Josep Ramoneda (Cervera, 1949) és filòsof, periodista i escriptor. Professor a la UAB entre el 1975 i el 1990, les seves col·laboracions en mitjans com La Vanguardia, El País i la cadena SER el van convertir en un dels analistes polítics més influents des del pensament d’esquerres. Va dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des de l’inici del projecte, del 1989 fins al 2011. És director de l’Escola Europea d’Humanitats i de la revista La Maleta de Portbou. Forma part del consell editorial del diari Ara. Aquesta conversa és la tercera entrega de la sèrie Catalunya, last call, que entrevistarà 18 personalitats del país per definir les respostes als reptes del futur.

En un article recent, assegurava que les elits polítiques catalanes estaven en un impàs. Superats els anys del procés, no fa la impressió tampoc que el discurs del reencontre i la serenor hagin guanyat prou to.
En el procés va passar el que passa sempre quan es vol anar més enllà de les forces que es tenen i saps que no hi arribaràs. Vol dir que hi ha hagut una fase de negació del fet que no s’hi acabaria arribant, malgrat que tothom ho sabia. Ningú diu que cal aturar-se i el procés s’atura quan fracassa, quan era perfectament previsible. D’una manera que deixa poc espai al drama perquè va ser un fracàs poc bel·licós per un costat i per l’altre. Aquest país és prou prudent per saber que si les relacions de forces no es decanten a favor, el millor és un pas enrere i continuar.

Després d’un període d’excitació i mobilitzacions, s’ha donat una casualitat positiva, que és que ha aparegut una persona com Salvador Illa, sense perfils destacats i escassament agressiva, que ha sabut captar que el moment volia calma. I això ho ha fet bé i ha permès que ara estem en una zona de cert apaivagament. Afavorit pel fet de l’enorme soroll que hi ha en aquests moments a l’Estat.    

Però la calma tota sola no pot mantenir-se molt de temps.
Clar, això té un recorregut limitat. Hi ha d’haver un projecte al darrere. És més fàcil connectar amb l’estat d’ànim de la ciutadania en un moment en què la ciutadania no té ganes d’embolics que passa a la fase en què has de començar a plantejar coses i objectius. Aquí és on tard o d’hora s’hi arribarà. Aquesta calma es començarà a dissipar. És Illa capaç de fer aquest salt? És una incògnita. El president manté aquest perfil de calma, però els altres ni tan sols plantegen idees. Hi ha moltes coses a resoldre i una de fonamental és que Junts torni a ser la dreta nacional catalana. I això només és possible si "maten" Carles Puigdemont.

Fa sempre un judici molt dur de Puigdemont.
Puigdemont ja no és un mite, només els serveix als qui manen a Junts per continuar manant. Amb l’afegit patètic, que crec que el va enfonsar definitivament, del seu retorn i fugida. És una cosa que dona la dimensió del personatge. El senyor Junqueras es va passar uns anys a la presó i ja torna a ser aquí, mentre que el senyor Puigdemont continua a Waterloo. Junts s’ha d’emancipar de Puigdemont, cosa que no és difícil, però encara manté controlat el partit. 

Junts ha de ser conscient que és resultat d’un moment d’eufòria en què el seu espai es va ampliar des de Convergència fins a molt més enllà, però aquest espai s’ha trencat amb la mateixa velocitat amb què es va ampliar. Ningú se’n recorda, però Jordi Sánchez estava a Junts. I com ell, molts. El partit té un espai, el de la dreta nacional catalana, i Catalunya necessita una dreta nacional catalana. 

Fins que Junts no torni a encarnar aquest espai, la dialèctica política catalana serà pobra. Com hi ha d’haver una esquerra socialista, i tots els altres. Però ara mateix tothom busca passar desapercebut o optar per la retòrica de la que viu en aquests moments Junts, però que cada dia cau més per terra. Altra cosa és que a Madrid pensen que això ja està enterrat per sempre. També s’equivoquen. Hi haurà un moment en què passaran coses, però no sabem de quina manera.    

Si ara ningú parla de la independència, però l’alternativa de la calma, amb la crisi de Rodalies, el repte de l’habitatge i les dificultats per canalitzar el finançament, quin hauria de ser el projecte que engresqués els catalans? 
Això és molt difícil. 

Perquè la inauguració de la Sagrada Família per un Papa no tornarà a passar.
Aquest cas ha estat interessant per veure com Madrid i Barcelona gestionen un fet aixó de manera diferent. De la visita del Papa, a Madrid en van fer un esdeveniment de gran rebombori, amb molta gent al carrer. Aquí es va reduir a una cosa molt concreta. El Papa és el cap de l’Església catòlica, que té aquí un esdeveniment important com és la inauguració d’una torre de la Sagrada Família, doncs està molt bé. 

És molt diferent l’artificiositat madrilenya de la naturalitat d’aquí. Deixo de banda com a opinió personal que, arquitectònicament, a la Sagrada Família han destruït el projecte de Gaudí. Aquella torre nova del mig i Gaudí no tenen res a veure. Però vaja, em sembla fantàstic que hagi hagut aquest acte. Però no cal fer-ne un esdeveniment nacional que ha de bellugar tota la ciutat. 

I quin projecte creu que podria engrescar els catalans?
Tornar a plantejar la via d’un procés d’independència, ara mateix em sembla fora del possible. En tot cas, ja es produirà. S’han d’anar construint altres vies. El fet que Catalunya mantingui un cert diferencial respecte d’Espanya ja és un senyal. El país afronta els seus problemes d’una altra manera. En què es pugui concretar tot plegat és difícil en un moment accelerat com l’actual en què tot canvia a una gran velocitat. I és difícil d’imaginar amb el sistema comunicacional actual.

Desenvolupi aquest aspecte de la comunicació.
Ho veiem cada dia. La destrucció de la democràcia a la que estem assistint té com a causa principal el sistema comunicacional de les xarxes socials i dels poders que hi ha al darrera. És evident. La democràcia va créixer a Europa amb la premsa escrita, la ràdio i després la televisió. Aquests mitjans són molt simbòlics, però ja no centrals. I en la lògica de la comunicació digital, tot és molt diferent. Primer perquè estan en mans de molt pocs. Segon perquè tenen una dinàmica de mobilització en què hi ha poc espai per a la reflexió i l’entesa. No respon a cap dels paràmetres del sistema comunicatiu democràtic. 

La Transició espanyola, per exemple, era un procés de transició de règim polític en un marc econòmic i social que variava poc. El que passa ara és una transició en què el que canvia és el marc econòmic i social. És molt diferent. No tenim cap garantia que la premsa escrita, la televisió i la ràdio continuïn sent mitjans de comunicació centrals d’aquí a deu anys. Qui marcarà el pas? Les pantalles? Algun instrument tecnològic més sofisticat?

Ha teoritzat sobre l’autoritarisme postdemocràtic. Veu aquesta tendència més sòlida que fa dos o tres anys?
Cada dia més. Només cal veure el mapa d’Europa i com, en mesos, s’ha desplaçat cada vegada més cap a l’extrema dreta. I amb una dreta en radicalització creixent. El senyor Macron d’avui no té res a veure amb el que va arribar. I la socialdemocràcia, on és? El partit més fort de la socialdemocràcia a Europa és el PSOE. 

On és la socialdemocràcia alemanya? O a França, on l’extrema dreta puja sense parar. Molta gent no s’ho creu, però és molt probable que en les properes eleccions Marine Le Pen, o Jordan Bardella si ella no es pot presentar pels problemes judicials que té, sigui presidenta. I a Itàlia ja hi són. Estem en una època de trànsit que no té res a veure amb el que era el capitalisme industrial i el seu sistema comunicacional. 

Si anem al paisatge polític espanyol, ha escrit en un article recent que la dreta ho té tot de cara, però que la impaciència acompanya sempre aquell qui espera el poder. 
A mi, la sortida de fa uns dies de José María Aznar reclamant un front que inclogués a l’esquerra per desmuntar el règim de Pedro Sánchez. Fa riure una mica que Aznar apel·li a l’esquerra, però això ho veig una manera de reconèixer que amb Feijóo de candidat els costarà molt de sortir-se’n i, en tot cas, de treure el resultat que podrien obtenir. A mi no m’estranyaria que fos un primer avís a Feijóo.

Com a líder com el veu a Feijóo?
De tercera divisió. Sánchez em continua semblant una figura política rellevant, però el PP podria tenir una autopista al davant si Feijóo no fos un líder sense autoritat. Qui li coneix una idea, un projecte? L’únic que fa és dir que els altres són uns delinqüents. Si no tens un personatge construït, no n’hi ha prou d’afeblir l’adversari.  

Un govern de la dreta i l’extrema dreta a Espanya, amb tot el vent de cua del trumpisme global, sembla un escenari esfereïdor. Com respondria la societat espanyola sotmesa a un govern així?
Si només fos un problema espanyol, m’ho miraria diferent, però aquest és un problema europeu. Mai havia escoltat tant com els darrers anys aquests discursos de relativització de la democràcia. Hi ha en l’ambient un aire de reducció dels espais de llibertat. I això no es pot desvincular de la propietat dels mitjans digitals. 

Permeti’ns unes preguntes de país amb mirada llarga. Catalunya continuarà sent?
Sí. Bé, depèn del que entenguem per continuar sent. La llengua continua sent, com també unes certes maneres de cultura i de fer, que a les persones que venen de fora no els costa tant adaptar-s’hi. Poden passar moltes coses, però amb les circumstàncies que tenim davant, la singularitat de Catalunya no serà dissolta i es preservaran les institucions pròpies. Amb la fi del procés, l’Estat va aconseguir tornar a la “normalitat”, però en cap cas resoldre el problema. I això seguirà així. El pas a l’acte requerirà de molts factors, però la potència seguirà existint.

La Catalunya del 2050 la veu…
Tot va tant de pressa que, si m’ho miro de 50 anys enrere, penso que el país ha evolucionat, però no és un altre. En 20 o 30 anys més, no puc dir que no passin coses que suposin un gir, però no veig una oposició sistemàtica a la gent que ve de fora. Els elements diferencials d’una societat diferent hi són. Ara, el més sorprenent no ha estat el fracàs del procés, sinó el silenci que l’ha acompanyat. És que ni se’n parla. Vol dir que és una digestió lenta.

Comparteix l’opinió que hi ha cert desencant i desànim en els sectors més sensibles i en els treballadors públics a Catalunya? 
Una societat inserida en el capitalisme financer i digital té uns components estressants considerables. Molt diferent del capitalisme industrial, amb punts de tensió però que alhora ho eren d’equilibri. A la fàbrica, amos i treballadors s’hi trobaven cada dia. I la mateixa dinàmica de la fàbrica feia que les tensions es compensessin, hi havia la tendència a trobar punts de trobada. La gent considera una gran conquesta el teletreball. Jo ho trobo extraordinàriament inquietant perquè es perd sociabilitat. Com si no fos prou conflictiva la relació familiar. El que era una bona fórmula d’equilibri entre feina i família esdevé un de cop tots a casa. 

Algun error que el país no hauria de tornar a cometre?
En qualsevol procés polític la clau és encertar el moment. El procés va demostrar que no teníem les relacions de força a favor, encara que tampoc tenim una situació catastròfica. En unes altres circumstàncies, el que va passar aquí hagués pogut acabar amb una tragèdia absoluta. Però perviu un convenciment generalitzat que Catalunya és una nació, per molt que alguns de Madrid no ho vulguin veure. La manera com ens tracten i parlen de nosaltres és el reconeixement que som una nació.

Si només pogués prendre una decisió de país, quina seria?
A mi em resultaria interessant reforçar molt les relacions internacionals. No és fàcil. Mantenir un lloc en el món és una manera d’existir. Les nacions sense estat reconegudes generalment és per això, perquè han estat capaces de mantenir un lloc diferencial en el món.