A aquest ritme, acabarem dient no n’hi ha suficient als concerts? Realment, és una plaga d’aquestes del llenguatge administratiu que s’està menjant la genuïnitat del nostre prou, pobret. Ens el trobem a tot arreu, com l’abús de l’és necessari en comptes de cal, el verb usar en comptes d’emprar o fer servir, el gaudir de en comptes de dir, simplement tenir (gaudir de bona salut) o el clàssic realitzar en comptes de fer.
Si mirem el diccionari, de correctes ja ho són, totes aquestes formes, però cal anar amb compte amb les plagues que es mengen la riquesa lèxica, és a dir, els mots o expressions més tradicionals. I és un fet que la plaga de la suficiència està arribant molt enllà i ha traspassat els límits del que ens podem permetre, tant en l’àmbit administratiu com pel que fa a l’ús que se’n fa. Alguns exemples:
- S'han d'oferir les bases suficients perquè l'usuari se senti segur.
S’han d’oferir PROU bases... - Parlant de diners, no en guanyo els suficients per estalviar.
...no en guanyo PROU... - Són artistes amb la projecció suficient per convertir-se en internacionals.
...amb PROU projecció... - És suficient que feu servir les eines que domineu.
N’HI HA PROU que... - No està suficientment preparat per fer aquest curs.
No està PROU preparat...
Efectivament, ha arribat l’hora de reivindicar el prou. I no només el prou invariable, sinó el prou amb totes les variants informals: prous, prouta i proutes. Perquè no s’hi val, a condemnar aquestes formes populars, pròpies del col·loquial genuí, i posar-les com un error més greu que la plaga del suficient, suficientment. Això és no tenir ni idea de saviesa popular ni de formes dialectals. Penseu, a més, que la GEIEC, la gramàtica normativa, fa temps que recull aquestes formes i les posa al calaix del registre informal, bon senyal.
Recordeu que cal llegir “la lletra petita” de la gramàtica, que és la clau de tot, com si llegíssiu les clàusules d’un contracte de lloguer d’un pis perquè no ens estafin:
“En els registres informals, però, es constata una certa tendència a dotar alguns d’aquests quantitatius invariables de flexió de nombre. Aquest és el cas de prou, massa i força, amb els plurals analògics prous, masses i forces: No té mai prous diners; No som prous, les interessades; En va portar masses, de llibres; L’he vist forces vegades. Aquesta variació de nombre és habitual en central, nord-occidental i septentrional, però no es dona en els altres parlars. Són formes que s’eviten en els registres formals. A més, el quantitatiu prou presenta, en els registres informals de certs parlars, flexió de gènere amb les formes analògiques prouta i proutes (Ja tinc prouta feina, jo!), formes que s'eviten en els registres formals.”
Resumint una mica, col·loquialment és genuïna la forma plural prous en central, nord-occidental i septentrional. Hi afegeixo que les formes prouta i proutes és pròpia sobretot d’alguns parlars nord-occidentals (perquè la gramàtica hi diu “certs parlars”, però no hi entra, en detalls).
Feta aquesta incursió en el meravellós món de la variabilitat del quantificador prou, ara tornarem al tema dels concerts i de les cançons i del no n’hi ha prou per dir que al Principat no tenim tanta gràcia com els valencians, que diuen una cançoneta i mo n’anem. Doncs bé, dins de tot el domini lingüístic, sempre hi ha qui ens supera demanant aquests bisos finals.
Mo n’anem és la variació col·loquial equivalent a ens en anem. I tenen moltes maneres de construir aquest imperatiu. Col·loquialment en valencià, es poden sentir formes com ara mo n'anem o mone (mos n’anem), ane-mo'n, ane-vo'n, se n'anem, se n'aneu... Són formes habituals en l'ús quotidià que només són bones en contextos informals.
La gramàtica normativa ja comença a recollir variació dialectal, però només en recull se n’anem: “En parlars valencians i en part en tarragoní, ens i us en els registres informals a vegades són substituïts per es i apareixen tant en posició anteposada com posposada al verb: Se n’anem (per Ens n’anem)”.
I ara que ja teniu el cap com un timbal entre normativa i variació col·loquial genuïna, penseu que no podem caure tan baix i dir en els bisos d’un concert no n’hi ha suficient. Segurament no acabarà passant perquè no ens hi va bé, suficient és massa llarg. Sempre podem caure encara més baix i dir-ho directament en castellà.