A Palau no va agradar gens que Oriol Junqueras digués que "no" als pressupostos després que Salvador Illa hagués verbalitzat de manera explícita que compliria els acords d'investidura, també el de l'IRPF, en una intervenció extraordinària que havia de ser el "gest" que esperaven els republicans. La reunió secreta amb Pedro Sánchez a la Moncloa no va anar bé, i l'aclaridora trucada de María Jesús Montero hores més tard tampoc va servir per reconduir la situació, que ha desembocat aquesta setmana en la retirada dels comptes. Malgrat els moments de crisi de confiança, les relacions no s'han trencat en cap moment i les converses s'han mantingut de manera discreta per intentar evitar el xoc al Parlament de dos socis (i rivals) que, sigui per convicció o per necessitat, semblen condemnats a entendre's en l'actual context de turbulència.
L'any i mig de legislatura ha servit per construir confiances i espais de diàleg estables. Ho diuen clarament al Govern, però també ho reconeix ERC, que en aquests mesos ha insistit que la coordinació amb els socialistes ha estat bona, també a l'hora de defensar acords com el del finançament davant del govern espanyol. De fet, la sensació des que Illa va aterrar a la Generalitat és que totes les discrepàncies que hi ha hagut han estat més o menys pactades, i que en cap moment hi ha hagut risc que la sang arribés al riu. És cert que la tensió ha crescut amb el bloqueig dels pressupostos, perquè el Govern no ha volgut pressionar públicament el PSOE perquè faci moviments amb l'IRPF i ni Sánchez ni Montero han donat oxigen al seu principal baró territorial.
L'acord tancat dimarts al vespre, en una reunió avançada per Nació, dona un nou marge de negociació entre dos socis que, malgrat crisis puntuals, no volen que la legislatura descarrili. "Tots ens hem mogut", reconeixia el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, en una entrevista amb aquest diari. Junqueras aconsegueix exhibir fermesa i fer recular el Govern amb un projecte de llei aprovat de manera unilateral. I el Govern, per la seva banda, força ERC a deixar de situar com a línia vermella els avenços amb l'IRPF, carpeta complexa que necessita "temps" i que ara no compta amb l'aval del govern espanyol, que no vol fer més gestos després de l'amnistia o de la reforma del finançament, munició per al PP en ple context electoral a Andalusia.
Un acord amb vocació de continuïtat
El diagnòstic que fan a Palau i a la Moncloa situa l'aliança amb ERC com a estratègica i amb vocació de continuïtat en un futur pròxim en què la governabilitat es complicarà. I la contraposen a l'aliança "conjuntural" amb Junts a Madrid, soci clau per una carambola parlamentària. És el missatge que miren de transmetre a la direcció dels republicans, desconfiada després d'anys de pactes que no sempre s'han acabat de complir. De fet, aquests pressupostos s'han vist tot sovint com l'última palanca de negociació de la legislatura, perquè Illa pot prorrogar els de 2027 -les eleccions municipals i espanyoles no faciliten les enteses- i difícilment els socis li donaran el premi de tenir-ne l'any 2028, a les portes de les eleccions al Parlament.
La sensació que tenen els socialistes és que ERC veu cada negociació com si fos l'última, però insisteixen que el seu acord té recorregut. "No els deixarem tirats", apunten fonts coneixedores. És la manera que tenen al Govern d'intentar consolidar les confiances amb els de Junqueras i de "trencar" amb velles dinàmiques dels anys dels últims anys, on a Palau consideren que ha primat el tacticisme en els acords entre ERC i Junts. Illa, de fet, acostuma a recordar al Parlament que els de Puigdemont van abandonar el Govern de Pere Aragonès, i que va ser ell, com a cap de l'oposició, qui va oferir estabilitat en forma de pressupostos (a canvi de cessions doloroses per als republicans, que els van suposar un desgast polític important).
Un equilibri que beneficia ERC
El paper d'ERC, que combina la pressió al Govern amb l'acord per donar estabilitat, sembla donar-los rèdits, segons les últimes enquestes. Després de tocar fons, els republicans capitalitzen el seu rol al Parlament com a soci majoritari, amb incidència i exigent per moure el PSC en carpetes com el finançament o Rodalies, i s'han allunyat de la competència fratricida amb Junts i esmorteït el soroll intern amb permís de l'operació Rufián. La majoria progressista ha donat rèdits, per exemple en matèria d'habitatge, però els republicans intenten no lligar-se massa a la imatge del "tripartit" -amb els pressupostos han evitat una negociació a tres bandes amb els Comuns-, que l'oposició mira d'estigmatitzar. Mentrestant, al PSC sembla que li costa rendibilitzar el Govern en solitari i les enquestes posen en dubte que es pugui reeditar l'actual aliança d'esquerres.
Tot això també s'ha detectat a Palau, que entenen que l'actual escenari beneficia més ERC que no pas un eventual pacte entre el PSC, Junts i els republicans. Aquesta possibilitat ara no es contempla, perquè Illa ja ha dit que "vol acabar el camí amb qui el va començar" i Junts està lluny de pactar amb els socialistes, però podria ser l'únic camí transitable en cas de noves eleccions. El possible creixement d'Aliança Catalana, en bona part en detriment dels de Puigdemont, dinamitaria la majoria independentista i allunyaria la sociovergència. Si tampoc sumen les esquerres com fins ara, la governabilitat només podria garantir-se amb un "tripartit" entre socialistes, juntaires i republicans, que posaria ERC en igualtat de condicions amb Junts i podria restar-li el protagonisme que ara té, o bé complicar l'estabilitat que busca el PSC. Davant d'aquest futur turbulent, Illa i Junqueras, socis i rivals, estan cada cop més condemnats a entendre's.
