Expressions com ara la mare del Tano!, alto les seques!, vatua l’olla! i justa la fusta! són força conegudes arreu dels territoris de parla catalana, sobretot a Catalunya, malgrat que es van perdent cada vegada més. Tot i això, potser no ens hem aturat mai a pensar quin significat tenen ni per a què serveixen, atès que pertanyen a una part de la gramàtica poc estudiada, sobretot a les aules. Així mateix, formen part del llenguatge col·loquial i són un llegat del català que cal preservar si en volem mantenir la genuïnitat ila riquesa lingüística.
Aquesta mena d’expressions s’anomenen interjeccions o locucions interjectives, una classe de mots morfològicament invariables, típics de la llengua oral espontània i molt vinculats a l’entonació emfàtica, associada a la modalitat exclamativa, imperativa o, menys sovint, interrogativa. Des del punt de vista semàntic, però, les interjeccions es caracteritzen perquè no tenen pròpiament significat lèxic, sinó que expressen valors pragmàtics de caràcter subjectiu o interactiu. Malgrat tot, principalment serveixen per manifestar sensacions o sentiments, com ara sorpresa, malestar, acord, admiració, conformitat, rebuig, estranyesa, impaciència o incredulitat. Vet aquí uns quants exemples d’interjeccions més comunes, però que amb el temps van desapareixent.
1. Déu-n’hi-do!
Segurament déu-n’hi-do és una de les interjeccions més conegudes i esteses arreu de Catalunya, juntament amb la forma diminutiva déu-n’hi-doret. Principalment, totes dues es fan servir amb el significat de ‘prou, bastant’ i també en exclamacions ponderatives o emfàtiques per expressar la importància d’una cosa o l’admiració que produeix —Déu-n’hi-do, com pesa aquesta motxilla! o Que bé que toca el piano la teva filla, déu-n’hi-doret!—. Amb tot, cal tenir en compte que l’Optimot apunta que aquestes expressions, normativament, no s’escriuen sense guionets —déu n’hi do, déu n’hi doret— ni tampoc aglutinades —deunidó, deunidoret—.
2. Prou!
La lingüista Míriam Martín Lloret, articulista d’aquest diari, reivindica a la secció Garlem! la variabilitat del quantificador prou. Al seu article explica que el prou invariable i totes les seves variants informals —prous, prouta i proutes— es van condemnant i es van substituint per la plaga del suficient i el suficientment. El cas, però, és que també es va perdent el prou com a interjecció. Malgrat que sí que és cert que almenys amb el significat de ‘no més’ o ‘ja basta’ —Prou, no parlis més!— encara es manté, observem que amb el sentit genuí de ‘sí, certament’ va desapareixent. En aquest cas, com es recull al DCVB, serveix per reforçar una afirmació —Em demanes si vull venir? Prou que sí!— o per substituir emfàticament l’adverbi sí o una altra afirmació absoluta —T’agrada el vi? Prou!—.
3. Àngela!
Per expressar conformitat o acord, podem fer servir la interjecció fàtica Àngela!, força estesa tradicionalment en l’àmbit oral i col·loquial. Ara bé, avui dia, tot i que és popular, la fan anar pocs catalanoparlants i s’ha substituït més aviat pels equivalents això mateix, just! o això és!, més vigents en aquest moment. Com a curiositat, Àngela! és una de les interjeccions que tenen més variants. Segons indica el DCVB, a la Catalunya oriental i el Rosselló és més habitual dir Àngela! tot sol, però al Vallès, l’Empordà i Mallorca és més comú fer la combinació Àngela Maria!; en canvi, a Llofriu opten per Àngela Vidal!, i a Valls, per Àngela beneïda!, malgrat que a Catalunya, en general, també és freqüent deixar anar un Àngela bona Maria! per manifestar conformitat absoluta.
4. Justa!
En el cas anterior hem vist que just! també serveix com a equivalent d’Àngela! per expressar acord. Així doncs, d’entrada, pot semblar que justa! té el mateix significat. A diferència de just!, però, la interjecció justa! és idònia per expressar precisió o exactitud. Amb tot, cal esmentar que pot ser un escurçament de justa la fusta! —Crec que m’has comprat pomes... Justa la fusta! Em coneixes bé—, expressió que també és habitual per manifestar acord amb una cosa dita o adhesió a una opinió expressada, segons el DIEC.
5. Home!
La interjecció home! es fa servir per indicar diferents estats. Per exemple, impaciència —Va, home, que t’esperen!—, malestar —Home, no m’ho facis, això!—, preocupació —No, home, no! No ho faré!—, sorpresa —Home, ja sou aquí?!—, afecte —No cal que em donis les gràcies, home!—, dubte —Home, n’estàs segur?— i disconformitat —Home, no ho crec—, entre d’altres, o per introduir un matís conciliador. A més a més, com apunta el DIEC, s’usa per denotar resistència a creure o a acceptar el que algú acaba de dir perquè és inversemblant o causa malestar, preocupació o sorpresa: —M’he après la cançó de memòria. —Sí home! No m’ho crec! o —Diu que la culpa és teva. —Sí home! Què s’ha pensat?
6. Carai!
Per manifestaer estranyesa, admiració, impaciència o malestar, una interjecció habitual arreu de Catalunya és carai!, tot i que aquest cas presenta diverses variants en funció del territori. En aquest sentit, l’Optimot i el DCVB recullen les següents: carall!, caram!, canai!, carat!, caraina!, caratxos!, caraixu!, canyai! i caral!, entre d’altres. Així mateix, com a sinònims també tenim els eufemismes cordons!, collonsis!, culleres! i collons!, per exemple.
7. Apa!
Com bé indica el DIEC, es recorre a la interjecció apa! per donar coratge, per dir que alguna persona s’alci, camini o treballi —Apa, que marxem! o Apa, a córrer, que farem tard!— i per expressar reticència a fer una acció —Ara no ho vull fer, apa!— o incredulitat. El DCVB ens informa d’uns quants exemples recollits en diferents llocs: Apa, noi! Com te la xales!, a Llofriu; Apa, mou-t’hi! o Apa, home! Què fas?, a Barcelona; Apa, que el dinar ja és a taula!, a Valls, i Apa, carreguem el carro! o Apa, apa, nois! Cap a estudi!, al Vendrell. Col·loquialment i en contextos informals, també són freqüents les variants àpala i àpali.
8. I ara!
La interjecció i ara! és força versàtil, atès que pot indicar tant sorpresa per una acció o una dita inesperada —Se n’ha anat sense dir-vos res? I ara! No m’ho puc creure!— com negació, refús o desaprovació davant una pregunta o una afirmació —Després de perseguir-nos volen que els ajudem? I ara! o Que et deixi la moto, dius? I ara!—. A més a més, com assenyala l’Optimot, és vàlida per evitar l’expressió del castellà què va!, no acceptable normativament en català. En aquest sentit, també tenim els sinònims següents: au va!, fuig!, i ca!, però què dius?, i què més!, ca barret! i pobre de tu!, entre d’altres.
9. Alça!
Si volem manifestar incredulitat, admiració o sorpresa, en català tenim una interjecció que s’està perdent cada vegada més: alça! —Ja has acabat els deures? Alça! Si només fa deu minuts que t’hi havies posat!—. En aquest cas, Rodamots també recull les variants alça, Manela!, per fer-la més expressiva, i alça, Pilili!, comuna en valencià. Per tant, com suggereix l’Optimot, veiem que podem dir Alça, que bé que ballen!, en comptes de Uau, que bé que ballen!, i així preservem interjeccions més nostrades.
10. Renoi!
Per expressar admiració, estranyesa o sorpresa, tenim la interjecció renoi!, o també noi! i noia! —Renoi, si que en saps, d’història! o Noi, sí que corres!—. Per tant, veiem que aquesta interjecció és útil, per exemple, per evitar el típic joder castellà. Així mateix, hi ha altres interjeccions que servirien com a equivalents, en funció del context, i que podrien acabar de completar aquesta llista, com ara collons!, cordons!, bufa!, òndia!, la mare del Tano!, conxo! i coi!, entre d’altres.