Hi ha hagut expressions icòniques del procés, com "el món ens mira" o "ni un paper a terra", que amb el pas dels anys i el desenllaç dels fets de 2017 s'han convertit en un punt iròniques. Una altra de les frases habituals era aquella que apel·lava fora de les fronteres de l'Estat. "Europa no ho permetrà", en el sentit que la Unió Europea (UE) i els tribunals comunitaris no permetrien una resposta repressiva de l'estat espanyol, que finalment va traduir-se en presó i exili. Vist amb perspectiva, i en un moment en què la justícia europea ja s'ha pronunciat sobre algunes carpetes rellevants del procés, es pot dir que l'esperança independentista ha tingut resultats desiguals: ha marcat límits a la reacció espanyola, però sense avalar del tot el procés. Això sí, encara queden capítols importants per escriure.
L'última sentència, del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) avala la presó preventiva de Pablo Llarena en els casos d'Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez. Tots tres qüestionaven la mesura i sostenien que el jutge els hauria d'haver deixat sortir per fer de diputats o presentar-se a la investidura. Estrasburg, en una resolució que ja és ferma, és contundent contra les tesis independentistes. Diu que la decisió de Llarena no va ser "ni arbitrària ni desproporcionada" tenint en compte la "gravetat" dels fets i la "vulneració dels valors fonamentals de l'Estat de dret" que suposa tant la rebel·lió com la sedició pels quals s'acusava els líders de l'1-O. Aquesta decisió és un suport important per als tribunals espanyols i contradiu el que va dir l'ONU l'any 2022, quan va concloure que Espanya havia "violat" els drets polítics dels independentistes.
En canvi, fa tot just unes setmanes, un altre tribunal europeu, en aquest cas el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va donar la raó a Carles Puigdemont i va esmenar una decisió prèvia del Tribunal General de la Unió Europea sobre l'aixecament de la immunitat. El cas arrenca amb la petició del Suprem per poder jutjar els eurodiputats independentistes. El Parlament Europeu va obrir un procediment per concedir el suplicatori, però segons el tribunal va tenir irregularitats, com per exemple que un eurodiputat de l'extrema dreta búlgara, pròxim a Vox, fos el ponent dels expedients. La decisió, cinc anys després, ja no té conseqüències, però sí que és una esmena a l'Eurocambra en una qüestió que la defensa de Puigdemont sempre ha denunciat.
Victòria clara, conseqüències relatives
Són només dos exemples del criteri variable que té la justícia europea en els casos relacionats amb el procés. No compra tot el relat independentista, però també posa límits a la resposta espanyola. Hi ha altres casos rellevants dels últims anys, com el de Junqueras el 2019, que va obrir les portes del Parlament Europeu a Puigdemont. Aquella sentència del TJUE va recordar a Espanya que un eurodiputat ho és des del moment en què es proclamen els resultats, sense que calgui cap requisit addicional intern que pugui alterar aquest criteri. En altres paraules: prometre la Constitució no pot ser una condició prèvia necessària. Això va permetre a Puigdemont ser eurodiputat sense haver de passar per Madrid, on previsiblement hauria estat detingut. Aquesta va ser una victòria clara de l'independentisme, però amb el temps ha quedat desdibuixada.
En una sentència de 2024, el mateix TJUE dona la raó al president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, quan es va negar a reconèixer Puigdemont i Toni Comín com a eurodiputats, precisament perquè la Junta Electoral Central no els havia inclòs a la llista d'eurodiputats electes perquè no havien promès la Constitució, criteri que la justícia europea havia dit que no podia condicionar la condició d'eurodiputat. La decisió de Tajani, pròxim al PP, va ser esmenada pel socialista David Sassoli, socialdemòcrata, que amb la sentència de Junqueras sobre la taula va permetre als eurodiputats de Junts fer la seva feina al Parlament Europeu. Ara, Comín torna a estar en la situació prèvia: sense poder accedir al seu escó perquè la JEC no l'inclou a la llista d'eurodiputats malgrat la decisió de 2019, i la presidenta Roberta Metsola imita Tajani i no Sassoli.
Sense extradicions, un èxit
El gran èxit europeu és que no hi ha hagut cap extradició, sigui perquè Llarena ha comès errors i ha retirat euroordres de manera imprevista o perquè els tribunals no han vist clara la situació. Alemanya, per exemple, va acceptar el 2018 enviar Puigdemont a Espanya, però pel delicte de malversació, no pas pel de rebel·lió. Esmenava així una de les tesis fortes dels tribunals espanyols i constatava que no hi havia hagut violència durant el procés. En aquesta situació, Llarena va retirar l'euroordre per evitar una hipotètica extradició que l'hauria obligat a jutjar l'expresident només per malversació, i Puigdemont va poder tornar a Bèlgica.
El cas més rellevant en aquest sentit, sens dubte, és el de Lluís Puig, que va aconseguir que Bèlgica rebutgés la seva extradició l'any 2021. La justícia belga, en sentència ferma, va concloure que hi havia risc de vulneració de drets fonamentals en cas de ser traslladat a Espanya i va concloure que el Tribunal Suprem no era competent per jutjar els fets del procés, un dels grans arguments de l'independentisme. Davant del revés dels jutges belgues, Llarena va presentar una bateria de qüestions prejudicials al TJUE per mirar de definir en quins casos es poden denegar extradicions. De nou, equilibris i opinions per a tots els gustos a Luxemburg.
Els equilibris a Luxemburg
En aquella sentència, una de les més importants del litigi del procés, els jutges europeus van concloure que, en termes generals, els tribunals dels estats membres -com Bèlgica- no poden rebutjar euroordres per motius de competència si no és que està acreditat que hi ha "incompetència manifesta" per part del tribunal que sol·licita l'extradició. Fins aquí, bones notícies per al Suprem, que tenia una altra oportunitat per emetre noves euroordres "proporcionades". Ara bé, la sentència donava arguments als independentistes i deia que "no pot considerar-se un tribunal establert per la llei un tribunal suprem nacional que resolgui en primera i última instància sobre un assumpte penal sense disposar de base legal expressa que li doni competència per jutjar tots els encausats".
Un altre argument que servia als líders del procés era el del "grup objectivament identificable". El TJUE apuntava que es poden rebutjar euroordres de manera excepcional si s'acredita de manera clara que hi ha "deficiències sistèmiques o generalitzables" contra un grup concret de persones, per exemple, els independentistes catalans. Es tracta d'una tesi que, fins ara, no ha tingut més recorregut malgrat que va ser força alimentada fa uns anys. En tot cas, Europa ha posat límits i no ha reeixit cap extradició, però tampoc hi ha hagut prou contundència per facilitar un retorn dels exiliats.
El desenllaç definitiu
El llibre del procés a Europa no s'ha acabat i en falta el desenllaç. El Tribunal Europeu de Drets Humans té pendent la sentència principal sobre l'1-O, en relació amb la condemna per sedició i malversació, i determinarà si es van vulnerar drets recollits al Conveni Europeu dels Drets Humans. En concret, el dret al jutge predeterminat per la llei, el dret d'opinió i de manifestació, el dret de reunió, el principi de legalitat i una interpretació extensiva del dret penal que limita altres drets.
Per altra banda, falta també la sentència del TJUE sobre l'aplicació de l'amnistia, que haurà de determinar si afecta els interessos financers de la UE o la directiva antiterrorista. La decisió de la justícia europea determinarà el marge de maniobra del Suprem, a l'espera del Tribunal Constitucional. De moment, la llei té l'aval de l'advocat general, però Europa és una esperança imprevisible per a l'independentisme.
