“On abans dèiem Amb tots els ets i uts, ara diem Amb pèls i senyals; on abans dèiem Perdre l’oremus, ara diem Perdre el fil, i on abans dèiem Ficar-se en camisa d’onze vares, ara diem Ficar-se on no et demanen”, revelen el lingüista i paremiòleg Víctor Pàmies, la mestra d’educació infantil i psicòloga Anna Maria Matas i el pedagog i il·lustrador Joan Antoja. Tal com podem comprovar amb aquests exemples, “el pas del temps també és inexorable per a les llengües”, i això fa que “expressions que eren molt populars fa unes dècades o segles ara hagin caigut en l’oblit o hagin estat substituïdes per altres expressions noves que representen situacions més quotidianes i comprensibles per als parlants”. 

Malgrat tot, “la voluntat és que aquestes expressions sinònimes pervisquin, perquè la riquesa d’una llengua es demostra amb la polisèmia, la sinonímia i l’adequació al registre i al context, entre molts altres factors”. Per això, i després de l’èxit de 101 dites il·lustrades per a tothom (Cossetània), Pàmies, Matas i Antoja acaben de publicar 102 dites il·lustrades per a tothom (també a Cossetània), amb l’objectiu de “recollir i preservar les expressions pròpies de la llengua catalana, per a un públic general, no només infantil, amb rigor i esperit divulgatiu”.

Amb tot, 102 dites il·lustrades per a tothom no és un simple recull d’expressions, va més enllà: els autors acompanyen cada dita d’una il·lustració al·legòrica i del significat i, a més, hi adjunten un exemple d’ús que ajuda a comprendre-la més fàcilment, altres dites equivalents i comentaris sobre l’origen o el sentit. A banda, classifiquen les 102 dites —o parèmies, “un terme que les engloba totes i, de passada, serveix per lligar-ho amb la disciplina que s’hi ocupa i les estudia, la paremiologia”— segons la funció que fan dins l’oració. És a dir, en locucions, frases fetes o refranys, “malgrat que hi ha tot un seguit de termes diferents per descriure les peces de fraseologia figurada d’una llengua”. 

Al capdavall, aclareixen els autors, la intenció és “trobar expressions catalanes que no volem que es perdin i que pensem que la millor manera de difondre-les és recollir-les, explicar-les i cercar-ne l’origen que, en temps més o menys remots, les va fer sorgir”. En definitiva, “volem col·laborar perquè el català recuperi vivesa, esplendor, creativitat i presència en tots els àmbits de les nostres vides”. Per fer-nos dentetes, els autors ens en proposen unes quantes i ens animem a pensar-hi i a ampliar el repertori.

"Net com una patena"

El pedagog i il·lustrador Joan Antoja tria la frase feta Net com una patena com la seva preferida del recull: “Em porta records de petit, que la meva mare ja m’ho deia quan s’havia de netejar alguna cosa, i el dibuix que l’acompanya el trobo molt clar (com la patena)” —al llibre hi han il·lustrat una patena tan neta i lluent que fins i tot s’hi pot veure reflectida la cara del capellà que l’aguanta amb les mans, i la gràcia és que, com si fos un joc, els lectors provin d’esbrinar quina és la dita que representa cada il·lustració—. A més, revela: “Llavors no sabia que era una patena, però ho vaig saber ja de gran i em va fer molta gràcia descobrir aquesta expressió”. Molts dels infants i els joves d’avui dia possiblement tampoc no saben què és una patena, per això mateix els autors, amb aquest llibre, volen recuperar dites perquè no se’n perdi l’ús. 

En aquest cas, aclareixen que “una patena és un plat molt pla i prim on es dipositen les hòsties consagrades que es donaran per combregar durant la missa; sol ser de metall noble i la seva funció exigeix que estigui extremament neta i polida”, d’aquí l’origen d’aquesta frase feta, que vol dir “molt net, a més no poder, en extrem”. Com a curiositat, exposen que aquesta dita “també es fa servir per expressar empobriment, quan algú es queda sense res”, i que altrament “diem que va com una patena a qui va molt mudat o impecablement vestit”.

"Molta merda!"

La mestra d’educació infantil i psicòloga Anna Maria Matas es decanta per la locució Molta merda!: “És una expressió del món del teatre, que faig servir i conec; sempre m’ha agradat molt el teatre, he anat molt a teatre i n’he fet com a amateur”. Del sentit de la frase, diu, “n’expliquen que, abans, quan hi havia molts de carruatges davant d’un teatre, els cavalls feien les seves coses i, el fet que hi hagués molta merda davant del teatre volia dir que hi havia molta gent”. Però també en diuen això: “Els que feien teatre de manera ambulant, quan anaven pels camins, es fixaven en quin era el camí on hi havia més cagarades, perquè volia dir que per aquell camí es devia anar a algun poble on es feia un mercat o una fira i hi havia molta gent, i interessava anar cap allà perquè hi hauria més públic potencial”. Amb tot, aquesta dita es fa servir per “desitjar sort; majoritàriament la fan servir els actors per donar-se suport i desitjar-se sort entre ells, sobretot abans d’estrenar una obra”.

"Afluixa, maduixa!"

El lingüista i paremiòleg Víctor Pàmies s’inclina per la locució Afluixa, maduixa!, “un rodolí o retruc que serveix per fer un advertiment, alertar d’un perill o manifestar desacord”. Pàmies assenyala que entén “la paremiologia i la fraseologia com el compendi del saber d’una llengua pel que fa al llenguatge figurat”. Per tant, va més enllà de les locucions, les frases fetes i els refranys: “Amb aquesta col·lecció intentem donar cabuda a altres expressions figurades de la llengua, potser no tan conegudes, però que són un recurs perquè la llengua segueixi sent creativa, com les interjeccions, les exclamacions, les respostes de rebot o els rodolins expressius, i Afluixa, maduixa! n’és un exemple, i n’hi ha moltes més, com ara Adeu, Andreu!, On vas, cabàs!, Tranquil, pernil!, Flipa, tulipa! i tantes altres que ens podem inventar”. Com ja advertia en una entrevista a Nació, “hem deixat de banda la creativitat de la llengua i hem deixat de crear noves expressions, ja que ens ha estat més còmode o més fàcil manllevar-ho del castellà o de l’anglès”, per això anima a inventar-ne de noves des del català.

"Àngel a Maria!"

La locució Àngel a Maria! és una “exclamació per expressar l’acord o la conformitat total amb allò que s’ha dit”. Per exemple, “Al final s’ha adonat que el seu home era un aprofitat i l’ha engegat a dida. Àngel a Maria!”, exposen els autors, que tots tres coincideixen a l’hora de triar aquesta locució per a la selecció. Com passa en aquest cas, “no sempre és fàcil saber l’origen de totes les expressions, però sortosament molts autors les han documentades al llarg dels segles”. Per al llibre, una de les fonts de referència ha estat l’etnòleg i folklorista català Joan Amades. Però, “malgrat que Amades sembla que té una resposta per a tot i troba una antiga Maria que es disfressava d’àngel i pertanyia a una colla de joglars”, tot sembla que indica que “l’expressió correcta no és Àngela Maria!, sinó Àngel a Maria!”, aclareixen els autors. I tindria a veure, prossegueixen, “amb l’Anunciació, quan l’àngel comunica a Maria que concebrà un fill a qui posarà el nom de Jesús, que serà el Fill de Déu”. De fet, afegeixen, “així ho apunten José María Sbarbi per al castellà, el 1882, i també altres autors se n’han fet ressò, com ara Enric Gomà, Gaspar Valero o el pare Gabriel Llompart”.

"Quan l’octubre és finit, mor la mosca i el mosquit"

El refrany Quan l’octubre és finit, mor la mosca i el mosquit fa referència “a l’arribada del fred i, amb ell, la desaparició de molts insectes que necessiten un clima càlid per sobreviure”. De tots els refranys que tenim en català, diuen els autors, “n’hi ha un bon grapat que al·ludeixen a la saviesa popular sobre les estacions, el temps i la natura, com el que ens ocupa: el temps dels insectes”. Tot i això, apunten que el canvi climàtic “incideix clarament en aquestes dites, de manera que moltes no hi acaben d’encaixar, com ara en aquest cas: avui dia és del tot habitual veure i patir picades de mosquit molt més enllà de l’octubre”. 

Com bé apuntava Pàmies en una entrevista a Nació, “hem de tenir en compte que els refranys van néixer en l’oralitat i tenien com a objectiu transmetre coneixement d’una generació a una altra en una societat en què la majoria de les persones no sabien llegir ni escriure”. Per això, “ara van sortint pocs refranys, perquè és un repertori que ja ha quedat tancat i, a més, n’hi ha que no han tingut continuïtat perquè la gent ja no els fa servir, no els troba enginyosos o ja no els necessita”, conclou.

Els autors ens han fet aquesta selecció en concret perquè hi hagués exemples de les tres classes d’expressions que recullen —“un 50% són frases fetes; un 30%, refranys, i un 20%, locucions, més o menys la mateixa proporció que tenen en la llengua”— i perquè creuen que destaquen pel contingut de l’explicació històrica o pel dibuix. I així com ha estat difícil triar aquestes per fer-nos un petit tastet del que ens podem trobar al llibre, també ho va ser escollir-ne 102: “Cadascun vam fer una llista d’unes cinquanta dites i, a partir d’aquí vam anar fent votacions i en vam anar descartant, fins a arribar a les 102. Ha estat complicat perquè havíem de tenir moltes coses en compte, com ara que les dites es poguessin representar amb un dibuix, perquè n’hi ha que presenten força dificultats en aquest sentit”. 

Tot plegat s’ha fet “a distància, amb molts Excels i en equip, perquè sempre és molt millor que treballar individualment”, expliquen els autors. Per tant, “és un projecte escrit a sis mans, però il·lustrat només a dues, això sí”, perquè Joan Antoja és qui s’ha encarregat de les il·lustracions. Així doncs, el resultat és un llibre que recull a les pàgines parell la dita, els sinònims, el significat, l’origen i els exemples, i a les pàgines imparell, les il·lustracions que representen la dita i amb què els lectors poden anar jugant. 

I si 102 dites il·lustrades per a tothom (2025) és una continuació de 101 dites il·lustrades per a tothom (2022), és possible que d’aquí un temps, si tot va bé, pugui sortir a la llum 103 dites il·lustrades per a tothom, atès que darrere dels títols hi ha tota una història: “Cossetània té una col·lecció que es diu De 100 en 100, però per diferenciar-lo, perquè era un llibre fora d’aquesta col·lecció, vam decidir proposar 101 dites, en lloc de 100 dites, que sembla que és més habitual. Segurament se’ns va ocórrer per influència de Les mil i una nits clàssic. Un cop l’editorial ens va acceptar aquest títol, en van fer una segona edició, amb un 2 que apareixia a la coberta del llibre. I quan vam decidir de fer-ne col·lecció se’ns plantejava el dubte de com diferenciar els diferents exemplars. Inicialment, des de Cossetània proposaven 101 dites més o alguna cosa semblant. Però ens va semblar enginyós jugar amb l’augment d’una amb una per a la col·lecció: 102, 103... Així apareixen ordenats els successius exemplars i tenim coll per anar afegint i ampliant la col·lecció”, conclouen els autors.