La política francesa ha interpretat aquest dilluns el guió que es donava per descomptat. L’Assemblea Nacional ha rebutjat la confiança al primer ministre, François Bayrou, abocat a la dimissió immediata. La suma del bloc d’esquerres i l’extrema dreta ha deixat en minoria l’executiu, que governava des de feia només nou mesos. Ara és el president de la República, Emmanuel Macron, qui ha de decidir ara si nomena un nou primer ministre o aboca el país a noves eleccions. Tot això quan queden dos anys de les presidencials del 2027 i quan la Unió Europea travessa el seu pitjor moment. Aquestes són algunes claus d’aquesta hora francesa que és també una hora europea.    

Un Parlament fracturat 

El mapa polític a França està molt fragmentat. L’hemicicle del legislatiu ho deixa palès. En aquests moments, a l’Assemblea el bloc majoritari és el conjunt de les esquerres elegit sota la marca Nou Front Popular, amb 182 escons. Però aplega un seguit de sigles que actuen ja de forma autònoma. La França Insubmisa, amb 71 escons, és la seva ala radical, sota el lideratge de Jean-Luc Mélenchon, cada cop més allunyat del Partit Socialista (66 escons) i dels ecologistes (38).

El segon bloc està format per un seguit de formacions centristes: els liberals tecnòcrates de l’Ensemble creat per Macron; els Demòcrates de Bayrou (36), de llarga trajectòria i inspiració democristiana, i Horitzons (34), liderat per Edouard Philippe, un conservador que es va adherir a Macron i a qui cal seguir pensant en les presidencials. Per la seva banda, Els Republicans, la dreta tradicional, frega els 50 escons. 

L’extrema dreta del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, té 123 escons, però va ser la força amb més vots en les eleccions del juny del 2024. Com li passa a Mélenchon, se situa fora del mainstream polític i juga a la desestabilització, esperant una confrontació definitiva en l’assalt per a l’Elisi. Le Pen -pendent d’un recurs contra la seva inhabilitació per corrupció- albira com Mélenchon un duel entre tots dos líders dels extrems en una segona volta.

La (quasi) impossibilitat de pactar

En una societat convulsionada, cap formació s’ha mostrat disposada a negociar amb partits adversaris. La Cinquena República atorga al president el poder executiu i la Constitució limita molt les capacitats del legislatiu. França no està avesada a les coalicions fora dels blocs progressista i conservador. Quan el país arrossega un deute elevat i greus desigualtats, cap actor vol cedir. La dreta ja ha deixat clar que no donarà suport a cap executiu que reverteixi la congelació de les pensions i la retallada del dèficit en 44.000 milions. Els socialistes fan de replantejar les retallades la condició per obrir-se a una coalició amb els macronians. Però res es pot descartar: ningú de l’esquerra moderada a la dreta moderada vol eleccions.   

"Bloquegem-ho tot": l’explosió social

Dimecres està convocada una jornada de mobilitzacions socials que tindrà molts trets d’una vaga general contra el paquet econòmic de Macron i Bayrou. Vuit dies després hi ha anunciada una vaga del transport. La voluntat de l’executiu de retallar 3.000 llocs de treballadors públics i aplicar a la sanitat pública una tisorada de 5.000 milions ha provocat la rebel·lió dels sindicats. En aquest cas, la iniciativa de les protestes ha sorgit d’un moviment nou, autònom dels sindicats de sempre, amb el nom Bloquons tout (Bloquegem-ho tot). Un moviment que crida també al boicot de les grans plataformes i a ocupar espais simbòlics. Caldrà veure com evoluciona una organització que, de moment, sembla nodrida d’activistes d’esquerres.  

L’extrema dreta, amb moltes cartes a la mà

Fins ara, l’extrema dreta afronta poc desgast. En una França que, des dels anys vuitanta, ja ha provat totes les possibilitats de l’alternança política (Unió de l’Esquerra amb François Mitterrand, cohabitacions diverses, hegemonia conservadora de tonalitat diferent amb Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy, retorn dels socialistes amb François Hollande i el centrisme difús macronià), Le Pen espera la seva hora. L’onada de malestar la pot dur a l’Elisi. En tot cas, ningú qüestiona que el Reagrupament Nacional arribarà al davant en la primera volta de les presidencials.

Eleccions i que governi el lepenisme?

Macron sembla haver esgotat totes les opcions centristes. Un govern quasi idèntic no sembla tenir al davant més d’uns pocs mesos de vida. Convocar un socialista per intentar una aliança amb el centrisme tolerada per la dreta clàssica és una possibilitat. Però el PSF no vol morir socarrimat. Hi ha qui apuntat que Macron, que fins al 2027 conserva els grans estris del poder (la política exterior i l’autoritat sobre el botó nuclear), podria convocar legislatives i arriscar-se a cridar Jordan Bardella, el delfí de Le Pen, com a primer ministre, per desgastar-lo. El president Mitterrand va erosionar un Chirac primer ministre en la històrica cohabitació de 1986-88. Però ara els ultres estan a l’alça com mai. I Macron no és Mitterrand. 

En el pitjor moment de la UE  

La crisi a França es produeix quan la UE travessa un difícil congost. Alemanya, l’altre bastió del projecte comunitari, està intentant reconstruir el seu model comercial i energètic després del xoc amb Rússia. El front ucraïnès i la guerra aranzelària de Trump agafa Europa amb els dos principals socis atrotinats. Al Regne Unit també s’ha fet fosc. Les bones intencions del laborista Keir Starmer estan arribant amb moltes interferències en una societat britànica també estressada que acarona la temptació de Nigel Farage.