MADRID | Florentino Pérez i Isabel Díaz Ayuso són els màxims exponents del poder institucional i polític dins de la M-30, i cap dels episodis sòrdids que protagonitzen -com els d'aquesta setmana- amenaça seriosament el seu regnat. Tant li fa que el president del Reial Madrid aparegui en públic convertit en una caricatura dels propietaris de club dels anys noranta, o que la presidenta de la Comunitat de Madrid suspengués l'agenda de Mèxic després d'haver defensat l'obra humanitària d'Hernán Cortés. Tots dos disposen de xarxes mediàtiques i econòmiques captives que els sostenen i dificulten enormement el relleu.
Ho saben els rivals de Florentino, que ni tan sols s'atreveixen a treure el cap a favor d’una candidatura de l'empresari Enrique Riquelme. I ho sap el PSOE, que ha vist convertits en carn de canó tots els caps de llista que ha presentat a la Comunitat de Madrid des del 2003. A Madrid D.F. és al poder el que Las Vegas al joc: la banca sempre guanya.
Malgrat que tenen estils diferents, tots dos comparteixen el seu particular manual de resistència. Esquiven un debat democràtic serè i recorren a les velles receptes del mourinhisme: confrontació, victimisme, i guerra cultural. Mou, tu dedo nos señala el camino, deia la pancarta de la grada del Bernabéu després que l’entrenador del Madrid posés el dit a l'ull de Tito Vilanova. Mourinho torna al vestidor del Madrid, i amb ell, les seves maneres d'entendre la gestió de crisi.
El manual de Mourinho
Això és, en primer lloc, assenyalar culpables externs. Segons Florentino, els culpables són l'Abc, Negreira i els àrbitres. Per Ayuso és Pedro Sánchez, que segons la presidenta no només va trucar a Claudia Sheinbaum perquè arruïnés la seva visita a Mèxic, sinó que ha posat en perill la seva seguretat personal.
I, malgrat les crítiques rebudes, Florentino i Ayuso han aconseguit part dels seus objectius: el president del Madrid, en concret, ha fet que es parli d’ell i de com va perdre els papers, però no de la situació esportiva del club després de dues temporades en blanc i una batussa al vestidor. I a Ayuso, com a lideressa de la internacional ultra, li ha servit per protagonitzar una batalla cultural imprescindible per mantenir a ratlla a Vox i alhora sintonitzar amb els seus votants llatinoamericans.
El guardiolisme tàctic de Sánchez
Les portades dedicades a Florentino i el xou d’Ayuso també han tingut un efecte secundari: han enterbolit part de l’èxit de la gestió del govern espanyol en l'hantavirus. Malgrat la descoordinació inicial, l’executiu va remuntar, va desplegar un dispositiu eficaç, i Sánchez va acabar rebent a la Moncloa el director general de l'OMS.
La magnificació de la crisi va beneficiar el president espanyol, que disposa de tot l'aparell de l'Estat i l'experiència del sistema sanitari en la gestió de crisis. Un gol per l’esquadra a Alberto Núñez Feijóo, que ho havia apostat tot a la carta del "caos" i la por, però a mitja setmana, amb el desembarcament resolt sense problemes, ja no parlava de la qüestió.
Sánchez persisteix en la construcció del líder de la internacional progressista combinant fermesa en el discurs amb diàleg en les formes. Ja fa mesos que se sent més còmode a les cimeres internacionals que al Congrés. Ara utilitza les fórmules de Pep Guardiola davant el mourinhisme d'Ayuso i del PP. "No vull polemitzar amb algú que és una professional en crear problemes", va dir dimarts sobre les crítiques que li llançava la presidenta madrilenya. Una resposta tan calculada com la de Guardiola quan va dir que Mourinho era el puto amo de la sala de premsa, però res més.
El líder del PSOE encén i apaga el guardiolisme tàctic segons li convé. Al llarg de la legislatura ha practicat la confrontació directa amb la dreta, el "feixisme", la judicatura i Israel, i basa part de la seva estratègia electoral en la polarització. Perquè Sánchez, Ayuso i Florentino comparteixen una mateixa premissa: saben que en política i en futbol sovint no guanya qui juga millor, i que l’àrbitre i la grada poden canviar un partit. I també saben que no s'ha d'interrompre mai el rival quan s'està equivocant.
