L'escola catalana viu una crisi que ve de llarg i es presenta difícil de resoldre. El cicle històric de mobilitzacions dels darrers mesos ha posat negre sobre blanc el malestar del professorat i ha accentuat la ruptura de confiança entre els mestres i el Govern. El curs acaba, però el conflicte persisteix en un escenari amb més preguntes que respostes i les negociacions amb la conselleria són en punt mort després que USTEC hagi plantat Educació en dues ocasions d'ençà del "no" a la consulta. Sabem on som, però, cap a on anem i, el que és més important, com s'hauria de resoldre? Diversos experts consultats per Nació constaten la importància d'"assumir" la realitat i, a partir d'aquí, fixar estratègies per capgirar la situació. Així i tot, és un procés llarg que no resoldrà el problema d'entrada, perquè, com recorden, "en educació tot es cou a foc lent".
Els problemes actuals no són nous, ni de bon tros. L'exconsellera d'Educació Meritxell Ruíz, que actualment és la directora general de les escoles cristianes de Catalunya, recorda que s'han fet extensos debats sobre el funcionament educatiu, com el Pacte Nacional per a l'Educació de 2006, el projecte Ara és Demà o el Pacte contra la Segregació Escolar, entre d'altres, i que ja s'han extret conclusions molt diverses. D'aquí, doncs, l'exconsellera creu que es poden aprofitar algunes d'aquestes idees per ressituar el debat: "Potser cal aplicar el que no hem fet fins ara", argumenta Ruíz, que situa "l'aprenentatge" com el pal de paller sobre el qual s'ha d'articular el futur -i el present- del sistema educatiu català.
En aquesta mateixa línia s'expressa Gregorio Luri, reputat pedagog i filòsof, que creu que el conflicte actual "s'ha plantejat molt malament": "Primer hem d'assumir les dades de la realitat de Catalunya. Hem perdut 24 punts a PISA entre 2009 i 2022. Hem perdut l'oportunitat d'abordar les qüestions de fons de l'educació", assevera Luri. En concret, a tall d'exemple, l'any 2009 Catalunya tenia un 11% dels alumnes que fan aquestes proves amb resultats excel·lents, mentre que dotze anys després la xifra havia caigut fins al 5%. O, en matèria de comprensió lectora, mentre que el 2009 un 19% tenia un nivell molt baix, el 2022 la xifra s'enfilava per sobre del 30%, només per sobre d'Andalusia, Ceuta i Melilla. Ara caldrà esperar a la nova onada de resultats, que arribarà en els pròxims mesos i permetrà determinar el nivell actual del sistema educatiu.
Sigui com sigui, l'expert creu que és a partir de les dades educatives des d'on s'ha d'articular el debat educatiu. El conflicte, però, no rau només en l'escola, tal com argumenta l'exconseller Josep Bargalló, que ha estat al capdavant de la cartera d'Educació en dos períodes diferents, sinó que reflecteix una crisi als serveis públics a tot Europa. En clau catalana, respon a la "insuficiència pressupostària de la Generalitat", als estralls de la pandèmia de la Covid i, sobretot, per l'aplicació del 155 per part de l'Estat espanyol. "No és només una crisi a l'educació, és una crisi als serveis socials, i això afecta molts àmbits diferents. La recepta, doncs, no només pot ser per a l'escola", apunta l'exconseller Bargalló. Així i tot, sí que hi ha aspectes que cal abordar concretament dins el sistema educatiu.
Qui ha de reconduir el conflicte?
La remor de les manifestacions situa la "comunitat educativa" com el gran interlocutor amb qui s'ha d'abordar la complexitat educativa. Ara bé, el terme comunitat és un calaix de sastre complex de delimitar. Per al periodista i docent Víctor Saura, membre del grup d'experts confeccionat per l'exconsellera Simó, han de tenir veu en aquest nou debat totes les associacions professionals implicades, des dels inspectors fins a les famílies. I no només de la pública, ja que, com recorda, més d'un terç dels alumnes estudien a l'escola concertada. En aquesta línia, Marta Pujadó, que també va formar part d'aquest grup impulsor de la conselleria, també defensa la importància de donar veu a les assemblees de docents i als claustres, que han guanyat molta força en els darrers mesos de conflicte.
Precisament l'eclosió de les assemblees ha fet trontollar l'hegemonia dels sindicats a l'hora de liderar les lluites educatives: "El problema és que el malestar és tan gran que no se sap ben bé qui és l'interlocutor. Qui ho lidera?", reflexiona Saura, que creu que s'ha arribat fins a un punt de "cabreig irracional" que no ha estat ben canalitzat pels sindicats. Encara més, Pujadó sospita que algunes organitzacions sindicals han aprofitat les negociacions amb el Govern per incloure reivindicacions que no estan àmpliament compartides pel professorat, com la pèrdua d'autonomia dels centres -ja pactada en l'acord de març i molt criticada per les direccions-, les càtedres de secundària o la reformulació del currículum escolar.
Els diferents experts insisteixen que el debat de país sobre l'educació s'ha de diferenciar en dues branques. Per una banda, l'aspecte laboral i salarial, on els sindicats -tots, no només alguns, com apunta Bargalló- han de dur la veu cantant, i, per altra, la millora del sistema. Aquí és on els sindicats, des del seu prisma, han de quedar en un segon pla i les escoles han de guanyar pes, més enllà dels docents: "Els equips directius són qui sap millor el que passa a les escoles perquè estan en el lloc adequat. Els docents estan massa a prop de l'aula, i el Departament massa lluny des de Via Augusta", argumenta l'exconsellera Ruíz. Una idea que també comparteix -amb matisos- Pujadó, que celebra el seu "empoderament".
Destriar les prioritats per resoldre la crisi
Tenint en compte que la crisi és complexa i multifactorial, els experts coincideixen en la importància de destriar les prioritats per enfocar el conflicte. Això implica escollir objectius a curt termini, però també per dibuixar l'horitzó a llarg termini. Els dos docents que van participar en la comissió d'experts de Simó remarquen que l'abordatge de la complexitat a les aules -la qual deriva, entre d'altres, en la famosa escola inclusiva- ha de ser la principal prioritat: "Això és el que més vol la comunitat", apunta Pujadó. Saura manté que la incertesa amb la inclusiva no és fruit del decret, aprovat el 2017 però redactat durant els dos anys previs, sinó a causa de la manca de desplegament complet: "Hem d'avançar cap als desdoblaments i les codocències, que també permetries abaixar les ràtios", assevera.
La qüestió de fons que permetria fixar les noves coordenades del debat educatiu també rau en els recursos que s'hi destinen. Això es tradueix en més professors a les aules, la qual cosa permetria "fer bé la feina" i millorar l'atenció de l'alumnat que, de retruc, també posaria el focus en la forma d'ensenyar, prioritat per als experts: "La clau és aconseguir un sistema on tothom sàpiga què està fent i n'estigui convençut", argumenta Luri, que lamenta que, en aquests moments, ens trobem lluny d'aquesta situació.
Acord social i recursos
Els recursos necessaris per a l'escola no plouen del cel, motiu pel qual l'exconseller Bargalló considera que cal un "acord social" equiparable al pacte de 2006 que assenti unes bones bases i que, més enllà de compromisos polítics, aterri les qüestions de fons: "S'han fet massa canvis, solapat legislacions i no s'han revertit les retallades. Calen acords normatius, avalats per la majoria que facin valdre l'educació i el professorat", reflexiona l'antic titular de la cartera durant el primer tripartit i, posteriorment, la legislatura de Torra.
Aquest acord social, però, ha d'anar més enllà de l'escola: "No millorarem l'educació sense una visió integral", manté l'exconsellera Ruíz, que assegura que les inversions han d'anar "ben dirigides" per ser útils. I això implica abordar el conjunt de la crisi social del país, no només el focus escolar.
