En les delicioses cartes que Joan Sales i Joan Coromines s'intercanviaven a finals dels anys cinquanta, el novel·lista i el lingüista debatien sobre la necessitat de consolidar un català menys encotillat i més proper a la societat (més castellanitzat, potser). Aquest debat avui encara és ben vibrant, i per això Club Editor ha organitzat el col·loqui Com aconseguir un català viu al Col·legi de Periodistes de Barcelona: per tornar a parlar-ne com si fos el primer dia. "La continuació d'una conversa", en diu l'editora i amfitriona, Maria Bohigas, en començar l'acte. Una conversa que aquest vespre mantindran quatre caps de llengua dels mitjans del país: Magí Camps (La Vanguardia), Pau Domènech (Ara), Marta Morros (RAC1) i Ernest Rusinés (3Cat).
Les cares dels quatre protagonistes en començar el col·loqui són cares de tanatori i, dins de la col·lecció de tanatoris, d'un tanatori amb una clientela especialment temorosa de la mort. No hi ajuda l'ambient de la sala d'actes del Col·legi, que amb prou feines aplega una trentena de persones entre amics, coneguts i saludats de la llengua. L'esforç d'Enric Gomà per animar la presentació del xou, però, aconsegueix arrencar algun somriure a la taula i també entre el públic (el més sorollós, el de Bohigas, a primera fila, que ja veu a venir que caldrà remar una mica).
"Jo el cargol i la carbassa els trauria: deixaria el caragol i la carabassa". El debat sobre la inclusió del català usual a les grans normatives oficials de la llengua l'enceta Magí Camps amb aquestes paraules gruixudes. Camps, que a la taula adopta el paper més aviat conservador i acadèmic que adoptà Coromines en el seu moment, sentencia que en aquests moments atrinxerar-se en batalles com la de l'ús de disfrutar "és cosa de boomers" i que no ha de fer por ampliar els coneixements lingüístics dels parlants amb paraules menys populars. "També està bé que el lector n'aprengui".
Pau Domènech relativitza el poder i la influència dels mitjans en tot aquest assumpte amb una frase memorable ("Nosaltres hem acceptat l'existència dels tontos") i alça una bandera blanca entre salistes i coroministes. Fa una crida a la calma. És un home tranquil que comprèn i valora totes dues visions de la jugada perquè, segons com es miri, en aquest debat tothom pot tenir part de raó: tant els que assumirien tots els castellanismes del món com els que no en deixarien passar ni un.
"Si transgredim la norma, creem desconcert als estudiants". Marta Morros és qui més posa els punts sobre les is; gairebé literalment. Per ella, els canvis constants i la incorporació del català més destraler són negatius per a la llengua perquè cronifiquen aquell mantra tan pesat que diu que el nostre idioma és difícil. Si muta tota l'estona, diu, desmotiva (encara més) els nous parlants o els parlants més joves. És curiós perquè Morros parla de desmotivació sense acabar de saber motivar l'audiència que té al davant, una fatídica coincidència que finalment he optat per admirar.
Pel que fa a Ernest Rusinés, no sé si salvarà el català a 3Cat, però sí que tinc clar que ha vingut a salvar aquesta taula rodona. Escoltant-lo, oblides el mort i qui el vetlla. A ell se'l veu menys cansat, el dia (i potser la vida) l'ha castigat una mica menys. És molt més didàctic que els que l'han precedit (salvant moments lúcids de Camps) i trenca la desastrosa monotonia acadèmica fent servir mots més contemporanis com ara "Laura Escanes" o "Reels". Explica, orgullós, que a 3Cat van posar en marxa el canal EVA per acostar-se als joves i que funciona molt bé. "Eva com el nom de dona?", l'interromp Camps, que sembla haver descobert ara l'andròmina de la Corporació.
Al final, Rusinés aconsegueix obrir una mica el debat entre tots quatre i crear una certa conversa que acaba deixant-nos a tots plegats allà on érem: en un punt intermedi entre el purisme i el descontrol, entre el seny i la rauxa, entre els temors de Joan Coromines i la gosadia de Joan Sales.
Per cert. En un moment de la seva intervenció, l'assessor lingüístic de TV3 ha aprofitat per recordar que hi ha moltíssimes paraules que fem servir diàriament i que el català acadèmic encara no recull a les seves bíblies: polo, sushi, estar fet caldo, fantasmada, peveter, flipar... i un llarg etcètera. Una de les paraules que sí que recull el diccionari, però, és alegre. O amè. Són mots que fins i tot el català usual d'avui, tan desmanegat sempre, domina sense cap mena de problema. De cara als pròxims debats sobre el futur del català, serà bo tenir-ho en compte.