Una repassada als protagonistes de la fotografia d'aquell 28 d'abril del 1996 a l'Hotel Majèstic de Barcelona permet dimensionar el pas del temps. Jordi Pujol, quan va encaixar la mà amb José María Aznar, poc es podia imaginar que tres dècades després estaria pendent de si un metge forense recomanaria apartar-lo de la causa que investiga tota la seva família a l'Audiència Nacional. Mariano Rajoy, amb la barba menys blanca, encara no tenia al radar que un tal José Luis Bárcenas l'implicaria de ple en les maniobres per tapar la corrupció al PP en el marc del cas Kitchen quan era president del govern espanyol. I Rodrigo Rato, cofoi, devia trobar impensable trepitjar la presó per les targetes black.
Macià Alavedra, que en aquell moment era conseller d'Economia, també va trepitjar el centre penitenciari de Brians II per la seva implicació en el cas Pretòria de corrupció urbanística. Josep Sánchez Llibre, mà dreta de Josep A. Duran i Lleida, potser sí que tenia al cap acabar presidint Foment del Treball, des d'on continua fent de ròtula dls interessos empresarials a Madrid. Dels vuit integrants de la fotografia, n'hi ha dos que ja han mort: Alavedra, mort fa quasi vuit anys, i Joaquim Molins, que en aquell moment era el cap de files de CiU a Madrid. El Pacte del Majèstic, fruit de 48 dies de negociacions, és una entesa d'una altre temps. Irrepetible, si es té en compte com ha canviat tot.
L'entesa es movia entre dos vectors. Un de polític, amb un pes innegable, perquè suposava la primera gran aliança entre CiU i el PP, amb tot el que implicava en termes històrics. Pujol havia estat fent costat a Felipe González en les legislatures que el PSOE estava en minoria, però la situació s'havia convertit en insostenible per la corrupció que corcava els socialistes i per escàndols com el GAL. La dolça derrota de González del 1996 va servir perquè Aznar fos el més votat, però va quedar en mans del nacionalisme català i basc. Entre la primera reunió Aznar-Duran -trencagel en les converses- i el pacte van passar un mes i disset dies en què es van estructurar les cessions estatals. Serien aquestes:
- Supressió del servei militar obligatori
- Supressió dels governadors civils
- Els Mossos d'Esquadra assumien les competències de trànsit
- Cessió del 30% de l'IRPF a les autonomies
- Capacitat normativa sobre els impostos cedits
Aznar va acabat sent investit amb els vots de CiU, PNB i Coalició Canària. Bona part dels elements de l'acord -resumit en 18 pàgines, 16 de les quals en català- es van complir en el primer tram de la legislatura. Pujol, en aquell moment, governava en minoria per primera vegada des del 1980. Ja acusava el desgast de més d'una dècada a Palau, però de moment no es parlava de la successió. Qui acabaria agafant-li el relleu, Artur Mas, va posicionar-se a favor del pacte amb el PP en una reunió específica de la direcció convergent. L'aliança amb Aznar passaria factura a CiU: l'encadenaria als populars, que acabarien apartant Aleix Vidal-Quadras com a condició no escrita dins del Majèstic.
La dimensió a Madrid
Com és habitual en els pactes que s'estructuren per primera vegada, en la campanya electoral prèvia els missatges anaven just en direcció contrària. El PP va passar d'entonar el càntic Pujol, enano, habla castellano a canviar-lo pel Pujol, guaperas, habla lo que quieras. En el cas de CiU, Molins -de la branca convergent- s'havia passat setmanes negant que arribaria a un acord amb els populars. En canvi, Duran estava a favor de l'entesa, i per això va ser l'encarregat de trencar el gel amb Aznar. Les cròniques de l'època assenyalen que el líder d'Unió va pactar amb el PP que Joan Rigol seria president del Senat, però Pujol en persona va impedir-ho. La sintonia duraria només una legislatura.
Mentrestant, això sí, l'expresident de la Generalitat va complir amb una de les virtuts que el feien ser més respectat a Madrid: la capacitat de ser estabilitzador del sistema, com assenyalava el periodista José Antonio Zarzalejos en una entrevista amb Nació per un dels episodis de l'Snooker dedicats al llegat de Pujol. El fundador de CDC va participar en la Transició, va situar Miquel Roca a la ponència constitucional, va fer costat a la democràcia davant del cop d'Estat, va intentar travar una relació fluïda amb el rei emèrit -que amb el pas del temps no el va deixar bé-, va ser un puntal per a González i, quan va arribar el moment, va convertir-se en fonamental perquè el PP arribés a la Moncloa.
Les ferides de l'Estatut
A partir del 2000, Aznar va dur a terme un procés de recentralització que, sumat a la guerra de l'Iraq i a la gestió dels atemptats de l'11-M, van convertir les sigles conservadores en un actiu tòxic. Ja amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, també gràcies al vot dels partits catalans, la prioritat va passar a ser l'Estatut. Un procés tortuós, resolt a mitges, amb pactes entre CiU i el PSOE que es van fer d'esquenes al Govern liderat per Pasqual Maragall, president malgrat perdre les eleccions davant Mas. El PP va recollir firmes contra el text, laminat respecte les expectatives inicials, i va contribuir a la desconnexió emocional que derivaria en el procés, una dècada més tard.
Seria repetible un pacte com el Majèstic, a l'estil del que pregona Gabriel Rufián quan denuncia la connivència entre Junts i el PP en matèria ideològica? Carles Puigdemont va pactar el 2023 amb Pedro Sánchez a canvi de l'amnistia, però l'entesa no va arribar a complir els dos anys. Què hauria de passar perquè Alberto Núñez Feijóo desprecintés els acords de llarg abast amb l'independentisme? Voluntat, primer; després, matisar el pes de Vox. Però l'extrema dreta, que quan es va fer el Pacte del Majèstic habitava discretament al PP, està disparada. Tant, que qualsevol aliança passa per ells, com es veu a les autonomies. Per ara, una entesa com aquella és irrepetible. Ho deixarà de ser?
