Felipe González i Adolfo Suárez, reunits a la Moncloa. Foto: Adolfo Suárez Illana (adolfosuarezillana.com)Ernesto Che Guevara, essent ministre d'Indústria del govern cubà, va assistir a una reunió en què li van oferir prendre una mica de cafè. Abans d'acceptar, va preguntar si n'hi hauria per tothom, rebent una resposta negativa. Davant d'aquesta situació, va respondre: "Company, si no hi ha cafè per a tots, no n'hi haurà per ningú". Aquesta expressió, d'origen comunista, símbol d'igualtat i de repartiment sense jerarquies ni privilegis, va ser utilitzada metafòricament pel diari El País durant la transició política espanyola per descriure metafòricament el procés de configuració de l'Estat autonòmic, passant d'aquí al mainstream estatal amb aquesta nova accepció.
Però el "café para todos" no era la fórmula que originàriament tenien el cap els tecnòcrates franquistes partidaris d'una certa obertura, com tampoc ho era ni dels franquistes ni dels socialistes, partidaris de "trencar" amb el règim. En un origen, el llavors ministre Secretari General del Moviment Adolfo Suárez es plantejava un sistema autonòmic basat en tres autonomies -Catalunya, País Basc i Galícia- i diversos territoris amb capacitats merament "d'ordinació", segons que va explicar en una entrevista al setmanari El Temps del febrer del 2011 el que va ser ministre de la Presidència del govern Suárez, José Manuel Otero Novas. "La Constitució traça un esquema en què unes províncies tinguin el màxim de competències i les altres no en tinguin tantes", explicava.
Però, a mida que va anar avançant la transició política espanyola, la idea es va anar transmutant cap a l'homogeneïtzació autonòmica, sobretot a partir de les demandes del PSOE andalús, que després es va estendre al conjunt de delegacions territorials del PSOE, que van veure les autonomies com una possibilitat d'articular un contrapoder al govern de la UCD. "La primera demanda d'igualació la va fer el PSOE d'Andalusia. En aquell moment hi havia províncies que es negaven a ser part d'una comunitat autònoma, com per exemple Lleó i Segòvia. De demanda popular per l'autonomia, no n'hi havia. Fins i tot va caldre imposar disciplina a Segòvia i Lleó per tal que acceptessin l'Espanya autonòmica", segons Otero Novas.
En base a aquesta nova realitat, el govern Suárez va corregir el rumb territorial, sobretot a partir de la idea formulada pel ministre per a les Regions, l'advocat sevillà Manuel Clavero Arévalo: "Era indiscutible que Catalunya, Galícia i el País Basc havien de tenir autonomia, però em semblava discutible que les altres no ho tinguessin, i especialment Andalusia [...] Com que era per a tothom, se'n va dir "café para todos"."
De l'Estat asimètric al "café para todos"
"Sens dubte, el ministre espanyol de Governació, Rodolfo Martín Villa, va veure en el "café para todos" una manera eficaç de neutralitzar els catalans", assegurava el republicà Heribert Barrera al mateix reportatge d'El Temps, afirmació que donava per bona el propi Martín Villa en un reportatge de TV3. I Arzalluz reblava: "Vaig tenir una conversació amb Felipe González i em va dir que buscava un model per a Andalusia. No volia un model amb parlament. Em va dir que Andalusia no tenia una tradició d'unitat i que els andalusos no ho entendrien. Aleshores, em va parlar de les diputacions basques i em va dir que volia aproximar-se més a aquest model. Li vaig explicar com funcionaven i em va respondre que els andalusos haurien de fer una cosa semblant, com una mancomunitat de diputacions sense capacitat legislativa. Però després el PSOE andalús va voler que Andalusia fos una autonomia de primer grau. Van arribar a un acord amb Martín Villa d'acceptar la fórmula en canvi de tenir un parlament i alguna altra cosa. Aleshores, González i companyia es van adonar que tenien poder, es van sentir forts i van demanar l'autonomia de primer grau. Però no era perquè inicialment haguessin pensat tenir-la."
L'evolució de les demandes del PSOE andalús, conjuntament amb la visió de Martín Villa i de Clavero Arévalo, van fer que Suárez es desentengués del model territorial que diferenciava entre autonomies i regions, i optés per homogeneïtzar-les totes. En una entrevista al Diario de Sevilla, Clavero Arévalo exposava: "Hi va haver algú de la UCD, important, que va dir que la millor solució era restablir els estatuts del País Basc i Catalunya, i ja està, esperar a la Constitució. Però es va desestimar."
El jurista Eduardo García de Enterría, que tenia molta ascendència sobre Clavero Arévalo, també va ser clau en aquesta homogeneïtzació, segons Otero Navas: "García de Errentería era afrancesat i jacobí, i havia rebut aquesta idea de França. El seu esquema és l'esquema dels departaments francesos, que són tots iguals."
En aquell moment, el llavors president de la Generalitat Josep Tarradellas ja va alertar: "Disset parlaments? No sé si l'Estat ho podrà aguantar..."
Un cafè que genera insomni
Més de 30 anys després, la cafetera que serveix les mateixes tasses a tots els territoris de l'Estat és qüestionada obertament. Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, territori format ex novo durant la transició, va reconèixer dimarts que el sistema havia fracassat perquè no havia assolit el seu objectiu: "Integrar els nacionalistes bascos i catalans. En canvi, bascos i catalans, quan va arribar el café per a tothom, es van sentir menys integrats".
Aguirre, assumint el fracàs de l'objectiu apuntat per Martín Villa, va demanar al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que reformulés totalment l'estructura de l'Estat, obligant les comunitats autònomes a renunciar a les seves competències en sanitat, educació i justícia. És a dir, deixar el cafè per passar-se a les infusions de rooibos, molt més de moda i relaxants.
