Fidel a la seva cita bianual amb els milions de lectors amb què compta arreu del món, Astèrix ha tornat aquesta tardor a les llibreries amb una història que el porta fins a Lusitània, seguint amb la norma que fa que les seves aventures s’alternin entre el poblat on habiten els irreductibles i un viatge que els duu a descobrir món. Concretament, la visita d’Astèrix a terres lusitanes és la seva quaranta-unena aventura, la segona que compta amb un guió de Fabrice Caro, conegut artísticament amb el nom de Fabcaro, que respecta escrupolosament els codis de la sèrie establerts per René Goscinny. Així, doncs, els jocs de paraules, l’exposició còmica de tots els tòpics del poble visitat, la mirada crítica i irònica a la societat contemporània així com una bona dosi de garrotades formen part de l’ordre del dia d’aquesta obra que es podrà llegir, a més del català i de l’original en francès, en fins a 19 llengües i dialectes que completen una tirada de cinc milions d’exemplars que haurien de fer de l’aventura portuguesa dels irreductibles gals un dels grans èxits literaris d’aquest Nadal vinent.

Per fi, a Portugal!

Si hi ha algú especialment satisfet amb el nou destí del petit guerrer gal aquest és, sens dubte, el seu editor a Portugal, que es frega les mans tot pensant en l’excel·lent acollida que la publicació tindrà al seu país. De fet, l’editorial ASA, que ha publicat històricament les aventures d’Astèrix en portuguès, feia anys i panys que demanava que Portugal protagonitzés una de les seves aventures, una proposta que també barrinava per la ment dels editors francesos que finalment s’han decidit a fer el pas.

La importància que per Portugal suposa que Astèrix l’hagi escollit com el destí del seu darrer viatge va quedar palesa en l’acte de presentació oficial de l’obra a París, que va comptar amb la presència de l’ambaixador portuguès a França, Francisco Ribeiro de Menezes, que va voler celebrar el llançament de l’obra com un acte d’agermanament entre pobles tot afirmant que «gals i lusitans comparteixen nombroses característiques: el patriotisme, el sentit de l’humor, l’amor pel bon menjar, l’esperit de resistència o el gust pel viatge».

Del fado al bacallà, tots els tòpics portuguesos

Com acostuma a passar amb els viatges dels irreductibles gals, la seva visita a Lusitània comporta la revisió còmica de tots els tòpics que defineixen el poble visitat, en aquest cas, el portuguès, d’entre els que cal destacar el fado, amb un personatge anomenat Amàlia que evoca la gran Amália Rodrigues, o el bacallà, el plat per excel·lència de la cuina lusitana. De fet, per l’obra hi desfilen les especialitats més conegudes de la gastronomia portuguesa on, a més de l’omnipresent bacallà, que, per cert, no convenç gens ni mica un Obèlix que enyora els senglars de la seva Armòrica d’origen, hi trobem els reputats «pasteis de nata», el vi de Portus Cale, és a dir, el vi de Porto, o el singularment lusità «vinho verde». Més enllà del menjar i de la música, l’aventura lusitana d’Astèrix no s’oblida de parlar de famosa ceràmica portuguesa, dels paviments decorats amb petites pedres que caracteritzen les voreres de l’antiga Olisipo o del mític tramvia 28, una de les principals atraccions turístiques de l’actual capital portuguesa. Fins i tot hi ha espai per a algunes referències futbolístiques, amb un personatge femení batejat amb el nom de Benfica o una petita i discreta al·lusió a Cristiano Ronaldo, a través d’un infant jugant a pilota vestit amb els colors de Portugal i lluint el número VII a la samarreta.

Una revisió de l’origen de la saudade

Força més complex és el tractament que els autors d’aquest nou Astèrix fan de la saudade, un sentiment típicament portuguès fins al punt que no té traducció a cap altra llengua. Aquesta melancolia lusitana, que l’escriptor Manuel de Melo va descriure, durant el segle XVII, com «un bé que es pateix i un mal que es gaudeix», és revisada de manera brillant durant l’obra que defineix l’aire lusità com el fet «d’estar trist i content alhora». En un exercici d’originalitat, el nou Astèrix busca l’origen de la saudade i l’atribueix a la derrota de Viriat, el principal cabdill de la tribu lusitana que va plantar cara a l’ocupació romana, que va ser deguda, en part, a la traïció d’alguns dels seus compatriotes. Així, doncs, els autors d’Astèrix a Lusitània parlen de la saudade com una melancolia que es transmet de generació en generació des de la derrota de Viriat i que combina l’orgull per haver resistit contra l’atac romà amb la tristesa per la traïció d’alguns dels mateixos lusitans.

Una picada d’ullet al passat

En la seva voluntat de retre homenatge als creadors d’Astèrix, els actuals guionista i dibuixant, Fabcaro i Didier Conrad, respectivament, realitzen una interessant picada d’ullet al passat recuperant a l’únic lusità que fins ara havia sortit a les aventures d’Astèrix. Aquest personatge, un esclau anònim que havia participat en la construcció de la residència dels Déus, ja tenia, en la seva primera aparició, el rostre de Fernando Pessoa, en un homenatge d’Uderzo i Goscinny al magnífic escriptor portuguès. En aquesta ocasió, Fabcaro i Conrad recuperen el seu rostre i li donen en el nom de Boulquiès (Bolqués, a la traducció en català), al mateix temps que el converteixen en un dels grans protagonistes de l’aventura.

Fidels a la seva tradició de picar l’ullet a la història, els autors també inclouen una petita referència a la Revolució dels Clavells, un episodi cabdal de la història recent portuguesa, quan un jove presoner polític lusità tancat a la presó del castell d’Olisipo crida als ocupants «El dia que ens revoltem caureu de clatell, maleïts romans!». Un crit que troba la resposta d’un vell i escèptic company de cel·la que afirma: «Un altre jove idealista que es pensa que és possible la Revoluçao dels Clatells...». Un enginyós joc de paraules que ben bé hagués pogut signar Goscinny i que, en català, devem a l’excel·lent traducció de Daniel Cortés.

Un combat contra la corrupció i l’ultraliberalisme

Com passa en bona part de les històries que porten els irreductibles gals fins a un territori ben allunyat del seu petit poblat de l’Armòrica, l’aventura lusitana comença amb una petició d’ajuda, concretament la que Bolqués fórmula a Abraracúrcix, el cap del poblat, per a poder alliberar el seu amic Noveustrés, productor d’un garum artesanal molt preuat, que és falsament acusat d’intentar enverinar el mateix Juli Cèsar, gran amant de la seva salsa de peix fermentat.

Aquesta trama serveix per denunciar la corrupció i l’ultraliberalisme econòmic, ja que el productor de garum artesanal és víctima d’una conxorxa entre el governador Surplús i el seu cosí Cressus Lupus per tal de fer triomfar a tots els territoris de l’imperi el Garum Lupus, una marca registrada que podria ser assimilada a moltes de les que devoren als petits productors en l’actual capitalisme global. Per si quedés algun dubte sobre la naturalesa de la marca, el rostre del seu amo no és altre que el de Silvio Berlusconi, un personatge que ja va aparèixer durant l’àlbum «Astèrix a Itàlia» en el qual la marca Garum Lupus feia de gran patrocinadora de la cursa Transitàlica que centrava la trama de l’aventura.

L’encert de la traducció de Daniel Cortés queda palès en l’elecció del nom del lusità que col·labora amb el governador Surplús per tal d’acusar falsament d’intent d’assassinat el seu compatriota Noveustrés i que no és altre que el de Botiflés, una denominació que fa referència a la seva condició de traïdor, i que adapta així a la nostra llengua el nom original en francès de Pirespès, que el consideraria de la pitjor espècie.

I els Països Catalans, quan?

La visita d’Astèrix a Lusitània és el segon viatge dels irreductibles gals a la península Ibèrica després del periple que els va dur a travessar Hispània des de Pompaelo fins a Hispalis, és a dir, des de la Pamplona navarresa fins a la Sevilla andalusa, recorrent, al seu pas, Conca, Segòvia, Salamanca i Còrdova. Curiosament, tot i haver creuat, entre el primer viatge a Hispània i el nou a Lusitània, el territori de les províncies tarraconensis, lusitana i bètica, Astèrix i Obèlix no han posat mai els peus als Països Catalans tot i l’herència romana que aquests concentren. Potser convindria que Salvat, l’editora de les històries dels irreductibles gals en català i en la resta de llengües de l’estat, imités la seva homòloga portuguesa per tal de fer pressió perquè algun dia, si pot ser més proper que llunyà, el petit guerrer de l’Armòrica pugui recórrer la costa mediterrània de la península Ibèrica, d’Emporiae fins a Lucentum, passant per ciutats amb una tradició romana tan important com poden ser Egara, Barcino, Ilerda, Tarraco, Valentia o Saguntum. De ben segur que de pobles ibers que requereixin de la seva ajuda per combatre contra els romans no els en faltaran.