Abans de començar, una bona i una mala notícia. La bona? Que ja és divendres. La dolenta? Que encara queda una setmana perquè arrenqui el Mundial. És probable que els primers partits als Estats Units, Mèxic i el Canadà coincideixin amb més jornades de mobilització dels mestres, tenint en compte que el col·lectiu docent ha rebutjat el preacord que la setmana passada van signar els sindicats majoritaris i el Departament d'Educació. L'entesa implicava una millora salarial substancial, de manera que és lògic pensar que, si no ha prosperat en la consulta, és perquè el malestar dels mestres va molt més enllà del sou. Les vagues sostingudes i el to de la reivindicació així ho testimoniaven. 

Què passarà ara? Res fa pensar en un final de curs tranquil, ni en una arrencada plàcida del vinent. El Govern queda tocat, perquè ha naufragat a l'hora de pacificar el sector -va anar tard, confiat en què n'hi hauria prou amb una entesa que inclogués CCOO i l'UGT-, i tampoc l'USTEC queda en un bon lloc. La reivindicació final en les taules de negociació era principalment salarial, i el col·lectiu, malgrat la millora en aquests termes, l'ha tombat amb un percentatge indiscutible. Això indica almenys dues coses: que hi ha una crisi de representativitat -a l'estil del que ja va passar amb els pagesos- i que ni tan sols els sindicats majoritaris tenen el termòmetre ben posat a què està passant a les aules. 

Ni l'USTEC pot deixar de promoure vagues -la derrota de l'acord en la consulta obliga a continuar amb la reivindicació-, ni el Govern pot no aplicar una entesa que s'havia compromès a implantar. La consellera Ester Niubó, sota el focus, necessitarà més que demanar "realisme" als sindicats. Perquè l'educació s'ha confirmat -passat el pic de la crisi endèmica de Rodalies- com el principal problema per a un executiu que es presenta sempre sota la bandera de la bona gestió. Per complir amb aquesta promesa, caldrà molt més que millorar els sous: tothom sap, ells també, que a les aules hi conflueixen una sèrie de malestars que han posat al límit la feina dels docents. I les famílies. 

Ens ha agradat

Tot indica que el català tindrà una presència més gran del que estava previst en la visita del Papa a Barcelona. Haurà estat així gràcies a la pressió de part de l'Església -amb protagonisme per a Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona, com revelava en exclusiva Pep Martí- i dels partits sobiranistes, així com també d'una vintena d'entitats. És bona notícia que la llengua del país s'escolti a la benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, però és lamentable que hagi calgut una pressió organitzada perquè fos així. De debò pensaven el cardenal Omella i el Govern que ningú aixecaria la veu davant d'una distorsió com aquesta? El català, queda clar, ja és l'única reivindicació sòlida del país.

No ens ha agradat

Cada nova revelació sobre la trama de presumptes clavegueres organitzades pel PSOE és més atrotinada que l'anterior. Algú, de debò, va pensar que amb Leire Díez com a ariet es lesionaria -sense que acabés transcendint- el prestigi dels jutges que assetgen Pedro Sánchez? Costa de trobar-hi el sentit. El problema per a Sánchez és el mateix que tenia Mariano Rajoy amb la corrupció: si no ho sabia, culpable per ignorància; si n'estava al corrent, culpable per mala fe. El millor aliat per al líder socialista, en tot cas, és que al davant hi tingui Alberto Núñez Feijóo. Poques vegades un dirigent conservador havia generat tant escepticisme en un fòrum exigent com és el Cercle d'Economia. Dramàtic. 

Què fem el cap de setmana

Si sou de festivals, arrenca la millor temporada de l'any. Els més joves segur que celebrareu que Bad Gyal faci de cap de cartell del Primavera Sound, i si ja teniu més d'un cabell blanc -i un gust musical més sofisticat- estareu contents per la presència de The Cure, autors de meravelles com aquesta i aquesta. El nostre Guillem Maneja, per cert, us explicarà en un reportatge qui es pot permetre anar de festival a Barcelona. I, per descomptat, estarem atents a les eleccions a la presidència del Reial Madrid, que ens han deixat joies inoblidables. Llàstima que Florentino tingui una relació elàstica amb la democràcia, perquè la campanya ha estat per a autèntics gurmets. Bon cap de setmana!