Abans de començar, una bona i una mala notícia. La bona? Que ja és divendres. La dolenta? Que fins d'aquí a quatre anys no podrem tornar a viure meravelles com el Bèlgica-Senegal que vam viure dimecres a la nit al Mundial. La propera Copa del Món de futbol se celebra a cavall de Portugal, el Marroc i Espanya, i hi ha molts números que qui s'assegui a la final -jugui qui jugui- com a president sigui Alberto Núñez Feijóo. El dirigent gallec, font honor als tòpics de la seva terra natal, sembla viure entre dues aigües: un presumpte moderantisme pragmàtic, que el porta a enviar missatges conciliadors cap a Junts, i l'ala més radical del seu partit, encarnada per l'expresident José María Aznar.  

Es tracta d'un personatge que condensa la història recent de l'Estat: contrari a la Constitució del 1978, president autonòmic, flagell de Felipe González, autor del Pacte del Majèstic amb Jordi Pujol -l'entesa que més sobirania real ha cedit a Catalunya dels últims trenta anys-, parlant de català en la intimitat, recentralitzador ferotge en la majoria de la legislatura absoluta -del 2000 al 2004-, pioner de les fake news en la gestió dels atemptats de l'11-M i ressentit des que va abandonar a la Moncloa. El bigoti menguant és el reflex d'algú que, un cop va deixar la primera fila, no s'ha pogut estar de condicionar els seus hereus. Ara ho intenta amb Feijóo, i ho fa de la mà d'Isabel Díaz Ayuso.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, hereva de l'aznarisme -a través de la figura de Miguel Ángel Rodríguez-, es dedica aquests dies a alimentar el risc de tupinada electoral de Pedro Sánchez. Demana observadors, al més pur estil de Donald Trump i de Vox. Al final, quan vas de bracet de l'extrema dreta, t'hi acabes assemblant. Aznar ha passat, en trenta anys, de defensar els pactes amb Pujol a prohibir a Feijóo que s'entengui amb Junts i que es decanti per una "majoria nacional". Un concepte que s'assembla sospitosament a la "prioritat nacional" que defensa Santiago Abascal. Perquè l'expresident espanyol, nostàlgic, deu trobar a faltar tenir els dirigents de Vox dins del PP. 

Ens ha agradat

Agradaran més o menys, seran més o menys ambiciosos, incorporaran més o menys necessitats polítiques urgents, però sempre és una bona notícia que el Govern disposi de pressupostos, sobretot ara que feia tres anys que el Parlament no n'aprovava cap projecte. Salvador Illa ja disposa de gasolina per arribar al final de la legislatura, i de nou tots els focus es desplacen a Madrid, perquè és on s'han de resoldre totes les carpetes pendents. Cap d'elles és tan rellevant com el finançament, que encara ha d'aterrar al Congrés i que aquest dimarts va protagonitzar una reunió a la conselleria d'Economia amb responsables del Ministeri d'Hisenda. Amb els pressupostos al sarró, ara toca complir. 

No ens ha agradat

Segur que, passejant per Barcelona, heu vist que en els últims temps ha proliferat una empresa de coworkings anomenada Attico. Aquest dimecres vam saber que la companyia va fer fora una treballadora perquè parlava català amb els clients. No es tracta d'una percepció o d'una denúncia de part, no: la mateixa empresa, en la carta d'acomiadament s'hi incorporen retrets explícits al fet d'utilitzar la llengua del país. Attico, de fet, acusa l'empleada de generar un clima laboral "inadequat" i "tensió" a la feina per fer servir el català en determinades circumstàncies. Només un nivell d'impunitat descomunal pot explicar la temeritat que suposa per a la companyia posar per escrit frases com aquesta. 

Què fem el cap de setmana

La grupeta de Nació, liderada per Arnau Urgell i Vidal -el nostre particular Tadej Pogačar, perquè no escatima mai cap esforç- destinarà bona part dels propers dies a explicar les jornades del Tour que arrenquen aquest dissabte a Barcelona. A banda d'informacions purament esportives -no us perdeu aquesta prèvia-, també hem posat el focus en el pes que té la bicicleta a la capital catalana. I Pep Martí, un gregari excepcional, us explicarà què hi ha de cert en l'impacte econòmic de grans esdeveniments com aquests. I, si us ve de gust, podreu llegir una crònica de la història no explicada del naixement del PDECat, l'hereu directe de CDC, ara que se'n compleixen deu anys. Bon cap de setmana!