26
de novembre
del
2023
Actualitzat
el
27
de novembre
a la
13:10h
Quantes vegades hem sentit frases com ara "això no ho diu ningú", "això només ho diu el meu avi", "amb el català no es va enlloc", "el català no serveix per a res" o "això no em sona bé"? Helena Borrell Carreras (Llabià, 1979), filòloga, traductora, professora i doctora en llengües modernes, ha escrit Fem que soni bé (Angle Editorial) amb l'objectiu de posar fi a aquesta percepció que sovint es té sobre la llengua catalana.
El llibre, guardonat amb el premi Irla 2023 per la seva "defensa del català col·loquial genuí", és un assaig amb un enfocament valent en què es reivindica la importància de la llengua parlada i s'ofereixen propostes per preservar-ne l'espontaneïtat sense sacrificar-ne la correcció. L'obra es converteix en l'enèsim tractat sobre com reflotar el català, però amb la diferència que ara el debat recau en el registre col·loquial, i no pas en el model de llengua literària o l'estàndard.
Els catalanoparlants cada vegada se senten més acomplexats a l'hora de parlar la seva llengua. Què creu que està passant?
Hi ha diversos factors. D'una banda, la pèrdua d'ús del català, que seria qüestió de fomentar-lo en diferents llocs, fer que se n'incrementi l'ús a l'escola i als àmbits públics, implantar mesures des de dalt i, sobretot, que hi hagi voluntat dels parlants de fer-lo servir. I de l'altra, el tema de la qualitat, perquè hi ha la percepció que per a algunes situacions comunicatives el català no és prou bo o que no el dominem prou, com també hi ha un complex d'inferioritat a l'hora de fer-lo servir en segons quins registres, i aquí és quan sorgeixen tota una sèrie d'inseguretats a l'hora de parlar-lo.
D'on venen aquestes inseguretats?
Del complex d'inferioritat a causa de la subordinació del català al castellà. Tota aquesta inseguretat és perquè el català es percep com una llengua no apta per a segons quines situacions i perquè està sota el domini d'una llengua que té més prestigi, que és el castellà, que no té aquesta mena de problemes. Però també de la gent que es dedica a corregir a les xarxes, amb la voluntat de voler salvar el català, amb aquesta actitud de lleialtat lingüística.
Fem que soni bé parteix de la idea que molta gent se sent incòmoda amb el registre col·loquial perquè no els sona bé, d'aquí el títol del llibre. Com s'ha arribat a aquesta percepció?
El col·loquial sovint es veu com un registre que no és adequat per a segons quines situacions comunicatives. Ens trobem amb problemes tant quan es tracta de ficció com quan es tracta de tertúlies als mitjans de comunicació. En els contextos en què hi ha més control lingüístic i la llengua és genuïna, com ara les pel·lícules doblades, el registre ens sembla massa encarcarat. En canvi, en els contextos en què no hi ha cap control i hi ha més relaxació de la norma, com ara els programes de televisió en què hi ha participants que no tenen formació lingüística, el registre ens sembla massa castellanitzat. I una mica el que plantejo al llibre és com ho hem de fer per sortir-nos-en en el registre col·loquial, perquè l'estàndard ja és un altre tema.
Què caldria fer perquè els doblatges en català no semblin inversemblants, forçats, postissos o encarcarats, doncs?
En els doblatges és molt difícil trobar una fórmula. Per exemple, si en una pel·lícula fas que un cowboy de Texas tingui accent de Lleida o que un delinqüent parli en valencià, llavors es creen associacions i estigmes. Per això en els doblatges es busca un col·loquial neutre, com un estàndard col·loquial, que fa que l'espectador no surti de la pel·lícula. En aquest sentit, l'única cosa que es pot fer és doblar o posar subtítols en diferents parlars, però sense que es barregin.
I en els àmbits en què ha dit que hi ha menys control lingüístic com es podria fer?
En les produccions pròpies, les tertúlies i les intervencions als mitjans és més fàcil. El que es pot fer és tenir referents als mitjans de comunicació, persones que parlin bé, i que la gent s'hi emmiralli, perquè el col·loquial que veiem no sigui només interferit o massa forçat. Calen referents de tot el domini lingüístic, no només de Catalunya, amb tots els parlars i de tots col·loquials, perquè hi hagi més diversitat i no només un model.
També s'ha estès molt la idea que el llenguatge col·loquial és parlar malament, amb barbarismes, com si fos catanyol. Falta pedagogia o normalització del col·loquial?
Hi ha una confusió entre el que és normatiu i el que és adequat. La gent es pensa que si no surt al diccionari o que si la normativa diu A o B, en tots els contextos serà així. El més important aquí és l'adequació al registre, i si tu parles col·loquial has de seguir una mica més la intuïció. No pot ser que la normativa t'encotilli i et faci pensar tota l'estona que estàs parlant malament, perquè llavors és quan hi ha aquestes inseguretats o directament la gent abandona perquè hi ha una sensació de frustració o troba que el català és massa complicat. Hi ha d'haver una mica més de consciència que no tot depèn de la normativa, que de vegades la intuïció també és bona.
I dels castellanismes què en pensa?
No em vull ficar tant en la caça dels castellanismes. És una mica com això dels defensors del català light i el català heavy, si deixem passar aquesta paraula o no. Per exemple, sempre hi ha hagut la polèmica entorn de la paraula barco. Mentre parles de si barco o no barco, se t'estan colant trenta mil coses més que tenen més importància. Els meus avis en deien molts, de castellanismes, però parlaven un col·loquial molt més ric que el nostre, i això era perquè no es calcaven estructures del castellà, sinó que tenien el seu propi col·loquial. Evidentment no s'ha d'obrir la porta a tots els castellanismes, però en segons quins contextos, sobretot en sèries per a joves, per versemblança veig possible que n'hi hagi, perquè també n'hi ha molts que són de mal substituir. Ara bé, que no sigui tampoc el que defineixi el discurs.
Hi ha pràctiques pitjors que contribueixen a empobrir més el català?
Ara mateix, que els mitjans de comunicació públics posin al capdavant de programes de televisió amb molta audiència, com ara Eufòria, persones que no saben fer servir els pronoms febles és molt pitjor. Posar-hi algú que no controla el català en general o que no li surt la paraula en català i la diu en castellà perquè no parla prou bé el català de manera natural en un registre distès és més fumut. Al final són els referents. Entenc que triïn les persones per la seva popularitat, i que hagin de fer equilibris entre tenir audiència, recuperar públics perduts com la gent jove i mantenir la llengua com hauria de ser, però hi toca haver més gent disposada a presentar programes que tingui un bon català. Em nego a pensar que tots els que es dediquen al món de la faràndula parlen malament o que no tinguin més opcions de candidats per presentar programes. Els mitjans públics s'obliden que una de les seves missions és la llengua.
Al llibre diu que la solució passa per promocionar un "català col·loquial de primera". Ens podria explicar com hauria de ser?
Un col·loquial natural, ric, que vingui d'on hagi de venir, que no sigui encarcarat i que tingui el mínim d'interferències. La idea d'aquest col·loquial de primera és que hi hagi referents que el parlin bé, algú que tingui un bon col·loquial, amb mostres del seu dialecte, que faci d'altaveu perquè la gent entengui que hi ha varietats que són ben vives.
Per tant, quina seria la diferència entre l'estàndard informal i el registre col·loquial?
La frontera és molt borrosa, perquè en l'estàndard informal s'hi barregen trets del col·loquial també. El col·loquial és el que tradicionalment es coneixia com els àmbits privats, les converses amb la família i els amics, de temes quotidians. El problema, però, és que ara això en els mitjans de comunicació també hi és, és la novetat, sobretot en les converses als realities, per exemple. En canvi, l'estàndard informal seria una llengua neutra, en què la comunicació pot ser de qualsevol tema, tot i que no gaire específic, i tampoc no ha de tenir un alt grau de formalitat, pot ser en un ambient distès també. Ara bé, el que hem de tenir clar quan parlem de col·loquial és que hi ha presència del dialecte i del sociolecte, cosa que no passa tant amb l'estàndard.
La societat està molt acostumada a sentir un català molt basat en l'estàndard i molt centralitzat. Caldria una renovació d'aquest estàndard?
Actualment ja hi ha un debat sobre si l'estàndard s'ha d'obrir una mica més als dialectes. Des del món acadèmic s'està plantejant reformular l'estàndard perquè hi ha molta gent que no s'hi sent identificada, que en queda exclosa. Crec que s'ha vist la necessitat de renovar-lo perquè la llengua i la comunicació també han evolucionat. Ara mateix hi ha molta consciència que les variants dialectals s'estan perdent, sobretot perquè l'estàndard les erosiona. Però també perquè les formes tradicionals dels parlars més rurals s'estan perdent, hi ha vocabulari i maneres de parlar que desapareixen. S'homogeneïtza la manera de parlar i cada vegada tots parlem de manera més semblant. Això es veu molt en el nord-occidental, perquè, a més, sempre ha estat una variant amb molt complex d'inferioritat.
De fet, fa poc hi va haver un debat a les xarxes entorn de l'expressió "català de pagès".
Hi ha un estigma del català rural, que tot el que ve de poble és antic, inútil i poc interessant. Avui dia ja hauríem de començar a veure que als pobles també s'hi fa de tot i que no només hi ha pagesia. Hem de desterrar la idea que el català de poble és una cosa pintoresca. Ara bé, també hi té molt a veure el prestigi de la varietat central, amb què s'ha fet l'estàndard, la que veiem als mitjans de comunicació i a tot arreu.
Frases com ara "amb el català no es va enlloc", "el català no serveix per a res", "això no ho diu ningú" o "això només ho diu el meu avi" són realment certes? El català té prou repertori, no ens falten paraules ni expressions.
El problema és de percepció. Hi ha registres i varietats que es perceben com a generacionals. No hi estem acostumats i es perceben com a no vàlides. Hi ha una gran diferència entre la llengua col·loquial o genuïna i la llengua del carrer, que està molt castellanitzada. Hi ha un abisme. A part, tampoc és del tot cert que fent contingut en castellà s'arribarà més lluny. De vegades, depenent del mercat que tinguis, et convé més fer-ho en català perquè serà més assolible i assequible. Potser no seran la Rosalía, però tindran prou mercat, som 10 milions de parlants, tampoc és un mercat tan petit. En definitiva, no tot s'ha de fer en castellà i en anglès.
El llibre, guardonat amb el premi Irla 2023 per la seva "defensa del català col·loquial genuí", és un assaig amb un enfocament valent en què es reivindica la importància de la llengua parlada i s'ofereixen propostes per preservar-ne l'espontaneïtat sense sacrificar-ne la correcció. L'obra es converteix en l'enèsim tractat sobre com reflotar el català, però amb la diferència que ara el debat recau en el registre col·loquial, i no pas en el model de llengua literària o l'estàndard.
Els catalanoparlants cada vegada se senten més acomplexats a l'hora de parlar la seva llengua. Què creu que està passant?
Hi ha diversos factors. D'una banda, la pèrdua d'ús del català, que seria qüestió de fomentar-lo en diferents llocs, fer que se n'incrementi l'ús a l'escola i als àmbits públics, implantar mesures des de dalt i, sobretot, que hi hagi voluntat dels parlants de fer-lo servir. I de l'altra, el tema de la qualitat, perquè hi ha la percepció que per a algunes situacions comunicatives el català no és prou bo o que no el dominem prou, com també hi ha un complex d'inferioritat a l'hora de fer-lo servir en segons quins registres, i aquí és quan sorgeixen tota una sèrie d'inseguretats a l'hora de parlar-lo.
D'on venen aquestes inseguretats?
Del complex d'inferioritat a causa de la subordinació del català al castellà. Tota aquesta inseguretat és perquè el català es percep com una llengua no apta per a segons quines situacions i perquè està sota el domini d'una llengua que té més prestigi, que és el castellà, que no té aquesta mena de problemes. Però també de la gent que es dedica a corregir a les xarxes, amb la voluntat de voler salvar el català, amb aquesta actitud de lleialtat lingüística.
Helena Borrell, en l'acte de lliurament del premi Irla 2023 Foto: Fundació Irla
Fem que soni bé parteix de la idea que molta gent se sent incòmoda amb el registre col·loquial perquè no els sona bé, d'aquí el títol del llibre. Com s'ha arribat a aquesta percepció?
El col·loquial sovint es veu com un registre que no és adequat per a segons quines situacions comunicatives. Ens trobem amb problemes tant quan es tracta de ficció com quan es tracta de tertúlies als mitjans de comunicació. En els contextos en què hi ha més control lingüístic i la llengua és genuïna, com ara les pel·lícules doblades, el registre ens sembla massa encarcarat. En canvi, en els contextos en què no hi ha cap control i hi ha més relaxació de la norma, com ara els programes de televisió en què hi ha participants que no tenen formació lingüística, el registre ens sembla massa castellanitzat. I una mica el que plantejo al llibre és com ho hem de fer per sortir-nos-en en el registre col·loquial, perquè l'estàndard ja és un altre tema.
"Calen referents de tot el domini lingüístic, no només de Catalunya, amb tots els parlars i de tots col·loquials, perquè hi hagi més diversitat i no només un model"
Què caldria fer perquè els doblatges en català no semblin inversemblants, forçats, postissos o encarcarats, doncs?
En els doblatges és molt difícil trobar una fórmula. Per exemple, si en una pel·lícula fas que un cowboy de Texas tingui accent de Lleida o que un delinqüent parli en valencià, llavors es creen associacions i estigmes. Per això en els doblatges es busca un col·loquial neutre, com un estàndard col·loquial, que fa que l'espectador no surti de la pel·lícula. En aquest sentit, l'única cosa que es pot fer és doblar o posar subtítols en diferents parlars, però sense que es barregin.
I en els àmbits en què ha dit que hi ha menys control lingüístic com es podria fer?
En les produccions pròpies, les tertúlies i les intervencions als mitjans és més fàcil. El que es pot fer és tenir referents als mitjans de comunicació, persones que parlin bé, i que la gent s'hi emmiralli, perquè el col·loquial que veiem no sigui només interferit o massa forçat. Calen referents de tot el domini lingüístic, no només de Catalunya, amb tots els parlars i de tots col·loquials, perquè hi hagi més diversitat i no només un model.
L'autora amb l'obra guardonada, «Fem que soni bé» (Angle Editorial) Foto: ACN
També s'ha estès molt la idea que el llenguatge col·loquial és parlar malament, amb barbarismes, com si fos catanyol. Falta pedagogia o normalització del col·loquial?
Hi ha una confusió entre el que és normatiu i el que és adequat. La gent es pensa que si no surt al diccionari o que si la normativa diu A o B, en tots els contextos serà així. El més important aquí és l'adequació al registre, i si tu parles col·loquial has de seguir una mica més la intuïció. No pot ser que la normativa t'encotilli i et faci pensar tota l'estona que estàs parlant malament, perquè llavors és quan hi ha aquestes inseguretats o directament la gent abandona perquè hi ha una sensació de frustració o troba que el català és massa complicat. Hi ha d'haver una mica més de consciència que no tot depèn de la normativa, que de vegades la intuïció també és bona.
"Hi ha d'haver una mica més de consciència que no tot depèn de la normativa, que de vegades la intuïció també és bona"
I dels castellanismes què en pensa?
No em vull ficar tant en la caça dels castellanismes. És una mica com això dels defensors del català light i el català heavy, si deixem passar aquesta paraula o no. Per exemple, sempre hi ha hagut la polèmica entorn de la paraula barco. Mentre parles de si barco o no barco, se t'estan colant trenta mil coses més que tenen més importància. Els meus avis en deien molts, de castellanismes, però parlaven un col·loquial molt més ric que el nostre, i això era perquè no es calcaven estructures del castellà, sinó que tenien el seu propi col·loquial. Evidentment no s'ha d'obrir la porta a tots els castellanismes, però en segons quins contextos, sobretot en sèries per a joves, per versemblança veig possible que n'hi hagi, perquè també n'hi ha molts que són de mal substituir. Ara bé, que no sigui tampoc el que defineixi el discurs.
Hi ha pràctiques pitjors que contribueixen a empobrir més el català?
Ara mateix, que els mitjans de comunicació públics posin al capdavant de programes de televisió amb molta audiència, com ara Eufòria, persones que no saben fer servir els pronoms febles és molt pitjor. Posar-hi algú que no controla el català en general o que no li surt la paraula en català i la diu en castellà perquè no parla prou bé el català de manera natural en un registre distès és més fumut. Al final són els referents. Entenc que triïn les persones per la seva popularitat, i que hagin de fer equilibris entre tenir audiència, recuperar públics perduts com la gent jove i mantenir la llengua com hauria de ser, però hi toca haver més gent disposada a presentar programes que tingui un bon català. Em nego a pensar que tots els que es dediquen al món de la faràndula parlen malament o que no tinguin més opcions de candidats per presentar programes. Els mitjans públics s'obliden que una de les seves missions és la llengua.
La filòloga també és autora de «100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger», en què exalça la riquesa dialectal Foto: ACN
Al llibre diu que la solució passa per promocionar un "català col·loquial de primera". Ens podria explicar com hauria de ser?
Un col·loquial natural, ric, que vingui d'on hagi de venir, que no sigui encarcarat i que tingui el mínim d'interferències. La idea d'aquest col·loquial de primera és que hi hagi referents que el parlin bé, algú que tingui un bon col·loquial, amb mostres del seu dialecte, que faci d'altaveu perquè la gent entengui que hi ha varietats que són ben vives.
"Els mitjans públics s'obliden que una de les seves missions és la llengua"
Per tant, quina seria la diferència entre l'estàndard informal i el registre col·loquial?
La frontera és molt borrosa, perquè en l'estàndard informal s'hi barregen trets del col·loquial també. El col·loquial és el que tradicionalment es coneixia com els àmbits privats, les converses amb la família i els amics, de temes quotidians. El problema, però, és que ara això en els mitjans de comunicació també hi és, és la novetat, sobretot en les converses als realities, per exemple. En canvi, l'estàndard informal seria una llengua neutra, en què la comunicació pot ser de qualsevol tema, tot i que no gaire específic, i tampoc no ha de tenir un alt grau de formalitat, pot ser en un ambient distès també. Ara bé, el que hem de tenir clar quan parlem de col·loquial és que hi ha presència del dialecte i del sociolecte, cosa que no passa tant amb l'estàndard.
La societat està molt acostumada a sentir un català molt basat en l'estàndard i molt centralitzat. Caldria una renovació d'aquest estàndard?
Actualment ja hi ha un debat sobre si l'estàndard s'ha d'obrir una mica més als dialectes. Des del món acadèmic s'està plantejant reformular l'estàndard perquè hi ha molta gent que no s'hi sent identificada, que en queda exclosa. Crec que s'ha vist la necessitat de renovar-lo perquè la llengua i la comunicació també han evolucionat. Ara mateix hi ha molta consciència que les variants dialectals s'estan perdent, sobretot perquè l'estàndard les erosiona. Però també perquè les formes tradicionals dels parlars més rurals s'estan perdent, hi ha vocabulari i maneres de parlar que desapareixen. S'homogeneïtza la manera de parlar i cada vegada tots parlem de manera més semblant. Això es veu molt en el nord-occidental, perquè, a més, sempre ha estat una variant amb molt complex d'inferioritat.
Helena Borrell, amb la resta de premiats a la Nit Irla 2023 Foto: Fundació Irla
De fet, fa poc hi va haver un debat a les xarxes entorn de l'expressió "català de pagès".
Hi ha un estigma del català rural, que tot el que ve de poble és antic, inútil i poc interessant. Avui dia ja hauríem de començar a veure que als pobles també s'hi fa de tot i que no només hi ha pagesia. Hem de desterrar la idea que el català de poble és una cosa pintoresca. Ara bé, també hi té molt a veure el prestigi de la varietat central, amb què s'ha fet l'estàndard, la que veiem als mitjans de comunicació i a tot arreu.
Frases com ara "amb el català no es va enlloc", "el català no serveix per a res", "això no ho diu ningú" o "això només ho diu el meu avi" són realment certes? El català té prou repertori, no ens falten paraules ni expressions.
El problema és de percepció. Hi ha registres i varietats que es perceben com a generacionals. No hi estem acostumats i es perceben com a no vàlides. Hi ha una gran diferència entre la llengua col·loquial o genuïna i la llengua del carrer, que està molt castellanitzada. Hi ha un abisme. A part, tampoc és del tot cert que fent contingut en castellà s'arribarà més lluny. De vegades, depenent del mercat que tinguis, et convé més fer-ho en català perquè serà més assolible i assequible. Potser no seran la Rosalía, però tindran prou mercat, som 10 milions de parlants, tampoc és un mercat tan petit. En definitiva, no tot s'ha de fer en castellà i en anglès.