De tant en tant, també va bé comentar errors clàssics que se senten arreu, també als mitjans de comunicació. Estaria bé conèixer les alternatives populars i el que està permès dins d’un registre informal, que també existeix. Començarem aquesta saga amb un parell d’errors molt recurrents: igual amb sentit de 'possibilitat' i la pronúncia relaxada de mots com ara quantitat, qualitat o quasi, és a dir: cantitat, calitat o casi. Comencem!
La plaga de la igualtat
No pot ésser! Que dirien alguns amb befa. Quan volem indicar possibilitat, amb el sentit equivalent de ‘potser’, igual no és bo. Deixeu d’igualar, equidistants! Les formes genuïnes són:
- Potser, un creuament de poder i ser que ja va fer servir Verdaguer a inicis del segle XX. La solució més estesa.
- Poder, alteració popular de potser, pròpia d’un registre més informal.
- Qui sap si... / tal vegada... / tal volta...: fórmules pròpies d’un registre més formal.
Dit això, faig una crida a fer servir més poder. El tenim arraconat, però és molt genuí i alhora popular. A més a més, surt als diccionaris, també al normatiu. Ho té tot per triomfar, però de moment res. Poder teniu por de fer-lo servir perquè gràficament és com el verb poder i sona igual? Efectivament, la pronúncia més estesa d’aquest adverbi és pudé, sense la erra final, perquè els valencians no ho fan anar. Teniu el poder de poder dir pudé.
Embarbusseu-vos, si cal! Però no deixem que s’ompli de pols al diccionari.
Si després d’aquest discurset, em dieu *a l’igual per mostrar indiferència o rebuig, us enviaré a pastar fang, colla d’igualitaris! Sabíeu que tenim expressions alternatives també col·loquials que va bé recuperar de tant en tant? Per exemple: I què més?, ara hi corro!, i un be! o, si voleu renegar amb més intensitat: i un be negre amb potes rosses!
Cantitat, calitat, casi...
Un mot com cantitat, per exemple, es documenta en textos amb ortografia prefabriana, ja ens ve de Ramon Llull! Del llatí quantitate, en català hem mantingut el grup qua-, com quasi o qualitat.
Però què passa amb aquest fenomen? En la parla espontània de diversos parlars orientals, i molt especialment en els baleàrics, es tendeix a reduir vocals de paraules que contenen els grups qua- o gua- a inici o final de mot (no cuac-cuac, no estic fent l’ànec), com ara aiga o aigo per aigua; coranta per quaranta, gordar per guardar, goita per guaita i pasco per pasqua. Val a dir que no són incorreccions, són pronúncies adequades dins del registre col·loquial.
Els mots cantitat, calitat o casi es consideren barbarismes perquè en castellà ortogràficament també fan ca-, però penseu que són barbarismes de sucre i que no fan mal a la llengua. A més a més, reduir vocals, en general, és un fenomen molt habitual dins de l’oralitat. Així que no subestimeu el fenomen de la reducció de vocals. Si algú us diu en una conversa informal *la custió és que..., no el condemnarem a la forca. Simplement és català col·loquial i dels nostres avis. Com dir antes, hasta i depor. Ens hauria de semblar estupendo en un registre informal.
Dit això, hem de vetllar per un col·loquial decent i els mitjans de comunicació també haurien de ser-ne model. També per a qualsevol persona que treballi a la televisió, ràdio o qualsevol mitjà públic: col·laboradors, tertulians i periodistes. Un gran repte, oi? És impossible que hi hagi un sol model normatiu apte per a tots els usos. La llengua també és una adequació de registres i cal adaptar-se a tots els contextos i usos. L'ideal seria tenir consciència lingüística i alhora que es consolidés un registre col·loquial propi.
El català col·loquial hi és, però l'hem de normalitzar, i també l'hem d'alimentar. Tradicionalment ens han ensenyat una llengua des de la dicotomia correcte/incorrecte, o blanc o negre. I hi ha més matisos i colors i hem divulgat massa els extrems. El col·loquial no és parlar malament una llengua ni parlar catanyol o parlar amb barbarismes sempre. No n'hem fet prou pedagogia. No ens han ensenyat a inventar-nos mots que poden estar ben formats, a crear vocabulari fora del que surt estrictament als diccionaris. Hem d'anar cap aquí. Ensenyar una llengua partint només dels errors és un error, valgui la redundància.
Tenim les eines i els recursos necessaris per crear llenguatge. Atrevim-nos-hi. Treballar aquesta part de l'adequació de registres ens ajudaria a destensar aquest corrent purista i alhora a normalitzar una llengua que evoluciona i que s'ha d'adaptar als diferents usos i àmbits.