni: una història vertadera. És la relació amb el seu pare en el tram final de la seva vida, quan li detecten un tumor cerebral molt agressiu, i ell fa l’acompanyament. És una història bestial. Doncs jo ara no recordo en català una història així. Potser n’hi ha alguna. Als Països Catalans ningú té pares grans que els hi passa això? Falta un estudi temàtic de la literatura catalana. De què s’escriu en català?     

"Per mi, escriure és una necessitat i una teràpia. Explico el món com el veig i exorcitzo les meves pròpies pors"

Escriu des d’un cert patiment?
Per mi, escriure és una necessitat i és una teràpia. El que faig és explicar el món com el veig i exorcitzar les meves pròpies pors. Un lector m’ha comentat que Abisme expressa totes les pors patològiques dels fills de les classes populars: la por a perdre la feina, la família, l’arrelament al barri, la por a la malaltia. La gent d’un altre extracte no té aquests temors. A Abisme hi ha una radiografia de la ciutat. És la meva radiografia. I del Carmel. El gran esvoranc del Carmel també va ser una metàfora dels grans esvorancs de la vida i d’una societat. No he posat el fre de mà.

Podem estar al caire del precipici i la vida pot ser dura. Però potser hi haurà lectors que no tindran aquesta visió tan tràgica de la realitat. 
Lluís Vives deia que l’esperança era el motor de la vida. Però jo faria una pregunta: i si no hi hagués esperança? És que fins i tot això està molt mal repartit. Ara no parlo per mi. Ara tenim esperança que continuarem a la feina, que potser la guerra s’acabarà, però i si no? I si l’esperança és un autoengany?

Probablement el marge de maniobra de l’ésser humà sigui escàs, però potser és bo no ser ultradeterminista. L’esperança no es pot crear o eixamplar una mica?
I tant! Al final, ens la fabriquem nosaltres. A Abisme, el protagonista també es mostra capaç de prevaldre i sobreviure a la seva mateixa tragèdia.