El papa Lleó XIV arriba aquest dimarts a Barcelona. Aterra a una ciutat que, com ha constatat el David Cobo en la seva ruta i les converses amb veïns, està esverada i que preveu abocar-se a rebre'l i escoltar-lo (en català, si us plau) si fa o no fa com ha fet Madrid, on el sant pare ha fet un discurs políticament progressista i socialment conservador, tal com era esperable. Però passen més coses al país. Avui, desenes de milers d'estudiants comencen unes proves d'accés a la universitat on es juguen el seu futur acadèmic i, de nou, hi ha convocada vaga de mestres i professors, amb manifestació inclosa al centre de la ciutat que amenaça de col·lapsar-lo una mica més.
La vaga forma part del llarg cicle mobilitzador i de protestes dels sindicats de l'escola pública catalana, al que ara també s'hi han afegit els treballadors de la concertada. El Govern va provar de frenar-ho al març trencant la unitat sindical amb un pacte amb CCOO i UGT. Però ni l'executiu de Salvador Illa ni les centrals -minoritàries al sector i sempre partidàries de signar- van calcular bé, i l'"acord històric" va ser un tret al peu que va encendre encara més els ànims.
Van acabar prenent tot el protagonisme els dos sindicats més forts (i corporatius), la USTEC i l'Aspepc, i els acompanyaven en la reivindicació la CGT i la Intersindical. Després d'un llarg torcebraç i de vagues i manifestacions amb un alt seguiment, el Departament va posar diners damunt la taula i es va acabar signant un acord que millorava sensiblement les condicions retributives i garantia més personal.
La majoria dels mestres el va rebutjar en una consulta molt participada. S'aplicarà gràcies al "sí" dels afiliats del sindicat de professors de secundària, que van sortir ben parats de l'acord. Es pot pensar que només la CGT i la Intersindical, més minoritàries, van saber llegir què passaria i que els sindicats tradicionals s'han vist desbordats. És cert i a les pròximes eleccions sindicals poden passar coses.
Els mestres i els seus representants han donat una mostra de compromís i generositat, han aconseguit coses i han demostrat que, encara que molesti als de sempre, lluitar val la pena i és la via per fer moure la patronal, en aquest cas l'administració. És bo constatar-ho en temps de precarietat i d'individualisme furiós. Ahir, el poeta mallorquí Biel Mesquida els va fer un sentit homenatge quan recollia el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium.
Però es constata també una gran desorientació de totes les parts sobre com procedir ara i que la reivindicació està poc endreçada pel qüestionament dels grans sindicats, que miren de ressituar-se. Els resultats de la consulta i les protestes s'expliquen per un malestar que és de fons i que s'ha covat durant anys, sí. No només anava de diners, però les solucions que volen molts mestres són contradictòries amb les que reclamen els altres, amb el que pot fer el Govern -que té recursos finits-, o amb el que voldrien la majoria de les famílies, que, lògicament, també hi tenen a dir.
El conflicte té un punt emocional, soscava la imatge i la confiança en l'escola pública, i s'ha estès la sensació que ara cap negociació ho resoldrà abans que acabi aquest curs o que comenci el que ve al setembre. Això no va de pagar per les colònies, d'apujar els sous abans o després, o de reduir una mica les ràtios. Va d'un sistema educatiu en crisi per manca de recursos per implantar l'escola inclusiva, que pateix la segregació escolar, d'autoexigència i de vocació dels mestres, de revisar mètodes pedagògics, de retrobar la immersió perquè l'escola sigui en català, de l'acollida efectiva als nouvinguts, o de recuperar la sisena hora. Són molts reptes alhora i passen factura els anys de pedaços i mancances.
El 2024 els mals resultats de les proves de nivell van desembocar en un Grup Impulsor de Mesures de Millores Educatives que es van lliurar al govern, aleshores d'ERC. L'actual Govern pot dir que ha intentat implementar-ne els grans principis aconsellat pels experts, però segurament és discutible i eren poc concrets. La resolució implica comptar amb tothom (no només amb els sindicats) i assumir la necessitat de canvis estructurals i d'invertir més, molt més, en educació. I això no es resoldrà d'avui per a demà. Però encara que no sigui senzill, s'ha de resoldre perquè ens hi va molt.
Avui no et perdis
- Un conflicte enquistat a l'escola catalana: cap a on anem després del naufragi de l'acord?; per Gerard Mira.
- Crònica: L'arribada del Papa esvera Barcelona; per David Cobo.
- «És un lideratge moral»: així viu Salvador Illa la visita de Lleó XIV a Catalunya; per Bernat Surroca.
- Els secrets de la Sagrada Família: el miracle dels turistes; per Pep Martí.
- «Amb l'Església hem topat»: sis pel·lícules i sèries per entendre (i fustigar) el clergat espanyol; per Victor Rodrigo.
El passadís
Kneecap, el trio de hip-hop de Belfast, va fer una actuació memorable dissabte al Primavera Sound. Està de gira del seu nou treball, Fenian. Els Kneecap, que tenen milions de seguidors per tot el món, no amaguen el seu compromís amb la recuperació del gaèlic, amb una Irlanda unida i simpatitzen amb les causes de Palestina, Catalunya o Euskadi sense manies. Abans del concert a Barcelona van aprofitar per descansar i divertir-se uns dies amb les seves parelles a Catalunya. I no van fer coses massa diferents del que fan molts turistes irlandesos. Van estar uns dies a Salou aprofitant les platges i la seva oferta d'oci i també van passar el dia a Port Aventura.
Vist i llegit
La dreta espanyola no en té mai prou. Lleó XIV va ser -previsible en un Papa- crític amb l'avortament i va defensar la família en els seus discursos. Però la seva proximitat al papa Francesc i la seva crítica a l'extrema dreta o posició en matèria migratòria ha encès els més radicals. Una bona prova són les crítiques del locutor Federico Jiménez Losantos, que criticava, entre altres coses, que no hagués anat a pregar al Valle de los Caídos. El ministre Óscar Puente no es va estar de penjar un tall seu rabiant i en el seu article a Libertad Digital no deixava canya dreta. Segons ell, l'Església és massa progre. El podeu llegir aquí i veure fins a quin punt la dreta mediàtica radical, que rep carícies d'Isabel Díaz Ayuso i de bona part de l'Íbex-35, ha perdut el món de vista i viu instal·lada en la hipèrbole.
Recordem
Tal dia com avui de l'any 1976, fa exactament 50 anys, Adolfo Suárez, un jove ministre Secretari General del Moviment, el partit únic del franquisme, presentava al Congrés la llei d'Associacions Polítiques, que permetia legalitzar els partits i obria el joc electoral. Passaria amb els principals partits estatals i nacionals i es farien esperar més el Partit Comunista o Esquerra Republicana, però quedava ben clara la idea de l'executiu de posar en marxa una Transició que, sense trencar amb el règim i les seves estructures, atengués les demandes de llibertat. Suárez, a qui mesos després Joan Carles I faria president, va dir que es tractava de fer normal a les institucions el que ja ho era als carrers. Així ho va explicar aleshores TVE.
