La dimissió del primer ministre Sébastien Lecornu vint-i-quatre hores després d’anunciar el seu govern ha posat contra les cordes el president de la República, Emmanuel Macron, a qui li queda un any i mig per concloure el seu mandat. Des de la seva reelecció el 2022, Macron ha tingut cinc primers ministres. Cap d’ells, però, ha estat tan breu com Lecornu. Aquest dilluns a la tarda, Lecornu ha acceptat un darrer intent per mirar de refer una majoria de govern. Macron li ha donat temps fins dimecres a la tarda.

El retorn al govern de Bruno Le Maire, antic dirigent del partit conservador Els Republicans (ER) que va abandonar per abraçar-se a Macron, ha fet que la direcció d'ER hagi trencat l'acord amb Lecornu. Davant la crisi, Le Maire ha renunciat. Però més enllà d'aquest episodi, França afronta una veritable crisi de règim amb un panorama polític tan fragmentat que cap bloc ideològic està en condicions de governar amb estabilitat si no s’és capaç de formar una àmplia coalició. Què està passant?

Una majoria impossible

Lecornu se n’ha anat davant la impossibilitat de trobar una majoria a l’Assemblea Nacional. El panorama que ofereix el legislatiu és enrevessat. Algú l’ha qualificat aquest dilluns de "barroc". L’hemicicle no facilita les majories des que Macron va dissoldre el parlament confiant en un enfortiment de les seves posicions. El bloc de les esquerres agrupades va quedar com la primera força parlamentària (182 escons), però en aquests moments no està cohesionat. Les ambicions presidencials de Jean-Luc Mélenchon, líder de La França Insubmisa, amb 71 diputats, i el seu maximalisme, dificulten anar del bracet de la resta d’esquerres: el Partit Socialista (66), els ecologistes (38) i un petit grup de comunistes.

L’extrema dreta no va ser la primera força al legislatiu, però sí en vots populars i, a més, el partit que la representa, el Reagrupament Nacional, està prou cohesionat. Els de Marine Le Pen disposen de 123 diputats i gairebé totes les enquestes els mostren guanyadors en cas de noves eleccions. Van aconseguir, a més, trencar Els Republicans, la força conservadora, i atreure un nucli seu al seu bloc. 

El bloc centrista que dona suport a Macron també presenta esquerdes i no està reunit en unes úniques sigles. Si se sumen tots ells formen un bloc d’uns 150 diputats. Hi ha també uns 50 escons darrera d’Els Republicans, que han format part dels darrers governs macronians. Lecornu no ha pogut sumar des dels conservadors fins als socialistes, que seria l’única majoria aritmèticament factible sense un acord amb Mélenchon o amb l’extrema dreta.

Cinquena República: un president que regna i governa

Per entendre en part el bloqueig cal conèixer l’origen de la Cinquena República. Les dificultats de constituir governs estables durant la Quarta República (1946-58), just en un moment en què França afrontava la guerra a una Algèria que lluitava per la seva independència és el que va dur al col·lapse d’aquell règim que era parlamentari i en què els governs duraven mesos. Va ser la figura del general De Gaulle la que va emergir el 1958 per instaurar una nova arquitectura política: una Constitució presidencialista en què el cap de l’estat regentava el poder executiu. Un sistema electoral majoritari facilitava àmplies majories al Parlament. 

Aquest model presidencialista va permetre a De Gaulle posar fi a la guerra d’Algèria i reconèixer la seva independència. Un fet transcendental que un sector de la dreta mai va perdonar a l’heroi de la Resistència, però que va poder tirar endavant gràcies al control de tot l’aparell de l’Estat. No va ser fins al 1981 que l’esquerra, amb François Mitterrand, guanyaria la presidència i la majoria a l’Assemblea. Quan el president ha estat d’un color i la majoria a l’Assemblea d’una altra hi ha hagut les anomenades cohabitacions, que han obligat a un gran acord del cap de l’estat i un primer ministre de l’oposició. Però l’actual és un escenari diferent: un president afeblit i un legislatiu fracturat.   

El país més "malalt" en un moment crucial per a la UE

Ara, Macron es troba en un moment crucial perquè l’estabilitat de França és imprescindible en una Unió Europea que travessa una crisi existencial. Amb la guerra a Ucraïna i una Rússia que pretén estressar la UE recorrent a un tipus de guerra híbrida, les institucions comunitàries no poden donar per garantida la solidaritat nord-americana. Macron, que no vol renunciar a un paper de lideratge de França al món, necessitaria una acumulació de poder com la que va tenir De Gaulle el 1958. O, com a mínim, disposar d’una majoria al legislatiu com la que van gaudir en algunes parts del seu mandat Mitterrand o Jacques Chirac.   

Una esquerra sense estratègia definida

Si hi ha un cas en què s’ha evidenciat la crisi de la socialdemocràcia és França. El totpoderós PSF fundat per Mitterrand el 1971 és avui una formació amb una seixantena d’escons. No ha desaparegut i conserva algunes alcaldies de pes, com París, però avui dia un candidat socialista tindria dificultats per passar a la segona volta. Olivier Faure, el líder del PSF, no és un polític carismàtic. El pitjor, però, és que no sap què ha de fer. 

En un país sacsejat per les protestes socials i on el carrer rebutja la reforma de les pensions, el PSF dubta entre el pragmatisme i la temptació radical. El Partit Comunista Francès (PCF), que havia fet tremolar l’Estat, és ara una petita formació. És La França Insubmisa la que representa l’ala combativa de l’esquerra. Però el maximalisme de Mélenchon l’allunya de les majories electorals i dificulta reforça una aliança progressista. La seva retòrica sembla actualment la d’un tribú demagog i pretensiós.    

Totes les opcions beneficien els extremistes (de dretes) 

Què farà Macron? Algunes veus reclamen la seva dimissió. Però Macron té corda fins a la primavera del 2027 i sembla improbable que renunciï, i més en l’actual moment internacional. Una dissolució de l’Assemblea? És un escenari factible, però amb les enquestes a la mà no sembla que de les urnes sortís una majoria clara. En aquest panorama, Le Pen i el seu número dos, Jordan Bardella, només han d’esperar. Els convé que els partits tradicionals siguin incapaços d’entendre’s.

L'objectiu dels ultres -pendents de si Le Pen serà inhabilitada per corrupció- és la conquesta de l’Elisi el 2027. Com assenyalava l’analista Joan Becat fa poques setmanes, una majoria de francesos temen avui més una victòria de Mélenchon que de Le Pen. Per desgràcia de la República, les forces democràtiques es mostren incapaces d'aplegar-se en l'essencial. I aquest cop no sembla treure el cap ni un Mitterrand ni un De Gaulle.