Encara teniu present el record de com els avis, els pares o els tiets us contaven rondalles, llegendes, faules o succeïts per captar la vostra atenció o per fer-vos passar una bona estona? Aquesta mena de narracions breus, de caràcter fantàstic o amb elements reals, destinades especialment a entretenir els infants, tenen origen en la tradició oral i són un llegat i un patrimoni històric ben valuós que cal conversar, un tresor dels nostres avantpassats. Ens expliquen històries alliçonadores i representatives de la nostra terra, de la nostra gent, però sobretot ens ajuden a conèixer la nostra llengua, un lèxic i un vocabulari que han quedat fossilitzats, paraules i frases fetes catalanes que cauen en desús o que potser ja no es fan servir.

Així doncs, perquè tot aquest llegat i patrimoni tan important de la llengua i la cultura catalanes no es perdi, el mestre i contacontes Jordi Raül Verdú Pons (Alcoi, 1960) ha publicat recentment Rondalles i succeïts rescatats de l'oblit (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), un recull de 38 relats populars extrets de la tradició oral, històries que atreien, captivaven i entretenien menuts i grans, tant en les fosques i gelades nits d'hivern, asseguts als balancins davant del foc o al voltant d'un tendur, com en les caloroses nits d'estiu, amb les cadires de boga a la vora del carrer, a la fresca; narracions que, tot i que avui dia no tenen el protagonisme de fa uns anys, continuen mantenint la seva gràcia, el seu tarannà i el seu encís per a qualsevol públic, independentment de l'edat que tingui, com bé explica l'autor. 

Així mateix, aquesta obra ha estat guardonada amb el XXXIX Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, atorgat el 2024 per l'Ajuntament de Bellpuig, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Lleida, i completa l'octologia de reculls orals que Verdú va començar el 1991, quan va emprendre la recerca de contarelles al migjorn valencià, inicialment per les comarques de l'Alcoià i el Comtat.

De la curiositat a l'abducció passant per la seducció

Fa vora un terç de segle, Verdú, "jugant, jugant com aquell que diu", sense imaginar-se on el portaria aquesta nova singladura que emprendria amb aquest llibre, es va endinsar "en l'apassionant món de la tradició oral": "De sobte, em vaig veure immergit entre rondalles, contalles, llegendes, contarelles, romanços, succeïts i acudits, que des del primer moment no només em van seduir, sinó que en realitat també em van abduir". 

Sobretot, però, s'hi va endinsar per les vivències familiars de la infantesa: "M'hi vaig ficar portat pel record nostàlgic que guardo dels relats que em contaven la meva iaia i els meus pares, per la curiositat de descobrir-ne de nous, per la necessitat de fer-me amb ells abans que es perdessin i, molt especialment, per la il·lusió i les ganes de contar-los als altres, tal com havien fet amb mi quan era menut".

En tot cas, la indagació de qualsevol mena de relat oral sempre li havia semblat "atractiva, curiosa i molt interessant", ja que les rondalles "no només plasmen una història, sinó també una manera de parlar, una llengua que encara no està tan adulterada", però de vegades també ha estat una tasca difícil i frustrant: "Vaig començar amb una gravadora, anant de poble en poble, intentant trobar gent gran que recordés els contes que contava als fills, nets o veïns, o que li contaven quan era xicoteta". 

Recórrer 15 pobles i 8 comarques al llarg de cinc anys 

Per aconseguir treure a la llum aquesta relíquia del passat, Verdú ha fet un viatge de cinc anys per 15 localitats de les províncies d'Alacant i València, com ara Agres, Aielo de Malferit, Alcoi, Almudaina, Benigànim, Benilloba, Benimantell, Cocentaina, el Camp de Mirra, l'Abdet, Muro, Ondara, Ontinyent, Santa Pola i Xeraco, i 8 comarques meridionals valencianes, com per exemple l'Alacantí, l'Alcoià, l'Alt Vinalopó, el Comtat, la Marina Alta, la Marina Baixa, la Safor i la Vall d'Albaida.

Malgrat el llarg recorregut, l'autor considera que ha valgut la pena: "Ha estat una feina molt engrescadora i enriquidora; em sento agraït i privilegiat d'haver conegut alguns dels veritables herois i heroïnes del nostre imaginari col·lectiu, aquells que encara han conservat en la seva memòria les rondalles atàviques que s'han anat transmetent, des de temps immemorables, d'una generació a una altra".

En cadascun d'aquests pobles, Verdú ha anat enregistrant rondalles i succeïts explicats per tota mena de gent, com ara llauradors, pastors, mestresses de casa, mestres, bibliotecàries, treballadors tèxtils, venedors de sabates, zeladors d'hospital, empresaris, historiadors, i en escenaris ben diversos: en cases particulars, la majoria; al carrer, alguna vegada; amb el narrador gitat al llit, per malaltia; en un bar, acabat d'arribar de la feina; en una escola, després de les classes; davall d'una carrasca, buscant l'ombra estiuenca, amb un ramat d'ovelles i cabres al voltant; en un cementeri, mostrant-me el lloc exacte dels fets; en una muntanya, mentre descendíem del cim... Amb tot, la mitjana d'edat dels contistes és de 71 anys. Tot i això, l'autor destaca que, "de les 38 narracions de la selecció, el 39%, és a dir, 15, me les han contades familiars dels narradors, no els iaios, iaies, mares o pares que els havien narrat, perquè aquests ja havien faltat". 

Ara bé, "no sempre ha estat arribar i moldre", revela l'autor, perquè "no deixava de ser un desconegut, un foraster a qui deixaven entrar a casa seva". De fet, algun cop l'informat no hi ha volgut col·laborar i, per tant, no li ha contat res, "per desconfiança, principalment". Tot i això, la major part de les vegades ha conegut gent disposada a ajudar-lo: "M'he trobat amb persones molt amables i generoses, que m'han obert la porta de casa seva de bat a bat i que no sabien què fer-se amb mi". Tant ha estat així, prossegueix, que "no només m'han contat totes les narracions que recordaven en aquell moment, sinó que també m'hi han fet tornar, per si els en venien més al cap, cosa que, en certs casos, ha estat així". Per tant, "només puc dir que els estic molt agraït a tots per haver col·laborat en aquesta recollida i haver-me regalat aquesta joia, un autèntic tresor, sobretot, per a la nostra llengua, la nostra gent, la nostra cultura i la nostra terra". 

Un contingut divers, però sempre entretingut

En aquesta col·lecció, com bé indica el títol del llibre, hi ha, pràcticament a parts iguals, rondalles i succeïts: "Unes són narracions populars breus, sovint de transmissió oral, de caràcter fantàstic, llegendari o amb elements reals, destinades especialment a entretenir els xiquets i les xiquetes; les altres, en canvi, són històries més curtes, que solen ser interessants i, sobretot, gracioses", explica l'autor. Però per "donar més fluïdesa a la lectura" i perquè "el lector s'engresqui, es diverteixi i trobi més seductora aquesta complicació", Verdú ha anat "barrejant rondalles i succeïts constantment" i "combinant l'extensió de les narracions, la temàtica i els personatges". 

Així mateix, la temàtica més recurrent és l'escatològica, amb històries com El senyor de la cara ampla i el puro a la boca i Pudor misteriosa, entre d'altres. "Aquesta matèria sempre desperta l'interès i el riure en el públic, especialment el més jove, bé per la vergonya, el pudor o el fàstic que li crea", afirma l'autor. Però tampoc no hi poden faltar la pilleria i el coratge, "unes de les accions més reiterades de la nostra rondallística", que queden paleses a Els tres presents, El corb de Partegat i El xiquet valent. 

Per contra, "la ximpleria i la innocència fan acte de presència en un bon grapat de narracions", com ara Les set munteres i La desaparició del burret. I la por "tampoc no podia fer fugina aquí, bé a través d'un espantacriatures, com ara l'home del sac, o per la mort, que és la por més estesa". D'altra banda, també hi tenen cabuda la religió, "amb la figura del rector i el pecat com a rerefons"; els animals, com ara les guineus, que es manifesten a La casa on entraven tots els animals i La raboseta de Pamis; les animalades, "i no precisament les protagonitzades per animals, sinó pels mateixos humans"; els vellets, "tan habituals i rellevants en la rondallística"; les dicotomies riquesa i pobresa i vida i mort, que es veuen reflectides a El tio Llorenç, en què per fer un mal càlcul el protagonista s’empobreix per no morir-se quan havia previst, i el desgavell i l’enginy, que "es barregen per crear situacions tan estrambòtiques com increïbles".

Una pèrdua irreparable i imperdonable

L'objectiu final és que aquestes rondalles i succeïts no caiguin en l'oblit. Si això passés, "seria una pèrdua irreparable i imperdonable", ja que "s'esborraria una part important del nostre llegat, del nostre passat, de la nostra essència", remarca Verdú. En aquest sentit, revela que, tenint en compte la mitjana d'edat dels informants, "és difícil no ser pessimista respecte al futur de la rondallística". Tot i això, aclareix que, després d'experimentar personalment les últimes tres dècades l'arreplega de relats de transmissió oral, veu que "la flama narradora encara està encesa, encara que pugui semblar que fa poca llum o que gairebé no calfa". Per tant, confessa que en el fons és optimista: "Un cop passada aquesta trentena d'anys, trobo que la mitjana d'edat de les persones protagonistes que conten les històries pràcticament no ha variat darrerament; encara més, la mitjana d'edat dels familiars que me les han contades és inferior a la mitjana, cosa que denota que es continua passant el relleu narrador".

A més, l'autor creu que aquesta mena de narracions "no desapareixeran mai", perquè "les persones sempre estem famolenques d'històries, necessitades d'imaginació i evasió, amb ganes d'alimentar el xiquet o la xiqueta que duem dins, cosa que forma part de la nostra condició humana". Per això, està convençut que "aquestes contarelles ancestrals compartiran la seva vàlua amb d'altres de més modernes, com ara les llegendes urbanes, sense perdre protagonisme ni quedar rellevades a un segon pla". Però perquè això sigui possible confia que "les escoles, els instituts, algunes universitats, les biblioteques, els ajuntaments, els professors, els mestres i els contacontes, principalment, continuïn divulgant i custodiant la nostra cultura de transmissió oral".

Així mateix, Verdú, malgrat les 238 narracions que ha publicat fins ara, no perd l'esperança ni la il·lusió: "Mentre hi hagi alguna persona que em conti un relat que no tingui registrat o que sigui una versió diferent d'algun que ja tinc, allà seré jo per gravar-lo i transcriure'l, amb la mateixa fidelitat possible, perquè algun dia es publiqui i així no caigui en l'oblit. De fet, avui dia, puc dir que la nonalogia ja la tinc en dansa, cosa que confirma que d'aquesta engrescadora i encisadora feina no em jubilaré mai, afortunadament".