Llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per Esade, Jordi Alberich destaca sempre amb orgull la influència jesuítica en la seva formació. Bona antena dels moviments que es produeixen en el poder empresarial de Barcelona des dels seus anys com a director general del Cercle d’Economia (1998-2018), ara continua apamant de prop el que es cou en la vida econòmica des del think tank de Foment del Treball, l’Institut d’Estudis Estratègics.

Un laboratori que a vegades ha fet de consciència democristiana de la patronal. President de M&A Fusiones y Adquisiciones, Alberich és dels pocs a l’Upper Diagonal capaç, sense deixar de ser dels “seus”, d’observar-los amb mirada crítica. En aquesta entrevista, la segona de la sèrie Catalunya last call que ha posat en marxa Nació, eleva la mirada per analitzar els principals reptes del país de cara al futur.

L’Informe Fènix, signat per un grup d’economistes de prestigi, ha fet una mena d’esmena a la totalitat al model econòmic. Assenyalen que el PIB creix, però no el PIB per càpita, que s’ha apostat per sectors amb poc valor afegit, i critica els baixos salaris. Comparteix aquest diagnòstic?
En qualsevol cas, s’ha d’agrair als autors de l’Informe Fènix haver-lo fet. Han contribuït a un debat que Catalunya ha de tenir sobre el model econòmic. Els més crítics amb l’estudi diuen que inclou moltes exageracions, però convé que hi hagi documents com aquest. A mi em preocupa que hi hagi aquesta crida a la immigració per treballar en sectors i subsectors que no tenen futur. 

Estic en favor de la immigració perquè sense ella no ens n’haguéssim sortit, però em preocupa que per llocs de treball en sectors amb zero valor afegit anem a buscar centenars de milers de persones a fora ho trobo preocupant. No ens ha de fer por que si hi ha un sector que no té futur, el puguem reconduir. 

Els salaris continuen sent massa baixos?
Tenim un problema en general de sous baixos, un fet que s’afegeix als preus en alça de l’habitatge i una certa inflació. La solució no és senzilla, però aquí hi ha l’arrel del problema. Tot el que està succeint al món occidental, aquesta mena d’enfonsament de la política tradicional, la fractura social, ve del fet que hem deixat de tenir llocs de treball decents per a molta gent. Les persones necessitem arrelament, reconeixement i tenir esperança. Poder accedir a un lloc de treball decent és un element clau per tenir esperança de futur. D’una societat desesperançada ho pots esperar tot.   

De fet, l'IEE va defensar un increment del salari mínim. Què fan a l'Institut?

Quan es va aprovar el primer increment del salari mínim interprofessional, vam considerar que era positiu. La patronal fa una funció de defensa dels interessos de l'empresariat, normalment a curt. Però aquest no és un moment qualsevol en la història i la sostenibilitat del model econòmic no està clara. Per això es va crear l'Institut d'Estudis Estratègics, per treballar com realment de preservar un model capitalista sostenible, on es premia la iniciativa empresarial, però en una societat justa on tothom gaudeixi de la riquesa que es genera.   

Són la "consciència" de la patronal?

Bé, més que la consciència els qui volem plantejar els reptes del capitalisme mig i llarg termini. No és que vulguem ser bones persones, és que creiem que per mantenir el model hem de pensar a llarg i avaluar els riscos. I alguns dels riscos són els excessos del propi model.

Societat

​CATALUNYA LAST CALL

«Catalunya last call», o quan l'estiu convida a alçar la mirada Ferran Casas i Manresa

L’aposta per l’ampliació de l’aeroport, que té un gran consens entre les elits, no forma part de l’actual model de creixement amb poc valor afegit?
L’ampliació de l’aeroport ens convé. Però, en si mateix,no és la finalitat, ha de ser un instrument. Catalunya necessita estar ben interconnectada, un bon aeroport, una millor xarxa de Rodalies, que puguem anar a València en una hora i mitja. Però on Catalunya pot ser forta és en el soft power. No hem de renunciar al hard power i participar en els programes de rearmament europeu, però el bo de Catalunya és el soft power del qual forma part l’aeroport, al servei d’una cosa més profunda.

I què seria això més profund?
Tots els sectors de valor afegit que estan arrelats en el territori. Aquí la gent ve a estudiar, per temes de salut, de tecnologia, per aspectes culturals. Catalunya té futur en un moment en què els Estats Units han deixat de ser una referència en el soft power. De fet, històricament som reconeguts per l’arquitectura, per la salut, per l’ensenyament, per cert R+D, pel turisme. 

Sembla que els rendistes immobiliaris han pres el relleu a una emprenedoria industrial. Un rendisme immobiliari que cada cop està més desacoblat respecte d’uns governs que volen regular-los.
El sector immobiliari s’ha convertir en molt més important del que era. Hi ha una transformació en profunditat. No em neguiteja que es venguin empreses, ja que entra dins del sistema. Per mi, l’important és què fan les persones quan venen les seves empreses. On van a parar aquests diners que reben de les seves operacions de venda? El millor seria que tornessin al circuit productiu. La tendència natural és que aquests diners es desplacin cap a l’immobiliari. Per tant, certa empenta hem perdut. 

La reindustrialització està ben encarrilada? 
Tinc la sensació que certa aposta industrial hi és. També hem d’entendre que la indústria que volem no és la de fa un segle. Quan parlem d’indústria hauríem d’anar més enllà de l’esperit de fàbrica, tot i que és un gran producte la fàbrica. Es tractaria d’industrialitzar els serveis. El fet diferencial de la indústria és el seu arrelament. Tu treballes en un lloc del qual difícilment t’acomiadaran. 

I què vol dir industrialitzar els serveis?
Vol dir que, en molts serveis, treballes per una empresa subcontractada que treballa per una altra subcontractada i no saps on estaràs d’aquí a tres mesos. Però els serveis també han de poder oferir llocs de treball estables. Citaré una empresa: Mercadona. Vaig llegir la memòria de l’empresa i hi ha una dada que per mi és important: l’índex de natalitat dels seus treballadors és gairebé el doble que la mitjana del sector. Imagino que indica que deuen tenir una política d’estabilitat laboral i uns sous una mica superior a la mitjana. 

Segur que hi ha en això molt de màrqueting, però si els treballadors se senten més estabilitzats, veuen el futur amb més seguretat. Cal que el món dels serveis ofereixi llocs estables. Per mi, això és indústria. Fa uns dies m’explicaven en una empresa que tota persona, fins i tot les menys qualificades, tenien un procés de formació de sis mesos. Si et formen així no és per fer-te contractes temporals.

Parlem una mica de la burgesia?
Som-hi.    

Després d’anys a la direcció general del Cercle d’Economia i ara dirigint l’Institut d’Estudis Estratègics de Foment del Treball, vostè és una bona antena del poder econòmic català. Si posa el termòmetre a la burgesia catalana, què hi troba?
Diria ara una cosa matisadament diferent del que hagués dit fa quinze anys. Crec que la burgesia ha perdut força i que ho vam començar a percebre a Catalunya a mida que el país s’anava obrint. Els burgesos vinculats a activitat productiva han anat perdent pes relatiu. Si ara agaféssim les quaranta grans companyies que teníem els anys 1975-85, moltes no existeirien o s’han quedat petites. 

Jo seria crític amb aquest paper minvant de la burgesia a Catalunya. Això es dona a tot Europa occidental. A Madrid, jo tampoc trobo burgesia. Trobo rics, però no una burgesia inquieta, compromesa. On la podem trobar? En el món anglosaxó? Algú així ha aixecat la seva veu contra Trump als Estats Units? Crec que el fenomen al qual estem assistint és la victòria abassegadora del diner. El diner ha passat a ser un component sens dubte important, perquè els agradava viure bé però era també un instrument, a ser una finalitat. Recordo que parlant un dia amb tu havia dit que havíem passat de burgesos a rics. 

De burgesos liberals a rics conservadors.
Exacte. El que veiem són persones molt riques que tenen com a finalitat l’acumulació de diner. També penso que aquestes burgesies s’han escindit del territori. No tinc la sensació que els rics d’aquí pertanyin a Catalunya, sinó que se senten a prop d’altres com ells amb qui es troben a Londres o a Singapur.  

Ens costaria ara trobar figures com Duran Farell o José Manuel Lara?
Crec que sí. El context ha canviat. Però manca aquesta figura que sí, vol viure bé, però és realment inquieta culturalment i compromesa amb el país. En el moment en què estem, es troben a faltar veus de capitalistes compromesos amb el bon capitalisme i capaços de denunciar certes derives del capitalisme. Sí que trobo de diferencial a Catalunya que es nota molt més aquest paper minvant de la burgesia per la simple raó que aquí havia estat molt més important que a Madrid. En un país que depenia molt del dinamisme burgès, el seu afebliment es nota més.  

Quina aposta troba a faltar en la política econòmica catalana?
Aquest Govern ho està fent bé. Es poden criticar aspectes de la política fiscal, però els darrers dos anys s’ha recuperat sensatesa, convivència, no hi ha fractura social. Les empreses estan tornant. Per mi, la nota és bona. Lògicament, ningú està plenament content perquè es tracta de governs que són de coalició o necessiten de pactes entre diversos. Però l’assignatura pendent és donar previsibilitat i avui Catalunya està sent previsible i és més estable que Espanya. 

Què opina en el debat sobre el finançament?
Crec que calen dues coses. Catalunya no està ben finançada, però ens caldria trobar un model relativament estable. L’acord que s’ha fet és un pas endavant, donat el context. En un context de política més espanyola que catalana es fa molt difícil fer grans passes endavant.

Catalunya continuarà sent?
Evidentment que sí. Portem uns quants segles amb un munt de transformacions. Continuarem i serà amb una identitat pròpia.

Com veu la Catalunya del 2050?
No ho sabem. Perquè si anem al passat, ningú hagués vist venir els canvis que vindrien.   

En què creu que la societat catalana està forta i en què mostra febleses?
No és per llançar pilotes fora, que també, però crec que compartim els grans riscos del món que ens envolta. Catalunya és un país que si avança sense utopies ni una voluntat molt planificada, funciona. Té molts atractius naturals, començant per la ubicació. Té un saber fer acumulat, una capacitat de conviure. Ben portada, té un punt de societat nòrdica amb l’avantatge de tenir també l’alegria de viure del sud. El risc és la nostra dinàmica maniaco-depressiva. Si som capaços d’estabilitzar-nos, aquest país és sensacional.  

Compartiria la idea que una part dels sectors més sensibles de la societat catalana i dels seus treballadors públics denoten desànim i cert cansament? 
Crec que hi ha aquest desànim i cansament, aquí i a fora d’aquí. El que hem vist amb els mestres és un indici del que pot succeir en altres sectors. Hi ha un malestar que no acabem de conduir. El més probable és que es manifesti en altres àmbits. 

I això com es pot combatre?
Bé, aquí hi ha tres alternatives. Una seria acceptar-ho com a natural i anar cap a una societat llatinoamericana, o també una mica com la nord-americana, amb una part substancial de la població al marge del benestar. Una altra seria que aquestes fractures desemboquin en un conflicte important que s’hauria de reconduir. I una tercera opció seria ni l’acceptació ni la revolució, sinó intentar ajustar els desequilibris. Però no hi ha més sortida que la gent tingui unes bones ocupacions.  

Quin és l’error que no hem de tornar a cometre?
No confondre la tranquil·litat al carrer amb què no hi ha malestar social. 

Si només pogués prendre una decisió de país, quina seria?
Segurament no prendre’n cap. Això és com quan es demanen grans lideratges. Jo crec que necessitem gent normal, que faci bé la feina. No hi haurà una única cosa que ens tregui d’on estem. Aprofundir en la naturalitat de la convivència.