El procés va amenaçar de convertir el tripartit d'esquerres i la sociovergència -artefactes que van funcionar de forma explícita o implícita durant l'autonomisme- en dinosaures polítics. Però el postprocés va capgirar les coses. La pugna permanent entre Junts i ERC i una certa rehabilitació del PSC han facilitat que s'hagin salvat de l'extinció. Els socialistes governen sols i en minoria, però Salvador Illa va ser investit i -malgrat que encara no ha aprovat cap pressupost- ha fet camí gràcies a ERC i els Comuns. I entre 2019 i 2023, el PSC i Junts van governar plegats i satisfets la potent Diputació de Barcelona. Després de les darreres municipals podrien haver seguit i sumar-hi les de Tarragona i Lleida i fins i tot l'Ajuntament de Barcelona, però Carles Puigdemont va frenar l'aparell del partit.
Aquestes fórmules poden estar, de nou, a punt de ser descatalogades. Ara ja no les amenaça un procés amb lògica de blocs, sinó la fragmentació i la puixança de l'extrema dreta que pot impedir les sumes actuals. A l'horitzó en poden aparèixer d'inèdites, com la d'una aliança de PSC, Junts i ERC, que el 2022 van pactar la renovació de la CCMA i el CAC i la recentment qüestionada actualització de la immersió i poc més. Evitarien dinàmiques de bloqueig en forma de repetició electoral afavoridora dels populismes i implicarien un canvi de rasant en el llarg postprocés.
El PSC és, per la seva recuperació electoral, perquè s'han desprecintat vells vetos, i perquè els independentistes són socis del PSOE a Madrid, al centre de la pista. Necessita a ERC o a Junts, però ells també als socialistes (Girona i Sant Cugat són excepcions a la norma) per formar governs. El president explica que "s'ha casat" com a mínim per quatre anys amb les esquerres i que no els vol canviar, que fa una aposta de llarg abast i que així l'han de gestionar també els aliats i no encarant cada negociació com si fos l'última.
Illa també deia quan va arribar a Palau que venia "a avorrir". Ho ha intentat, però la seva presidència no és plàcida malgrat que la forma de governar i les complicitats empresarials, sindicals o mediàtiques alimenten el miratge d'una majoria que no té: hi ha tensions amb ERC pel compliment dels acords, es cronifica el malestar dels mestres, els metges i els pagesos, i la crisi de Rodalies no incorpora horitzó de solució...
Els líders del 2017 i el pacte PP-Vox
Tot plegat conviu amb enquestes que preveuen un fort creixement de l'extrema dreta independentista -per ara nodrint-se bàsicament de vot juntaire- mentre es mantenen incerteses poderoses: el futur personal de Puigdemont i d'Oriol Junqueras no està resolt i un possible govern PP-Vox a Madrid inauguraria un terreny de joc desconegut.
Tal com va explicar aquest diari, des del 1995 no hi ha cap Govern capaç de rendibilitzar ser a Palau. Quan, presidint la Generalitat, el PSC, CiU-Junts o ERC han afrontat eleccions al Parlament han perdut escons. Els socialistes catalans no estan en condicions de trencar la norma. El tripartit suma en l'actualitat 68 escons, just els que donen la majoria absoluta. Les enquestes dibuixen una revifada d'ERC, però la majoria afirmen que seria insuficient per compensar la minva dels socialistes i els Comuns i, conseqüentment, per disputar la primera posició a Illa.
El president sembla en condicions de tornar a guanyar. Ara, el PSC i Junts sumen 77 dels 135 escons. És una majoria absoluta àmplia que han convertit en inoperant: són incapaços d'arribar a acords malgrat coincidències programàtiques en planificació territorial, turisme, energia o seguretat. Unes noves eleccions podrien liquidar-ne el marge per la mossegada d'Aliança als postconvergents i el lleu descens socialista.
Filla de la debilitat
Així, la tercera fórmula inèdita apareix a l'horitzó i és en el camí de fer-se un lloc en l'escena política: el tripartit d'ordre, una gran coalició a la catalana. Si ERC descarta jugar al "Bildu català" amb la CUP i els Comuns, Junts es ressitua per recuperar pes institucional, i el PSC pretén una governabilitat més còmoda, un pacte de les tres forces centrals i més bregades als governs podria fructificar. La idea ja circula en moltes sobretaules malgrat que costarà que algú la verbalitzi i ja no cal dir que la proposi: fer-ho reclama l'atreviment de les primeres vegades i la fórmula és filla de la debilitat de les tres forces interpel·lades, i no de la convicció ideològica o d'un projecte engrescador.
Aquesta opció, que ajudaria a justificar un govern de dreta radical a Madrid que regalaria cada dia comuns denominadors davant una agressió segura, podria tenir amplis suports de l'establishment com a via per asserenar i estabilitzar la política i ubicar-la en vectors socials més moderats. El que s'hauria de resoldre és com s'aplica i com es gestionen les fortes contradiccions, especialment en el remogut bloc independentista, que hauria d'abandonar definitivament la retòrica rupturista.
Junts hauria d'assumir que, malgrat l'esforç per tornar sobre les passes de CDC, deixa de ser alternativa de Govern, i ERC tindria menor incidència. Ara, al costat dels Comuns, Junqueras és clarament el soci gran (20 escons contra 6) i canviant-los pels postconvergents la situació es podria com a mínim equilibrar.
Escenari ric en incògnites
¿I com i amb quines prioritats s'hauria de governar el país en grans temes com habitatge, immigració o autogovern? ¿Amb un govern del PSC en minoria? ¿Deixarien que hi tornés només amb una quarantena de diputats? ¿Hi entrarien ERC i Junts després de les darreres experiències traumàtiques? ¿Començaran ERC i Junts una guerra de posicions per ser qui, arribat el cas, s'asseguri conselleries mentre deixa l'altre de soci parlamentari? ¿És possible investir i deixar fer senzillament per evitar la repetició com va fer el PSOE amb Mariano Rajoy la tardor de 2016?¿Arribat el cas, què diran els alcaldes independentistes electes el 2027 que notaran l'alè d'Aliança al clatell i voldran suport del Govern?
Són preguntes que, en aquest moment, no tenen resposta. Però és evident que el tripartit d'ordre sortirà de l'armari i quedarà incorporat al menú d'un nou cicle davant un possible bloqueig. Una trentena de diputats d'extrema dreta espanyolista o catalanista al Parlament remouran de nou i inevitablement el joc de pactes.
