El 3 de maig de 1936, amb la celebració de la segona volta de les eleccions legislatives, França va canviar radicalment de cara gràcies a l’àmplia victòria del Front Popular a les urnes. Aquesta coalició electoral, integrada per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), pel Partit Comunista Francès (PCF), pel Partit Republicà Radical i Radical-Socialista, com per altres organitzacions socials vinculades a l’esquerra, es va imposar amb un 57% dels vots i va obtenir la majoria absoluta dels diputats a l’Assemblea Nacional.
El triomf del Front Popular va permetre el nomenament del socialista Léon Blum com a primer ministre i l’establiment d’un govern d’esquerres que va adoptar mesures que van modificar el curs de la història no només de França sinó del conjunt d’Europa. Entre les primeres disposicions preses pel Front Popular cal destacar l’augment dels salaris, la reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals i, sobretot, l’establiment de quinze dies de vacances pagades per tota la classe treballadora.
Aquesta darrera mesura, adoptada formalment el 20 de juny de 1936, és a dir, poc més de dues setmanes abans de l’inici del Tour d’aquell mateix any, va transformar profundament la naturalesa de la prova ciclista per excel·lència que va esdevenir veritablement popular congregant a les carreteres a centenars de milers de francesos.
Es calcula que, amb l’entrada en vigor de les vacances pagades, gairebé sis-cents mil obrers van poder gaudir d’un merescut descans i es van llençar a l’aventura, tot sovint en bicicleta, optant, en molts casos, per seguir, en algun dels seus trams, el recorregut del Tour de França.
Aquell Tour de 1936 va començar el 7 de juliol i es va celebrar en una França que vivia en plena ebullició política i on el Front Popular gaudia d’un gran suport entre els treballadors del país. El canvi social que es vivia no era, però, l’únic condicionant d’un Tour que ja tenia una evident lectura política, ja que s’organitzava a través d’equips nacionals i no de pas marques comercials com es fa actualment. A aquests elements, d’un pes polític ja prou significatiu de per si, calia afegir-hi la decisió de l’organització d’excloure els participants transalpins fruit de la invasió d’Etiòpia que, poc abans de l’inici de la competició, havia protagonitzat la Itàlia feixista de Mussolini.
- Cartell de l’edició de 1936 del Tour de França
- L`Auto
Sense ciclistes italians i amb el Front Popular estrenant govern, el Tour va viure una de les edicions més polititzades de la seva història. De fet, els dos diaris vinculats als principals partits que recolzaven el Front Popular (Le Populaire, el diari de la SFIO; i L’Humanité, el del PCF) es van bolcar en el seguiment de la prova malgrat que tradicionalment s’havien mostrat molt crítics amb la seva organització i, especialment, amb el director, Henri Desgrange, considerant que mercantilitzava la competició i la convertia en un instrument comercial al servei del seu diari, L’Auto, vinculat a industrials i sectors polítics conservadors.
Paradoxalment, per combatre les maniobres comercials dels promotors del Tour, tant Le Populaire com L’Humanité van decidir participar en la caravana publicitària per tal de difondre les idees socialistes i apropar-se a la classe treballadora francesa que s’havia llençat literalment a les carreteres per seguir el curs de la prova.
Al llarg de tota la durada del Tour, L’Humanité va publicar a les seves pàgines una secció que, sota el títol “El Tour de França del Front Popular”, repassava la història de les revoltes que havien tingut lloc en els territoris per on transitava la prova. Així mateix, al final de cada etapa, el diari comunista aprofitava l’arribada dels seus vehicles per realitzar concentracions polítiques en defensa de les reivindicacions del moviment obrer.
Aquell estiu de 1936, el pas del pilot del Tour de França era tot sovint saludat per desenes de milers de treballadors amb el puny alçat. Els cotxes de Le Populaire i de L’Humanité eren aclamats al ritme de La Internacional, i els crits en favor del Front Popular eren més que recurrents.
Un exemple del fervor polític existent al pas del Tour el demostra la pancarta que va acollir els ciclistes quan aquests van travessar la localitat de Maubeuge. “Els treballadors en lluita saluden els seus germans obrers de la ruta”. Aquesta era la consigna que els vaguistes de maig i juny de 1936, que s’havien mobilitzat en suport al Front Popular quan aquest intentava imposar les seves condicions a la patronal francesa, van fer arribar als ciclistes, molts dels quals vivien també situacions prou precàries.
El suport al Front Popular no es limitava, però, a les cunetes de les carreteres o a la caravana publicitària del Tour. Diversos ciclistes van manifestar el seu suport a les mesures adoptades pel nou govern. Entre ells, Antonin Magne, que va acabar, en segon lloc, d’aquest mític Tour de 1936, i que, proper a les posicions socialistes, va ser saludat, micròfon en mà, per la caravana del diari de la SFIO amb les paraules: “Le Populaire envia la seva salutació socialista al camarada Magne, obrer de la ruta!”. Poc abans, i en un to distès i amistós, el mateix Magne s’havia adreçat al seu torn a la caravana del diari socialista tot dient: “Salut! No us canseu massa, oi?”.
Si els socialistes tenien en Magne el seu ciclista de capçalera, els comunistes rendien honors a René Vietto, un “autèntic camarada”, tal com el presentava L’Humanité. Vietto, que no amagava les seves idees comunistes, era un dels corredors preferits del públic gal per la generositat que havia demostrat durant el Tour de 1934 quan, tenint opcions de guanyar la prova, havia decidit sacrificar-se en favor del líder de l’equip francès, Antonin Magne, cedint-li primer una roda i posteriorment tota la seva bicicleta. La seva humilitat, el seu sacrifici i les seves fermes conviccions polítiques van convertir Vietto en un autèntic heroi pels simpatitzants del Front Popular.
- El cim de l’Aspin ple de gent durant el pas del Tour de 1936
- Miroir du Cyclisme
Malgrat la influència que el Front va exercir sobre el Tour de 1936, el fet és que durant el seu transcurs es van produir diversos incidents que van posar en evidència que també existien sectors polítics oposats al nou govern d’esquerres. En serveixi com a exemple el fet que la caravana de Le Populaire va ser atacada amb boles de neu per un grup de simpatitzants feixistes durant l’ascens al Galibier (si bé, com va explicar el mateix diari, els protagonistes de l’incident van ser "degudament corregits" per afeccionats d’esquerres que seguien la cursa) o el fet que L’Humanité hagués de denunciar sovint les actituds xovinistes d’alguns espectadors francesos envers els corredors estrangers. En aquest sentit, el diari comunista va denunciar expressament que un ciclista alemany, que patia evidents dificultats durant la pujada al mateix Galibier, no havia rebut cap ajuda del públic.
Un altre fet que va contribuir a accentuar la naturalesa política del Tour de 1936 va ser l’esclat, en plena disputa de la prova ciclista, de la guerra contra el feixisme a l’Estat espanyol derivada del cop d’estat protagonitzat pel general Franco el 18 de juliol d’aquell mateix any.
La història, sempre capriciosa, va voler que l’endemà de què Franco s’hagués alçat contra la legalitat republicana espanyola la victòria anés a parar a mans d’un corredor originari de la pell de brau. En concret, va ser el basc Federico Ezquerra qui va guanyar l’etapa que el 19 de juliol va enllaçar Niça i Canes. Ezquerra va travessar la línia de meta vestit amb els colors de la bandera republicana, ja que l’uniforme de l’equip espanyol que participava al Tour estava format precisament per l’ensenya tricolor. Tot un símbol vist el que, en aquells mateixos instants, estava succeint en territori peninsular.
A propòsit del xovinisme d’un cert sector del públic, Ezquerra va relatar posteriorment que va tenir por de ser agredit per seguidors francesos i belgues, disgustats per la seva victòria, fet pel qual va decidir aguantar ferma l’ampolla de xampany que li van regalar quan va pujar al podi.
- Federico Ezquerra durant el Tour de França de 1936
- Agence Rol - Bibliothèque nationale de France
Afortunadament, la celebració va acabar sense cap mena d’agressió i l’endemà del triomf d’Ezquerra, Le Populaire va fer tot un exercici de solidaritat internacionalista que pretenia combatre el xovinisme en obrir el diari amb la notícia de la seva victòria d’etapa associada al que estava passant a l’Estat espanyol tot afirmant: “L’Espanya republicana planta cara a la sedició feixista”.
Pocs dies després, el 25 de juliol de 1936, en l’etapa que es disputava entre Perpinyà i Bagnères-de-Luchon, el Tour es va endinsar uns quants quilòmetres en territori estatal espanyol, un fet que part de la caravana va aprofitar per manifestar la seva solidaritat amb els moviments republicans que combatien el feixisme.
Aprofitant aquesta circumstància, Le Populaire va recollir a les seves pàgines que diversos integrants del moviment socialista francès s’havien reunit amb militants de la CNT, de la FAI i de la UGT per mostrar-los la seva solidaritat i per ajudar-los a combatre els discursos que la premsa conservadora llençava al voltant del que realment estava succeint a l’Estat espanyol.
La solidaritat amb l’Espanya republicana va ser una constant al llarg de la prova i va tenir el seu epíleg en l’ovació que va rebre Julián Berrendero quan va recollir, a París, el premi que l’acreditava com a millor escalador.
Curiosament, en acabar el Tour de 1936, els dos grans protagonistes espanyols de la prova, Federico Ezquerra i Julián Berrendero, van decidir no retornar a una Espanya en guerra i es van refugiar a Pau, on van continuar amb la seva activitat ciclista. L’enyorança, però, els va fer tornar poc temps després a casa, una decisió que, en el cas de Berrendero, va comportar el seu internament durant un any al camp de concentració de Rota.
Aquell Tour de 1936 va acabar amb la victòria del belga Sylvère Maes que es va endur el mallot groc per davant del francès Antonin Magne. Ni tan sols el fet que un belga arrabassés el triomf a un corredor gal identificat amb el moviment socialista va servir per entelar l’arribada del Tour a París.
A la capital francesa, tots els corredors, independentment del seu origen, van ser aclamats per les masses, un fet que L’Humanité va saludar com una victòria de la seva campanya contra el xovinisme i en solidaritat amb tots els “obrers de la ruta”. No només els corredors van ser, però, aclamats a la seva arribada a París. L’entrada de la caravana de la prova a la regió parisenca, un dels principals feus de l’esquerra, va desfermar l’eufòria i va servir per posar en evidència les simpaties que socialistes i comunistes despertaven entre els espectadors del Tour. Un Tour de 1936 que va ser, sense cap mena de dubte, el Tour del Front Popular.
