Aquest dissabte es compleixen 90 anys de l’inici de la Guerra Civil. Una tragèdia encara ben present en el nostre imaginari, tot i que potser no es recorda tant el clima enverinat que es va anar covant els mesos anteriors. De fet, en els anys previs. La primavera del 1936, això sí, va ser una de les més polaritzades i violentes de la història. Un clima que arrossegava el país -sense que la classe política en fos plenament conscient- a la guerra civil i que va tenir un moment dramàtic el 16 de juny, quan el Congrés va celebrar una sessió sobre l’estat del país.
La Segona República va començar el 1931 enmig d’un clima d’optimisme cívic. Molt aviat els corrents de fons de la societat espanyola van reaparèixer: centralisme envers nacionalitats històriques, patronals envers obrers, jornalers de la terra enfront grans terratinents, Església versus anticlericalisme. A partir del 1934, una breu etapa de governs de dretes -que va passar a la història com el Bienni Negre- va estar dominada per la revolució obrera asturiana i el Sis d’Octubre a Catalunya, moviments fortament reprimits pel govern central.
El 16 de febrer del 1936, les esquerres tornaven al poder al guanyar les eleccions sota la marca de Front Popular. Però l’ambient ja no era el de l’abril del 1931. El bloc conservador era potent, entorn una dreta tradicional i clerical (la CEDA de José María Gil Robles) i els nuclis extrems de Falange (la versió espanyola del feixisme) i Renovació Espanyola, partit monàrquic de José Calvo Sotelo.
A l’esquerra, una ala radical del PSOE, acabdillada per Largo Caballero, volia jugar una carta revolucionària, mentre la CNT seguia una línia d’insurgència, que només va tenir un parèntesi per reclamar el vot per a les esquerres, sobretot perquè tornessin els presos condemnats pels fets d’Astúries. El Front Popular, un cop al poder, va aprovar una amnistia per a tots els condemnats. Lluís Companys, empresonat des del Sis d’Octubre, va tornar a Palau com a president. Era un moment decisiu que requeria moderació i contenció per part de tots els sectors, però, com va dir José María Gil Robles en un llibre de memòries, la pau no va ser possible.
Els errors de les esquerres
Els mesos posteriors a les eleccions la política espanyola va quedar presonera de la retòrica de guerra. L’esquerra va cometre errors de gruix, com la destitució forçada del president de la República, el centrista Nicolás Alcalá Zamora, un dels pocs elements d’equilibri en aquell moment. La Constitució permetia el cessament si el Congrés considerava que el president havia dissolt el parlament sense motivació. El Front Popular va votar la destitució argumentant que la dissolució del Congrés havia estat desmotivada. Un absurd, ja que les eleccions havien permès la victòria esquerrana.
Un altre error va ser elegir Manuel Azaña com a president. Era el dirigent amb més autoritat en el camp progressista i situar-lo en un càrrec rellevant però menys executiu va ser una gran equivocació. Azaña, sempre gelós de tot i tothom, no va poder resistir la temptació de la presidència. El va succeir al capdavant del govern Santiago Casares Quiroga, un gallec càustic a qui la situació li anava gran. Tan gran que en vigílies de la guerra va deixar una frase memorable: “Diuen que els militars s’aixecaran. Doncs jo me’n vaig a estirar”.
L’ambient polític i social es va fer irrespirable. El líder de la coalició catòlica conservadora CEDA, José María Gil Robles, va escometre contra l’actuació del govern, que va qualificar d’”ineficaç” i arbitrari, acusant el Front Popular de voler “esclafar” els qui pensaven diferent. En una sessió al Congrés, va dibuixar un panorama desolador: 160 esglésies destruïdes, 269 morts i prop de 1.300 ferits, 138 atracaments, 113 vagues generals des de les eleccions del 16 de febrer.
Gil Robles era un home superat pels esdeveniments. Al capdavant d’una CEDA que volia esdevenir la gran alternativa d’ordre dins del règim republicà, es definia com a “accidentalista” en la forma de govern: no sent el gruix de la CEDA republicà, volien jugar dins del marc legal. Influïda pel clima feixista a Europa, la CEDA tenia una estètica de força populista: grans desfilades, eslògans cabdillistes i crits de Jefe! quan apareixia el líder. Però Gil Robles -que amb els anys esdevindria un democristià crític amb Franco- tenia por del que podia venir i se sentia pressionat per la dreta per un José Calvo Sotelo que actuava gairebé com el cap de l’oposició.
Calvo Sotelo, que havia estat ministre amb la monarquia, va esdevenir el polític de dretes més popular en pocs mesos, arrossegant la CEDA a un discurs guerracivilista. Salvant les enormes distàncies de context, és inevitable pensar en els moments actuals, en què un partit conservador com el PP es veu condicionat per un Vox que té la iniciativa ideològica en el camp de les dretes. En una intervenció elèctrica en un Congrés molt polaritzat, Calvo Sotelo va arribar a dir: “Si hi ha un estat que no permeti que hi hagi tantes vagues i tants desordres, i aquest estat es diu feixista, aleshores jo soc feixista”.
El front mediàtic prepara el terreny
No s’entén el clima que porta a la Guerra Civil sense el paper jugat per la premsa més conservadora, abocada a magnificar tot episodi de violència o desordre. Si les xifres donades pels dirigents conservadors sobre assassinats i atacs s’aproximen a les xifres reals, el cert és que es va fer un exercici de manipulació, barrejant en molts casos atemptats polítics i delictes comuns. I amagant que molts actes violents foren protagonitzats per falangistes o grups ultres.
El paper del diari ABC, amb una tirada de 200.000 exemplars aleshores, radicalment antirepublicà, va ser fonamental en l’ambient d’agressivitat i de mobilització de les masses dretanes contra el govern. L’ABC va amplificar totes les intervencions dels líders conservadors i gairebé cada dia llançava anatemes contra la República. Un altre mitjà actiu era El Debate, òrgan de l’Associació Catòlica de Propagandistes (ACP) .
L’assassinat del capità José del Castillo, conegut per les seves simpaties socialistes, per un grup ultra (segons uns historiadors, falangistes; segons d’altres, carlins) el 12 de juliol a Madrid va dur l’ansietat al màxim. L’endemà, José Calvo Sotelo va ser detingut a casa seva per agents que es presentaren com a guàrdies civils i fou assassinat d’immediat. El país s’enfilava ja cap a la tragèdia. En la sessió de Corts celebrada el 15 de juliol, Gil Robles acusa el govern del fet: “La sang de Calvo Sotelo cau sobre vosaltres”. Va ser la darrera sessió del Congrés democràtic abans del 18 de juliol.
Els contextos són, afortunadament, molt diferents. Però hi ha moments que fan pensar el contrari. Des d’El Debate, òrgan de l’ACP que va tornar a publicar-se el 2021 amb Bieito Rubido, exdirector de l'ABC- el president de l’entitat, Alfonso Bullón de Mendoza, ha recordat la figura de Calvo Sotelo com a “heroica”. En els cursos d’estiu de la Fundació CEU-San Pablo, va repetir els tòpics sobre l’assassinat, que va qualificar de “víctima de l’Estat”. L’ambient és diferent, però hi ha massa noms que es repeteixen.
