No tenir pressupostos és una mala notícia. Sempre, i no hi ha qui en surti ben parat: ni el Govern, ni els socis, ni l'oposició i tampoc els ciutadans. Costa més executar les prioritats polítiques del Govern i el marge és menor. Això és tan cert com que, fruit del costum de no tenir-ne (els darrers comptes aprovats, i ara prorrogats, són del 2023 a Catalunya i del 2022 a Espanya), la maquinària legislativa i governamental ha trobat mecanismes per atenuar-ne les negativitats. L'execució pressupostària de Catalunya amb comptes prorrogats va ser del 97% el 2025. Unes xifres molt correctes, més encara si les comparem amb les d'execució pressupostària de l'Estat en infraestructures al nostre país. No tirar-los endavant és, però, una derrota política sense pal·liatius de l'executiu, que per primer cop els retira. Quan no en van tenir, Carles Puigdemont va sotmetre's a una qüestió de confiança, i Pere Aragonès va convocar eleccions.
Salvador Illa no ho farà perquè no hi té res a guanyar (el risc que el PSC deixi de sumar amb ERC i els Comuns o amb Junts és evident) i perquè la seva oferta política es basava en els fruits de la bona entesa amb el govern d'Espanya, en la bona gestió de l'autonomia i en l'estabilitat. Els resultats de la "concòrdia" no arriben i el dia a dia amb els mestres o els trens no funciona i, en aquest context, no sembla aconsellable posar en risc el reclam de l'estabilitat. Per més que en alguns entorns del president s'amenacés per pressionar els republicans amb unes eleccions a les quals Oriol Junqueras no es podria presentar.
El PSC i ERC han intentat que Catalunya tingui pressupostos. Junqueras ha estat clar des de fa mesos. Per tenir-ne calia que els compromisos adquirits en el marc de la investidura d'Illa a l'estiu de 2024 es mantinguessin ferms i avancessin. Malgrat la discussió sobre les virtuts i les renúncies de l'acord final, al gener es va arribar a un pacte pel finançament que ara haurà de validar el Congrés. Però el que els socialistes d'aquí van signar i els d'allà van validar sobre l'IRPF (i que ERC ja ha acceptat ajornar) ara ja no ho volen complir. Illa ha ofert garanties que serà així, però el govern espanyol no les certifica i això ha alimentat la desconfiança de Junqueras, que ahir va concedir un to més ambigu. En tot cas, com sempre que hi ha desacord, la confrontació de relats és evident.
El govern espanyol ha sigut clar i ahir hi va tornar: la recaptació de l'IRPF no es traspassarà. Si més no mentre María Jesús Montero sigui vicepresidenta. Aquesta és, precisament, una de les claus de l'acord d'ahir, que obliga Illa a retirar els pressupostos, però li garanteix un suplement de crèdit d'entre 5.000 i 6.000 milions que facilitarà no perdre cap recurs. Uns i altres compren temps fins al juny. Es tracta de tenir marge per esperar que la ministra d'Hisenda marxi a Andalusia, on no sembla que tingui unes grans expectatives, i que es trobi una forma de complir amb l'IRPF.
Tenir pressupostos és important amb uns serveis públics estressats i unes empreses i uns ciutadans que notaran els efectes de la guerra de l'Iran, sí. Però també és evident que Catalunya, amb una manca d'inversió endèmica de l'Estat i un dèficit fiscal anual reconegut per part del Govern de 21.000 milions d'euros anuals, necessita canvis estructurals en el seu finançament i la seva hisenda. El context polític fa pensar que el que no es tanqui ara trigarà anys a arribar.
L'acord té ara (veurem al juny) uns guanyadors i perdedors, com explica Bernat Surroca, i també virtuts que enumera Pep Martí. Illa està, en qualsevol cas, obligat a treure'n algunes lliçons. Va ser un error presentar pressupostos sense un acord previ partint de la base que amb els sindicats, les patronals i els mitjans afins pressionant de valent, ERC cediria encara que el govern central no es mogués ni un centímetre. I ha estat també la constatació d'una feblesa: el president i el PSC han entomat una humiliació perquè Sánchez no ha fet cap gest i ells han decidit evitar la pressió pública. La lleialtat excessiva al govern espanyol passa factura a qualsevol president de la Generalitat, sigui del partit que sigui. Els interessos acaben sent contradictoris massa sovint.
Les setmanes que venen ens diran si la relació Illa-Junqueras, condemnats a entendre's en l'aritmètica d'aquest nou cicle, ha quedat tocada. Per ara han estat capaços de no trencar res, però hauran de sobreposar-se a un context que no és fàcil i sobre el que tenen una incidència relativa. Això els demanarà ser imaginatius i generosos i assumir els límits, els tarannàs i les contradiccions de l'altre.
Avui no et perdis
- Sense pressupostos, per ara: qui hi guanya i qui hi perd?; per Bernat Surroca Albet.
- Primícia: La direcció nacional de la CUP desautoritza l'aliança amb Junts a Tàrrega; per Àlvar Llobet i Sotelo.
- Els socis avisen Sánchez que «no se la jugui» amb les mesures per la guerra a l'Iran; per Oriol March.
- Els metges tornen a la càrrega amb dues noves jornades de vaga; per Gerard Mira Sánchez.
- El castor europeu, el polèmic retorn d'una espècie que és a les portes de Catalunya; per Arnau Urgell i Vidal.
El passadís
Les formacions i entitats espanyolistes fa anys que combaten a les administracions el requisit lingüístic. Ahir el TSJC va donar la raó a Convivència Cívica Catalana que va impugnar el B2 de català per accedir a una de les places de xòfers de la mesa del Parlament. Al País Valencià i a les Balears ho tenen més fàcil perquè els governs del PP i Vox l'han rebaixat. A Euskadi, com a Catalunya, l'administració intenta mantenir-lo. La revista Argia va publicar les maniobres d'un grup contra la normalització de l'euskera per tombar-lo a unes oposicions a l'ajuntament d'Errenteria. La sorpresa era que el grup tenia el suport jurídic de CCOO i que hi estaven implicats alguns dels seus dirigents. El cas és que dirigents bascos del sindicat tenien previst participar fent relleus a la Korrika, la cursa de relleus anual que promou la plena normalització de l'euskera. Els organitzadors (AEK) els han demanat que no ho facin atès que no observen un mínim de coherència.
Vist i llegit
L'editor Boris Muñoz columnista d'El País i fundador de l'edició en castellà de The New York Times, analitza el conflicte a l'Iran amb mirada pessimista en un article titulat "Veneçuela i Iran, missió complerta altre cop". Recorda com un triomfalista George W. Bush, des del portaavions Abraham Lincoln, va proclamar que havien acabat la feina a l'Iraq el 2003. En realitat, la guerra va durar vuit anys més. Ara, segons aquest periodista expert en Amèrica Llatina, l'escenari és molt lúgubre perquè la maquinària militar nord-americana és espectacular, però molt costosa i lenta de produir. I posa dades: Lockheed i Raytheon, productores mundials dels míssils Patriot, en fabrica 600 cada any en un procés molt enrevessat que requereix components de molts països diferents. El càlcul de Trump era neutralitzar l'Iran en pocs dies, però cada vegada sembla això més fantasiós. Muñoz també critica el fracàs relatiu de l'operació contra Maduro perquè Trump tenia a l'abast canviar el règim i es va conformar amb la captura del dictador. L'inventari de Patriot es pot esgotar i adverteix que això també seria fatal per Ucraïna.
La cançó
Aquests dies no ha semblat, ni de bon tros, que Illa i Junqueras fossin amics ni que estiguin en condicions de dir-se coses com les de la lletra de la cançó d'Els Pets. El grup de Constantí, que ha celebrat quaranta anys i que ha anunciat nova gira, acaba de versionar un dels seus clàssics, Jo sóc el teu amic, de l'àlbum "Bon dia", publicat el 1997. "Jo sóc el teu amic, / vull que em molestis, sóc aquí, / parla'm o plora / que no tinc cap altra feina aquesta nit", canta Lluís Gavaldà. Que bonic poder-ho dir o escoltar a algú altre. Que tingueu un bon final de setmana, si pot ser envoltats de bons amics.
