La Justícia hi torna. No és clar quin serà l'abast de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estima parcialment el recurs d'una entitat espanyolista i pretén obligar la Generalitat a replantejar a la baixa la vehicularitat del català a l'escola. No és la primera andanada i no serà l'última. Entre altres coses perquè hi ha encara pendents de resoldre al Tribunal Constitucional els recursos contra la llei de 2022 aprovada per PSC, ERC, Junts i Comuns per "blindar" el model davant l'anhel de la magistratura d'imposar el 25% de castellà i el posterior decret de desplegament que van avalar ERC, Junts i Comuns.
El TSJC demostra la seva poca estima cap al sistema d'immersió i cap a les polítiques que entenen que el català, minoritzat per qüestions d'índole política i social i secularment perseguit, necessita discriminació positiva per sortir-se'n. És així, però també són conscients, davant les reiterades peticions de l'espanyolisme perquè la Justícia fixi el règim lingüístic, que ells no poden, malgrat que ho han pretès en altres sentències, erigir-se en pedagogs. "No pot pretendre el demandant, a la vista d'una sentència parcialment estimatòria, dissenyar un sistema de control de la Generalitat a través dels tribunals, de forma que li imposem obligacions més enllà del procediment jurisdiccional sobre aspectes ni debatuts ni qüestionats", sosté la sentència, redactada en castellà i que no ha tingut la virtut de formar part del simbòlic 6,5% de les que aquest poder de l'Estat dicta en català al nostre país.
És a dir, el TSJC orienta el Govern i deixa clar que no hi ha blindatge que valgui, però no concreta. A partir d'aquí, l'executiu de Salvador Illa referma el compromís amb la llengua i mira de llevar-li importància i les entitats de defensa del català i els independentistes es posen en alerta i pressionen perquè no es facin renúncies. La sentència no és, sens dubte, la millor notícia en un context de reculada d'ús social, d'arribada de nova població aliena al català i que pot tenir a l'escola l'única finestra d'oportunitat per tenir-hi contacte, i de malestar d'un professorat del qual caldria esperar-ne el màxim compromís lingüístic.
En la crisi de l'escola en català es paguen com a mínim tres pecats, si el lector em permet la llicència sense posar la càrrega de la culpa en qui no l'hauria de tenir. Dos d'ells es van originar fa dues dècades i el tercer és més recent. El més nou és un cert desgast i qüestionament de la immersió, que no s'aplica amb rigor per manca de recursos, de control del Departament o de vocació dels mestres. Això ha fet perdre efectivitat i ha provocat, per exemple, que algunes veus hagin apostat per desistir i plantejat l'opció d'una doble línia per evitar el conflicte i garantir que l'escola en català sigui efectiva per a qui la vulgui. El consens passa encara per mantenir-la per a tothom, però cal adaptar-la a les noves realitats socials i pedagògiques i donar-li una empenta.
Els altres dos pecats són polítics. El primer té a veure amb l'Estatut de 2006, encara vigent. El text, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero i després pel TC, volia federalitzar el tot (Espanya) des de la part (Catalunya). Una de les apostes era reforçar la llengua pròpia i donar a la Generalitat noves eines legals per normalitzar-la arreu. Hi havia avenços significatius que van sobreviure al tràmit parlamentari, però el TC els va interpretar a la baixa negant el caràcter preferent del català a l'administració i posant en qüestió la vehicularitat a l'escola.
A la vista de la sentència, Jordi Pujol va dir que l'Estatut havia estat "un autogol". Es va encetar el meló i Catalunya va sortir-ne escaldada. Tal vegada el fet que l'article 3 de la Constitució -un dels més blindats, en aquest cas de veritat- estableixi el "deure de conèixer-lo" i el "dret a usar-lo" només per al castellà no hi ha ajuda. De les altres "llengües espanyoles" (que s'ha generalitzat que no siguin "oficials diferents del castellà" sinó "cooficials" en una terminologia diglòssica) només diu que seran també oficials, sense entrar en els drets i deures reservats per al castellà.
Aquella sentència del TC de 2010, que va activar el procés, va servir, en qualsevol cas, per envalentir entitats espanyolistes que volen passar per promotores d'un suposat "bilingüisme", però que qüestionen qualsevol eina que, en forma d'exigència o suport, tingui el català per sortir-se'n. Els "bilingüistes" mai han criticat el monolingüisme en castellà de la policia, la Justícia o altres estaments. El conflicte va ser especialment alimentat per Ciutadans, que incitava els pares a judicialitzar l'assumpte, i el debat independentista va animar-lo i polititzar-lo més. Els tribunals van esdevenir, i encara ara ho són, terreny de joc propici per a l'espanyolisme.
El Govern i els mestres tenen, més enllà d'altres dificultats, eines limitades davant les andanades de la Justícia i d'un marc legal espanyol sempre de rang superior i que no facilita la preeminència (i a vegades ni tan sols la igualtat) del català enlloc. Encara que sigui científicament aconsellable. Sigui a l'escola, per fer de xofer al Parlament, per exercir de metge o de jutge a Catalunya, o per catalanitzar-se el nom al registre civil tal com us hem explicat a Nació. El conseller de Política Lingüística, el catedràtic Francesc Xavier Vila, sempre diu que el català, per sobreviure, necessita o bé un estat propi o bé un estat propici. Els partidaris de l'estat propi fins ara no han reeixit. L'esperat estat propici encara no s'ha manifestat per garantir l'escola en català.
Avui no et perdis
- Crònica: «Jo soc rullista»: sintonia Junqueras-Rull per refer el catalanisme en temps de Trump; per Oriol March.
- Primícia: Aliança Catalana aposta per una especuladora immobiliària com a cap de llista de Manresa; per Pere Fontanals.
- El Govern canvia els portàtils dels professors en plena crisi educativa; per Gerard Mira.
- Un fons promotor de «colivings» fuig de Barcelona en ple auge regulador; per David Cobo.
- La guerra al Golf Pèrsic provoca el primer conflicte entre Netanyahu i el Vaticà; per Pep Martí i Vallverdú.
El passadís
El Cercle d'Economia, un dels think tanks més influents en el debat públic del país més enllà de l'economia, fa temps que intenta captar socis joves. L'entitat fa activitats que van especialment dirigides a aquest segment. Quan tornin de les vacances de Setmana Santa, els socis joves han estat convocats, el dia 8 d'abril al vespre, a una sessió de diàleg "obert i distès" i al posterior "sopar networking" per "enfortir relacions" segons que consta a la convocatòria. Els convidats seran tres diputats joves del Parlament. Han convocat Ennatu Domingo, de Junts, i Guillem Sánchez, del PSC, els dos grups més nombrosos de la cambra. I com a tercer en discòrdia a Cristian Escribano, del PP. Per ara, sembla que intimar amb algun diputat d'ERC, que té més escons que el PP, o dels Comuns, que com els republicans són socis del Govern i condicionen la governabilitat d'Espanya, no interessa al Cercle.
Vist i llegit
Com són les relacions de les parelles "descompensades" per edat o per diners? Un magnat dels mitjans ric i d'edat avançada sovint feia broma sobre la seva esposa estrangera, molt més jove i humil, amb l'ocurrència que "ella s'ha casat amb mi pel meu físic i jo amb ella pels seus diners". Sovint no s'explicita tant, però l'assumpte pot ser un elefant a l'habitació. I és carn de literatura, òbviament. "Babelia", el suplement de llibres d'El País, n'ha parlat amb diverses escriptores joves. “Amb les amigues, ens vam adonar que es repetien molts comportaments”, explica Lucía Solla Sobral, jove autora gallega. Podeu llegir aquí (i escoltar el pòdcast) d'aquesta aproximació literària a les relacions asimètriques que signa Sílvia Hernando.
Recordem
Aquesta setmana, concretament el 3 d'abril, farà 47 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la mort de Franco, les de 1979. La democratització dels ajuntaments va dinamitzar pobles i ciutats, millorar les infraestructures i els serveis i fer més participatius i transparents els ajuntaments. Fins aleshores els alcaldes els triava el govern espanyol entre els afectes al règim de cada localitat. Aquelles primeres eleccions les va guanyar amb rotunditat l'esquerra (aleshores representada pel PSC, acabat de fundar, i pel PSUC), que va ocupar les alcaldies de les grans ciutats. Així va explicar TVE a Catalunya els plens de constitució dels nous ajuntaments democràtics de Lleida, Girona i Tarragona, totes tres governades pel PSC, unes setmanes després.
