Ara fa quinze anys, el maig de 2011, la taxa d'atur juvenil a Catalunya era del 43,8% (avui és del 19,3%). A Espanya, fregava el 47%. Els pressupostos generals de l'Estat havien consagrat retallades inèdites. L'austeritat es va blindar l'agost de 2011 amb una reforma exprés de l'article 135 de la Constitució espanyola acordada amb nocturnitat pel PSOE i el PP. A Catalunya, la Generalitat es va posar al capdavant de les retallades, amb una notable convicció inicial, i va aprovar una reducció de la despesa que va implicar tancament de llits hospitalaris o la disminució dels pressupostos educatius, entre d'altres.
El context d'empobriment, atur massiu, execucions hipotecàries i retallades va generar una onada de desesperança i d'indignació, especialment concentrada en la gent jove. Les revoltes antiausteritat, tal com ha passat en altres països que han patit aquesta mena de teràpies de xoc, es van estendre ràpidament per tot l'estat a partir d'una espurna. Vist en perspectiva, tot i la seva extensió i durada, es podria dir que les del 15-M van ser protestes prou moderades, atesa la situació. Només cal comparar-les amb les dels jupetins grocs a França.
Tot i que l'arrel de les protestes era clarament socioeconòmica, les reivindicacions del 15-M van ser fonamentalment polítiques. Més que de desigualtats, redistribució i retallades -que també-, es parlava de corrupció i de reformes del sistema institucional i de partits. Paradoxalment, en aquell moment, el bipartidisme PSOE-PP havia arribat al seu màxim històric. El 2008 van sumar el 83,8% dels vots a nivell estatal, i el 92% dels escons al Congrés i a final de 2011 van sumar encara un 73,4% del vot entre tots dos.
Una convergència de malestars
En el moviment del 15-M hi van convergir malestars molt diversos, i els va connectar amb els moviments socials d'esquerra radical que habitualment operen en els marges. Però la magnitud de la crisi i de l'austeritat va dur al descrèdit del bipartidisme i els va posar al centre d'un moviment de protesta de masses, i d'un estat d'ànim àmpliament compartit, que era la indignació.
La traducció política institucional d'aquell moviment no fou immediata. Va arribar a partir de les eleccions europees de 2014 i, sobretot, amb les eleccions municipals de maig de 2015 i les generals de desembre d'aquell mateix any. A Catalunya el procés dominava bona part de la conversa, però els efectes electorals del 15-M també es van fer sentir amb força.
En l'àmbit municipal va tindre una traducció en termes de poder institucional directa però diversa: des d'Ada Colau a Joan Ribó, Dolors Sabater a Badalona o Maties Serracant a Sabadell, entre molts d'altres. A l'estat, les alcaldies de llocs com Madrid, Saragossa, Cadis o A Coruña van anar a parar a llistes vinculades a aquesta onada.
Més enllà de Podem
La diversitat de configuracions d'aquests ajuntaments ja dona pistes que la traducció electoral del 15M va més enllà de Podem, però és inqüestionable que el partit encapçalat per Pablo Iglesias en fou el principal protagonista. El desembre de 2015 va recollir més de 5 milions de vots i es va quedar a menys de 2 punts de fer el famós sorpasso al PSOE. IU havia obtingut el 3,67% i, per tant, la suma de tots dos hauria superat un PSOE que en aquell moment estava en retrocés i cada cop més confinat a un electorat més envellit.
Davant la irrupció d'aquesta nova onada, els actors tradicionals de l'esquerra, des d'ICV a IU, es van ressituar com bonament van poder, amb manifesta incomoditat, però amb un instint de supervivència propi de les organitzacions polítiques de llarga durada que les han vistes de tots colors. Tanmateix, l'operació d'Unides Podem, que en la repetició electoral de 2016 pretenia arrabassar al PSOE definitivament el lideratge de les esquerres estatals, no va funcionar. I es van començar a veure els límits electorals d'aquella onada.
De fet, el principal hàndicap per a les expressions polítiques del 15-M fou probablement l'esgotament tan ràpid del cicle de protestes. A diferència del procés, que es va allargar ben bé una dècada, el seu cicle mobilitzador va ser molt més efímer. Els estudiosos dels moviments socials expliquen que, quan els carrers es buiden, la institucionalització dels moviments no és senzilla.
Dificultat de governar i travetes
A més, la manca de quadres amb experiència institucional posa els nous actors polítics en desavantatge. De fet, això va donar una oportunitat als partits tradicionals de l'esquerra, que tenien molts pocs votants i poca credibilitat, però sí quadres amb experiència. I quan arriben al govern, les dificultats objectives per complir el que s'ha promès, la lentitud i inèrcia conservadora de l'administració pública, i la guerra mediàtica i judicial constant de la dreta ho fan tot encara més difícil.
En el cas de Podem, a aquestes dificultats estructurals cal sumar-hi una arrelada tradició caïnita de l'esquerra madrilenya, que no va tardar a emergir. No fou només l'enfrontament clàssic entre pragmàtics i radicals. Els personalismes i les batalletes entre capelletes de dins de la M-30 van llastar el recorregut polític d'aquell partit des de ben aviat. I continuen fent-ho avui en dia. Els protagonistes van canviant en cada temporada, però des del primer enfrontament entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón a la complexa constel·lació d'avui, ha sigut una trama recurrent.
El marc de l'anomenada nova política, a més, era especialment propici per a aquesta mena de dinàmiques, perquè es va accentuar molt el personalisme. Davant de l'absència d'organitzacions polítiques ben estructurades, celebrada per alguns com "el triomf de les multituds" [sic], les "xarxes horitzonals" [sic] i la "política de moviment" [sic], el que quedava sovint era poc més que referencialitats individuals amb molts seguidors a les xarxes. Es van arribar a substituir els logos i sigles per cares dels líders a les paperetes electorals.
L'assalt ràpid havia de ser personalista
Però això, més que una fatalitat inevitable, va ser fruit d'una decisió estratègica conscient. La popularitat (sovint efímera) de determinades figures els donava un avantatge comparatiu dins del seu món que van decidir d'explotar a fons. I van apostar estratègicament per una hiper-centralització i per no gastar esforços a construir una organització amb capil·laritat i arrelament territorial. No és fàcil: els processos organitzatius són complicats i lents, desgasten i fan perdre energies. I els líders de Podem en aquell moment el que venien era un assalt ràpid al poder i no volien un partit sinó una maquinària de guerra electoral (sic).
Vist en perspectiva, probablement fou el gran error d'aquell espai. No sabem què hauria passat si aquella energia política s'hagués transformat en una xarxa d'organitzacions arrelada i sòlida. Potser tampoc se n'haurien sortit perquè en temps líquids és una mica contracultural això de fer organitzacions. Però sí que sabem què ha passat perquè no ho feien: ho van dominar tot les capelletes, escissions, escissions de les escissions, coalicions de les escissions, escissions de les coalicions i coalicions de les coalicions d'escissions.
Gramsci i el valor dels partits
Potser sorprèn aquesta renúncia d'un espai polític encapçalat per algunes figures que se'ns han presentat de vegades com a hereus intel·lectuals de la tradició gramsciana. Per a Antonio Gramsci, la construcció d'un partit no era una simple qüestió d'enginyeria electoral, sinó un acte de creació històrica. El partit és vist per Gramsci com l'únic instrument capaç de transformar una massa fragmentada en un agent polític conscient.
Segons Gramsci, el partit no és només una eina per guanyar eleccions o accedir al poder, sinó una institució que ha d'impulsar una “reforma intel·lectual i moral” de la societat, construint una "nova cultura" capaç de desafiar l’hegemonia de les classes dominants. Gramsci també deia que en el context occidental, amb societats civils complexes i ben estructurades la fórmula no era la de l'atac frontal sinó la de la guerra de posicions, construir gradualment una hegemonia alternativa mitjançant aliances i consensos, ocupant espais culturals i socials abans de conquerir el poder estatal.
En realitat, però, més que gramsciana, la principal influència italiana de l'esquerra madrilenya ha estat més aviat la de la tradició "operaista" i autònoma, en la seva versió representada per Antonio Negri. És un corrent polític més minoritari, però que ha tingut una gran influència política en els cercles de l'esquerra madrilenya dels que neix Podem. Aquesta tradició política, vinculada en origen a la crisi dels anys 70 a Itàlia i els sectors a l'esquerra del PCI dels anys de plom italians, considera que el partit gramscià havia esdevingut un instrument d’integració de la classe obrera dins l’Estat, perdent el seu potencial emancipador.
La praxi, la lluita i l'organització
A partir de la “revolució copernicana” formulada per autors com Mario Tronti, es planteja que primer hi ha la praxi, la lluita, i després ja ve l'organització. En aquest marc, el partit és vist com una estructura burocràtica que sempre arriba tard i intenta domesticar la força creativa de les masses. Davant la idea gramsciana d’una lenta construcció d’hegemonia a través de la “guerra de posició”, Negri i altres autors hi veuen el risc d’una deriva d'integració al sistema i defensen, en canvi, la necessitat d’un contrapoder immediat i material.
Com és evident, de tot aquest còctel ideològic, l'entorn de Podem en va agafar només alguns elements. I els va barrejar amb altres influències decisives com la del populisme llatinoamericà. Però en tot cas, el rebuig o l'escepticisme a l'adopció de la forma clàssica de partit és evident. De fet, el mateix Iñigo Errejón, un dels principals ideòlegs d'aquest espai ho explica de manera molt explícita en el seu llibre Con todo: "Sempre és millor una espurna que una estructura, una explosió d'energia que el seu sediment, desendreçar-ho tot que convertir-lo en una catedral immòbil" (p.118).
La fortalesa de les esquerres nacionals
A la pràctica, això ha portat on ha portat. Quinze anys després, les forces d'esquerres que millor han resistit el pas del temps són les que tenen estructures capil·lars i ben arrelades, i referencialitat política i organitzativa. Espais polítics estables i duradors, amb els que la gent s'hi pot identificar. Compromís, Més per Mallorca, el BNG, EH Bildu, Esquerra Republicana, la CUP o la Chunta Aragonesista són espais i organitzacions que, poden passar moments més brillants o més decadents, però representen espais sociopolítics ben definits i articulats. No són castells de cartes construïts sobre el no-res.
Amb tot aquest aprenentatge a la motxilla, és més difícil d'entendre que quinze anys més tard encara hi hagi qui vulgui retornar la conversa estratègica de les esquerres al terreny de la popularitat individual, dels lideratges mediàtics i de xarxes, i a la tragicomèdia eterna de les coalicions d'escissions i de les escissions de coalicions. Segurament, l'esperit del temps va per una altra banda.
