Fa quaranta anys, l'ecologisme cridava: “Nuclears, no gràcies”. Avui, el lema sembla haver mutat en un altre: “Renovables sí, però així no”. És una evolució comprensible. Però planteja una pregunta incòmoda: podem afrontar l'emergència climàtica sense acceptar les infraestructures que fan possible la transició energètica? Costa creure-ho.
No hi ha descarbonització sense renovables. I no hi ha renovables sense territori. Com tampoc no hi ha un sistema elèctric estable sense bateries ni una generació distribuïda sense xarxa i subestacions. La qüestió no és si volem infraestructures energètiques, sinó com les implantem, amb quins criteris i amb quin consens.
Durant massa temps hem plantejat aquest debat com una falsa dicotomia entre protegir el territori o desplegar renovables. Però obviant moltes vegades que el territori també es degrada quan el canvi climàtic asseca boscos, agreuja les sequeres, multiplica el risc d'incendis i altera els ecosistemes. Protegir-lo avui significa sobretot reduir les emissions que l'amenacen.
Que avui el retard de Catalunya en renovables ocupi portades és el símptoma d'un problema que fa anys que arrosseguem: el 84% de l’electricitat que consumim depèn de l'exterior. Aquesta dependència ens fa més vulnerables econòmicament, més fràgils davant les crisis geopolítiques i més lents en la descarbonització. Però també ens permet una certa comoditat: els impactes ambientals del nostre consum es produeixen, sobretot, fora de casa. Als jaciments de petroli i gas, a les mines d'urani o als territoris que produeixen l'electricitat que després importem. Externalitzar els impactes no és eliminar-los.
Si Catalunya no acaba d’arrencar en la transició energètica no és per falta de projectes. L'Observatori de les Renovables identifica 231 projectes eòlics i 1.107 de fotovoltaics pendents d'autorització. En conjunt, sumen prop d'11 GW, amb capacitat per generar una energia equivalent a la producció d'11 reactors nuclears durant les hores de màxim rendiment. Tot i això, la tramitació s'allarga una mitjana de tres anys per als parcs fotovoltaics i de quatre per als eòlics. La burocràcia explica una part del retard. L'altra és la conflictivitat que apareix quan el debat es planteja projecte a projecte, sense una planificació territorial prèvia.
És evident que hem d'aprofitar molt millor les cobertes, els polígons industrials, els aparcaments i tots els espais ja transformats. Aquesta ha de ser una prioritat indiscutible. Però també hem de ser honestos: això, per si sol, no serà suficient. L’electrificació del transport, la indústria i els consums tèrmics necessitarà més generació renovable. Pensar que aquesta transició es pot fer sense ocupar una part del territori és alimentar una expectativa que les dades no sostenen.
El problema, per tant, no és que hi hagi massa renovables. El problema és que n'hi ha massa poques i que les hem desplegat sense una planificació territorial prou robusta. La manca d'ordenació ha afavorit la concentració de projectes en les zones més barates, mentre altres territoris no han contribuït el que els hi tocaria. I això ha alimentat conflictes, inseguretat jurídica i desconfiança.
La resposta a aquest greuge territorial no pot ser frenar la transició. Ha de ser planificar per governar-la millor. Per això Catalunya necessita aprovar el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables (Plater). No és un instrument per accelerar projectes a qualsevol preu. És una eina per ordenar-los: decidir, amb criteris ambientals, territorials i científics, quins espais són més adequats, quins cal preservar i com es reparteixen els esforços de la transició.
En definitiva, es tracta de deixar de preguntar-nos només “on no” i començar a decidir, col·lectivament, “on sí”.
Aquest és també el millor camí per aconseguir l'acceptació social que la transició necessita. Quan hi ha regles clares i planificació transparent, el debat ja no és projecte a projecte sinó en una mirada de corresponsabilitat per assolir uns objectius compartits. I això no vol dir acceptar acríticament el pla que ha elaborat el govern. La falta de participació local en el procés d’elaboració i la dificultat per recollir les singularitats de cada territori ha provocat que aquest instrument sigui molt millorable. I aquí és on els alcaldes i alcaldesses, la societat civil i la ciutadania han de saber aprofitar la tramitació per millorar l’encaix municipi a municipi.
Sent conscients també que el Plater no és una vareta màgica. És una eina de planificació que cal acompanyar de la participació dels municipis, d’un millor retorn al territori i de programes que permetin generar les oportunitats perquè la ciutadania també produeixi i comparteixi energia -a través de l'autoconsum o de les comunitats energètiques-. Aquesta és l'única recepta perquè la transició deixi de percebre's com una imposició i es converteix en un projecte compartit.
Aquesta és també l'experiència que hem viscut des de la Diputació de Barcelona. El programa Renovables 2030, impulsat arran de la crisi energètica de 2022, ha mobilitzat prop de 200 milions d'euros i ha fet possible un miler d'actuacions d'energies renovables i eficiència energètica en prop de 200 municipis. Unes inversions que estan construint una xarxa d’infraestructura renovable pública que alimenta a una cinquantena d’encara incipients comunitats energètiques. És la demostració que, quan les administracions acompanyen el territori amb recursos, planificació i cooperació, la transició avança.
En aquest debat l'ecologisme hi té una responsabilitat fonamental. Va ser qui va advertir abans que ningú dels límits del model energètic basat en els combustibles fòssils. Ara li correspon contribuir a construir el model que l'ha de substituir. No renunciant a l'exigència ambiental, sinó posant-la al servei d'una transició més ben planificada, més justa i més democràtica.
Perquè el resultat de l'“així no” no és un sistema energètic més net ni un territori més ben protegit. Massa sovint és, simplement, més dependència energètica, més combustibles fòssils i més impactes ambientals traslladats als territoris dels altres.
Catalunya necessita sortir d'aquest bloqueig. Necessita un debat més madur, més honest i més arrelat a l'evidència científica. Un debat que assumeixi que la millor energia és la que no es consumeix, però també que la que necessitem haurà de ser renovable i, en una proporció molt més gran que avui, produïda aquí.
Perquè la pregunta ja no és si volem renovables. La pregunta és si volem continuar depenent d'un sistema energètic incompatible amb el futur que reclamem o assumir la responsabilitat de construir-ne un de nou. Aquí. I així. Renovables sí.
