El 16 de febrer de 1936 se celebraven les terceres eleccions legislatives a Corts espanyoles del període republicà. Aquest cop les forces republicanes d'esquerres anaren coalitzades i en resultaren vencedors davant d'una dreta desunida. A Catalunya, l'opció vencedora fou el Front d’Esquerres, una amalgama de forces polítiques des de l’extrema esquerra fins al centreesquerra. Amb el triomf de les esquerres republicanes es decretà una amnistia per a tots els presos polítics derivats del Sis d'Octubre de 1934.
Entre els presos amnistiats, el president de la Generalitat de Catalunya i els seus consellers. Es restabliren els ajuntaments suspesos i també l'Estatut d'Autonomia. A partir de l'1 de març, Esquerra Republicana de Catalunya emprenia de nou el rumb del lideratge de la política catalana recuperant el poder de les institucions de les quals n'havia estat expulsada.
Durant els primers dies de la nova legalitat democràtica, a Catalunya es visqué una certa normalitat, només escapçada per l'assassinat dels germans Josep i Miquel Badia i Capell. Miquel Badia, destacat dirigent d'Estat Català, i el seu germà foren abatuts per un escamot anarquista. L'Ajuntament de Barcelona i els altres ajuntaments catalans així com la Generalitat de Catalunya s'esforçaven a recuperar aquell esperit d'abans de l'octubre de 1934.
Segons sembla, el llavors president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, estava al corrent de la trama d’un cop d’estat a través dels informes de la policia. Aquests avalaven una xarxa de conspiradors d’extrema dreta a Espanya i al protectorat marroquí per fer caure el govern d’esquerres de la República Espanyola. Des de la conselleria de Governació, presidida aleshores per l’aranès Josep Maria Espanya i Sirat, s’havia alertat al govern de la República, presidit per Santiago Casares Quiroga d’Izquierda Republicana- el partit de Manuel Azaña-, de sorolls de sabres a les casernes. Tanmateix, aquest va fer cas omís, pensant que seria una “Sanjurjada” (el cop d’estat fracassat del general José Sanjurjo Sacanell l’agost de 1932) i que la cosa quedaria només amb un ensurt.
D'altra banda, el 18 de juliol s'havia de celebrar l'Olimpíada Popular, en resposta als Jocs Olímpics de Berlín, els quals havien rebut el vistiplau del Comitè Olímpic Internacional. Aquelles olimpíades significaven la legitimitat del règim nazi de Hitler i, per aquest motiu, Barcelona, que havia sortit derrotada en l'elecció de ciutat per celebrar els Jocs Olímpics de 1936, va ser l'escollida per a fer uns jocs paral·lels en què els valors democràtics i republicans excel·lissin enfront de la propaganda del feixisme imperant a mitja Europa.
La proposta d’organitzar uns jocs paral·lels va sorgir del Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP). El sollevament feixista dels dies 17 i 18 de juliol va estroncar del tot la inauguració i realització de l'Olimpíada Popular de Barcelona. A la ciutat Comtal s'havien desplaçat centenars de ciutadans i ciutadanes provinents d'altres països amb el propòsit de participar-hi. En concret, hi havien d’assistir uns 6.000 atletes de 23 països, enfront dels 4.106 esportistes de 49 estats que van participar a Berlín.
A Barcelona es tenia prevista la participació de nacions sense estat com Catalunya, Euskadi, Galícia o colònies africanes com el Marroc i Algèria, aleshores pertanyents a França. Molts dels participants eren de fortes conviccions antifeixistes, els quals una majoria van romandre al país i s'allistaren com a voluntaris a les Brigades Internacionals, escamots que lluitaren en el bàndol republicà durant gairebé dos anys tot defensant la República. La tardor de 1938 el govern de la República presidit per Juan Negrín els obligà a retornar a llurs països, en virtut dels acords de no-intervenció. Franco, es desfeu d’aquest acord i els brigadistes feixistes romangueren majoritàriament dins del bàndol dels sollevats.
Pel que fa a nivell ciutadà, a Catalunya així com a la resta de l'Estat ningú s'esperava que un grup de militars i civils se sollevarien en contra del règim legítim de la República. Els ciutadans de carrer estaven capficats amb l'onada de calor i els més privilegiats -pocs, per cert- amb les vacances d'estiu. Les fàbriques com la Maquinista, la Hispano i la Fabra i Coats funcionaven a ple ritme. La quotidianitat civil es va veure alterada pel cop d'estat iniciat el 17 de juliol al nord de l'Àfrica. Com una taca d'oli s'anà estenent cap a la península.
Tanmateix, el cop no va triomfar en moltes ciutats i pobles de l'Estat. El 19 de juliol, la trama colpista esclatava a Barcelona, però va ser vençut. Gràcies a l'acció coordinada de la Generalitat de Catalunya, les forces d'ordre públic -Guàrdia d'Assalt, els Mossos d'Esquadra comandats per Frederic Escofet i Pérez Farrás i, sobretot, per la Guàrdia Civil dirigida pel comandat Escobar-, el comandant Felipe Díaz Sandino -responsable de l'aeròdrom de Barcelona- i l'ajut dels obrers que van sortir al carrer, el cop a Barcelona va fracassar. El general Goded, vingut expressament des de Mallorca per fer-se càrrec del sollevament a la capital catalana, en veure que el cop era fallit es rendí i va ser detingut, jutjat i afusellat al cap de pocs dies.
A Sant Andreu de Palomar, com a exemple d’aquells dies inicials al cop d’estat, els anarquistes assaltaren les casernes i es feren amb trenta mil fusells. S'iniciava una revolució social capitanejada pels anarquistes de la CNT-FAI. Es crearen milícies antifeixistes i es col·lectivitzaren les fàbriques. Barcelona i Catalunya visqueren una onada revolucionària sense precedents, en la qual es cremaren convents i esglésies com a resposta a l’ajut de l’estament eclesiàstic al cop d’estat.
Això no obstant, des de la Conselleria de Cultura de la Generalitat es feren esforços per salvar patrimoni religiós, com el monestir de Montserrat o la catedral de Barcelona, edificis custodiats per destacaments dels mossos d’esquadra. Tot i l’ambient de guerra, la vida quotidiana se socialitzà.
Milers de voluntaris i voluntàries (fins a l'octubre de 1936 les dones pogueren combatre al front com a soldats, després foren rellevades a tasques logístiques de rereguarda) s'allistaren a les columnes de les diverses organitzacions polítiques i sindicals per anar a combatre al front d’Aragó. El 16 d’octubre de 1936 el Govern de la República decidí reorganitzar l'Exèrcit Popular de la República, tot desarticulant les columnes i unificant-les per tal de combatre a l'exèrcit sollevat.
D'altra banda, persones de tarannà conservador i religiós foren assassinades o empresonades. Els més afortunats pogueren fugir i passar cap al bàndol franquista o exiliar-se a França. Alguns pogueren fugir gràcies a les gestions realitzades per membres dels governs de la Generalitat i de l'Ajuntament. El principal líder de la dreta catalana, Francesc Cambó -dirigent de la Lliga Catalana- va organitzar des de l'exili un servei d'espionatge i un manifest de suport al general Franco, màxim dirigent dels sollevats.
Com a conclusió, cal dir que l’esclat de la guerra a Catalunya va comportar dos fets diferencials amb la resta del bàndol republicà. Per una banda, durant els primers mesos del conflicte bèl·lic, la Generalitat de Catalunya va actuar amb funcions d’estat, ja que la dependència del Govern de la República es va anar diluint arran de la dinàmica de la contesa i aquest no recuperaria el control estatal fins passat els Fets de Maig de 1937. D’altra banda, la revolució anarquista de l’estiu de 1936 comportaria una nova experiència en la gestió social i política del territori català.
