Doctora en Ciències de l’Educació, filòsofa i escriptora, Anna Pagès és professora titular en la Facultat de Psicologia i Pedagogia Blanquerna de la Universitat Ramon Llull (URL). És membre de la Societat Catalana d’Història de l’Educació, la Societat de Filosofia de l’Educació del Regne Unit i la Societat Francòfona de Filosofia de l’Educació. És autora de l’assaig Sopar amb Diotima: filosofia i feminitat (Herder), a més de nombrosos estudis sobre educació i articles acadèmics. Aquesta entrevista és la primera entrega de la sèrie Catalunya, last call, que reunirà 18 veus rellevants del país per enfocar els reptes de futur que no es podran defugir en les properes dècades.

Un dels seus camps de treball ha estat la transmissió del saber. Quines serien les prioritats per garantir una millor transmissió del saber a l'escola catalana?
A Catalunya tenim un llegat fonamental, que és l’educació en els anys de la Mancomunitat i després amb la Generalitat republicana. Moltes vegades parlem d’educació com si l’haguéssim inventat fa dos dies. Ja sabem que les coses han canviat molt, però hi ha molts elements d'aquell patrimoni que podríem replicar.

Per exemple?
Una cosa que va fer Prat de la Riba va ser burocratitzar menys els procediments i donar més donar beques perquè els mestres poguessin viatjar i conèixer altres llocs on es feia una escola diferent. Un destacat pedagog com Joan Palau i Vera, per exemple, va ser becat per la Junta Pedagògica per anar a Roma a estudiar el mètode Montessori. I mentre era fora, es van habilitar unes aules a la Casa de la Maternitat perquè al tornar es pogués aplicar aquest mètode. Una de les coses de les que es queixen els mestres és de l’excés de procediments, i crec que tenen raó. Massa temps en omplir formularis, conèixer les aplicacions que s’han d’utilitzar i fer la traçabilitat de totes i cadascuna d’accions que es fan a l’escola. 

En temps de la Mancomunitat, la idea era obrir la cultura a noves idees. I per fer això hem de circular. Mentre, el 1914, esclatava la Primera Guerra Mundial, a Barcelona naixia l’Escola del Bosc. I Rosa Sensat escrivia les primeres pàgines del seu dietari en aquesta escola, quan deia que s’ha de poder perdre el temps per després guanyar-lo, que vol dir que s’ha d’explorar el contacte amb la realitat, que inclou la cultura. La cultura no és només el que hi ha a les biblioteques, és una relació amb el món. La Mancomunitat tenia la idea de fer un país civilitzat i ho tenien molt clar. I en els anys de la Generalitat republicana, també. 

Creu que hi ha una ruptura amb el llegat?
Crec que sí. Un llegat es pot estudiar en un arxiu o es pot incloure en un manual d’història de l’educació. Però això no és fer llegat, que implica actualitzar els principis que van inspirar aquella gent, actualitzar una tradició que és viva. I tenim un problema amb això. Parlem molt del nacionalisme català, però hem oblidat aquesta patrimoni nostre. Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública, va dir que el mestre havia de ser el primer ciutadà de la República. 

Què vol dir això?
Que ha de tenir prioritat. Si ets professor d’universitat i vas comprar-te un Mac, tens un descompte. No sé si el tens si ets mestre de primària. El mestre ha de ser un model, un referent. Ha de tenir avantatges en la compra de llibres i material, en les hipoteques, etcètera.

S’ha de valorar més la figura del mestre.
Valorar és molt metafísic. A nivell pràctic, hi ha moltes maneres de fer-ho. Una és pujar els sous, baixar les ràtios, millors condicions laborals. Per això els mestres estan al carrer. I tenen tota la raó. Però a part d’això, hi ha moltes coses que es podrien fer a la societat. Com un accés gratuït als museus. No dic que aquestes coses fossin la solució a problemes que són molt complexos. Però si entenem que el mestre ha de ser el primer ciutadà, se li ha de donar suport. És una inversió de futur.     

S’ha mostrat crítica amb els informes PISA. Que no han deixat gaire bé, per cert, el nostre nivell escolar. Per què n’és crítica?
Els informes PISA tenen una raó de ser, que són les polítiques educatives. Els ministres d’Educació han de donar raó de la inversió en educació i necessiten uns indicadors. En aquest cas, l’OCDE ha establert uns indicadors basats en els nivells competencials, que és com aplicar els aprenentatges en la vida quotidiana. Això està bé, però ens hem de preguntar si l’escola només ha d’ensenyar sabers de tipus pràctic. Hi ha moltes coses que s’han de saber, però no tenen una utilitat pràctica immediata i fan que una societat es pugui considerar civilitzada. 

Per què serveix haver llegit La Ilíada? O les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri i Reixac? Hi ha coses que constitueixen la base cultural d’un país, encara que no tinguin una utilitat immediata. De la mateixa manera que hi ha coses que hem de saber fer, però no sempre és adequat de fer. L’escola ha d’ensenyar a fer, però també a discernir que a vegades, sabent fer una cosa, no l’has de fer. Vull dir que els informes PISA tenen una dimensió instrumental, són un referent. Però no podem reduir els problemes de l’educació als resultats de l’informe PISA. 

Això està molt bé. Però és innegable que tenim mancances objectives en coneixements. 
No cal llegir els informes PISA per saber què està passant a les escoles de Catalunya. Agafem el metro i anem a una escola d’alta complexitat. 

Què està passant a l’escola catalana? Perquè hi ha dèficits constatats en comprensió lectora i en matemàtiques. 
L’escola catalana s’ha convertit en una escola complexa. A les aules hi ha nois procedents de cultures molt diferents, del Marroc, l’Àfrica subsahariana, d’Ucraïna, de l’Argentina, d’Àsia. Hi ha una gran diversitat cultural que s’afegeix a la problemàtica de la diversitat social. I hi ha una experiència a Catalunya, a partir de la LOGSE, que és la de la inclusió, que implica que tots els infants s’han d’educar junts, un factor que ha afegit un element més de complexitat. Aquesta complexitat és existencial. Hi ha cert desori fruit de la complexitat i de l’augment de la densitat humana. 

Els mestres són grans herois del nostre temps. Naveguen en aquesta situació i han de donar resposta a les exigències dels indicadors i als formularis que exigeix l’administració educativa. Però és important diferenciar entre l’administració educativa i l’experiència escolar. No sempre l’administració, tancada en un despatx, és capaç de donar resposta a aquesta complexitat, que angoixa tothom. Hi ha moltes situacions d’emergència quotidianes i això l’administració ho vol resoldre en una mesa de negociació, però a mi el que em preocupa és la resposta humana, que l’estan donant tots els agents de l’escola, dels directors a mestres, psicòlegs, psicopedagogs i integradors socials. 

Va escriure en un article que les noves tecnologies no són un  programa informàtic que fan servir els professors, sinó una metàfora per  definir  un  discurs  sense paraules. És el que es pot dir de la IA a l’aula?
Ens hem de replantejar moltes coses i encara no sabem com. El problema de les noves tecnologies, com passa amb els power points, és que poden suplantar la paraula del professor. Hi ha professors que els fan servir de substitut. Com es fan setmanes sense cotxe, hauríem de fer setmanes sense tecnologia per una qüestió d’higiene de l’atenció. Aquesta expressió, higiene de l’atenció, la va emprar el Papa en la seva encíclica. Prescindir en algun moment de la tecnologia i veure com un mestre, parlant, és capaç de transmetre coses. 

Vostè ha escrit sobre la manca de temps. Aquesta acceleració també impacta a les aules. 
L’experiència del temps està trastocada a tota la societat. La pregunta és com recuperar una experiència de temps que no sigui la meditació o el ioga. I jo no tinc la resposta a això. Però és una pregunta que ens hem de fer a nivell social. 

Quin àmbit vinculat a l’educació troba invisible en el debat sobre l’escola?
Tots els matisos de l’experiència quotidiana, els daltabaixos de cada dia, les preocupacions dels mestres de cada dia, la impotència per no poder abordar moltes problemàtiques. Les extraordinàries idees que tenen molts mestres catalans per sortir del pas. Aquesta dimensió més humana no apareix enlloc. 

Ha estat considerada una de les pensadores més interessants de la filosofia catalana dels darrers anys.
Això no ho he de comentar jo. 

A Sopar amb Diotima: filosofia i feminitat, s’endinsa en la figura d’aquesta filòsofa grega citada per Sòcrates que li permet vindicar el paper de la dona en el pensament filosòfic. 
De fet, El convit de Plató descriu un sopar d’homes que es reuneixen per celebrar un premi literari que li han donat a l’amfitrió, que es diu Agató. Decideixen no beure vi i acomiadar la flautista, que era la que amenitzava la trobada. Fan com una mena de congrés de filòsofs i parlen de l’amor i del que significa. Fan els seus discursos. Fins que arriba el torn de Sòcrates, que diu que de l’amor no en sap res i que l’únic que en sap li va ensenyar una dona de Mantinea, una ciutat esmentada a La Ilíada, associada amb Atenes. 

Aquesta Diotima de Mantinea és una referència de Sòcrates, que descriu la conversa que va tenir amb ella. És una estrangera, no és d’Atenes, i tampoc és al sopar, i té un component oracular, mig màgica. Aquesta figura ens fa pensar que en el món de la filosofia les dones hem estat unes estrangeres, que tractem temes que queden fora de les grans qüestions dels congressos d’homes. Això és important per entendre l’experiència contemporània de les dones, que no es defineixen a elles mateixes com a filòsofes. Poques dones diuen: soc una filòsofa.

I això?
Les dones més aviat diuen: escric filosofia, em dedico a la filosofia, o ensenyo filosofia. És poc freqüent que una dona digui "soc". Els homes són, les dones fan.  

Curiós. I quin és ara el pes de la dona en el món de la filosofia a Catalunya?
Molt gran. Si parlem de la meva generació, hi ha Marta Marín-Dòmine, que s’ha dedicat sobretot a temes de memòria històrica i va ser directora del centre de memòria del Born, la Begoña Román, experta en Kant, la Núria Sara Miras, la Margarita Mauri, d’ètica, totes elles de la UB. Més gran que nosaltres hi ha la Fina Birulés, experta en Hannah Arendt. De més joves, hi ha Mar Rosàs, que ha treballat el tema del dolor i la narrativa mèdica. Tenim també la Marina Garcés. 

Més joves són Paula Kuffer, experta en Walter Benjamin. Hi ha la Lorena Pisano, a la Pompeu Fabra, coneixedora del pensament jueu. La Sònia Ribas, a la UPF també, que treballa filosofia i psicoanàlisi. Són unes dones molt brillants. No totes han pogut fer carrera a Catalunya i algunes han hagut d’anar a treballar en universitats de fora. Però això no té a veure amb el fet de ser dona, sinó en les dificultats que hi ha en el món acadèmic. I me’n deixo força.    

Tenen més pes que els homes en el camp de la filosofia?
La visibilitat dels homes és més gran, però cada vegada més aquestes dones guanyen presència.  

Es fa bona filosofia a Catalunya?
Això hauríem de definir què vol dir. Perquè una cosa és comentar un text escrit d’un filòsof, que no deixa de ser un parafraseig. D’això no en dic bona filosofia. La interpretació de textos clàssics és important. Però quan es fa filosofia, travessem els fonaments d’una experiència inèdita. Obrim el cap a intentar pensar des de zero. Totes les dones que he esmentat fan bona filosofia perquè plantegen qüestions inèdites que responen a una experiència existencial determinada. Els homes no fan referència a l’experiència existencial? Potser sí, però d’una altra manera. Una mica com aquella noia de Tràcia que veu com Tales de Milet observa el firmament, però no veu que hi ha un sot a terra i es fum de cap. 

Les dones tenim un contacte diferent amb el món diferent i veiem aquests homes tan preocupats per construir una imatge de si mateixos. Nosaltres no estem tant als núvols. No sé si en això hi té a veure la maternitat. Com diu la Fina Birulés, no tenim la tradició filosòfica en femení i l’hem d’anar construint. Com es fa això? Hi ha d’haver un fil conductor que estem construint sobre la marxa. Fa uns anys, es va publicar un estudi, Dones filòsofes: esguards del saber, enigmes del món. Tenim una mirada respecte del saber diferent, més relacional, més de diàleg i de contacte.

Li faig ara unes preguntes de país amb mirada prospectiva. Catalunya continuarà sent?
Catalunya continuarà sent. Qui ho dubta? Perquè tots nosaltres hem de fer Catalunya. 

Com veu la Catalunya del 2050?
Difícil. Hem de rescatar la proximitat. En la proximitat hi ha la llengua, les tradicions, la pertinença. Ens faríem creus de la quantitat d’historiadors, arxivers i genealogistes que es dediquen a rescatar la història de les famílies catalanes. En molts pobles, hi ha gent que conserva papers. Hi ha un magma a nivell micro, un teixit de significats que és molt viu.  

Si hagués d’esmentar la principal amenaça i la principal fortalesa de la societat catalana, quines serien?
L’amenaça és l’estandardització, que entrem en la talla única. Hem de reivindicar la diferència, el llegat, que no és un museu arqueològic, som nosaltres. No pot ser que els papers que s’escriuen en català en revistes catalanes no comptin en els currículums dels professors universitaris. La fortalesa és aquesta convivència estranya de seny i rauxa.  

Comparteix la teoria d’un cert desànim en els sectors més dinàmics i en els treballadors públics catalans?
La burocratització creixent dels processos de relació social genera desànim. Perquè l’altre no està present, només hi ha paperassa. No és un mal català, sinó de la globalització.

Quin error no hauríem de tornar a repetir?
La mediocritat. Quedar arraulits en la mediocritat. La política és un exemple d’això. 

Si només pogués prendre una decisió de país, quina seria?
Crec que intentaria reduir els processos de burocratització i rescatar la intuïció de la proximitat entre les persones.