L’any 1976 va ser, probablement, el més determinant dels que van seguir a la mort de Franco. L’historiador Andreu Mayayo recordava aquí que fou el més conflictiu socialment d’aquella etapa, amb un moviment obrer alliberat ja de les estructures del sindicalisme oficial que va servir per deixar clar que l’ala més intransigent de la dictadura perdria el relat. L’11 de setembre, ara fa just 50 anys, el poble català sortiria finalment de la clandestinitat celebrant la primera Diada autoritzada pel règim. Recuperem aquell moment de la mà de Miquel Sellarès, un dels supervivents del nucli dur d’aquella jornada.
Amb el nomenament d’Adolfo Suárez com a president del govern, el juliol del 1976, els reformistes del règim van apartar l’anomenat búnquer. Encara faltava per a la recuperació de les llibertats, era evident que el simple continuisme no seria possible. I a Catalunya, encara menys. A diferència del que succeïa a l’estat espanyol, a Catalunya l’oposició antifranquista havia construït un poderós instrument unitari, l’Assemblea de Catalunya.
El Consell de Forces Polítiques, constituït el desembre, crea una Comissió de l’Onze de Setembre. Objectiu: la Diada. Sellarès explica el moment: "Teníem clares dues coses: sortir de la clandestinitat i mostrar el que era l’ordre democràtic, terme que vam utilitzar molt. Vol dir la capacitat d’organitzar una gran mobilització en ordre i civisme". Era un home de Jordi Pujol, que havia fundat Convergència Democràtica. Però, com recorda Sellarès, en aquells moments, només hi havia un partit estructurat, el PSUC. Va ser l’home fort d’aquest partit, Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, l’estratega d’aquella Diada, al costat d’una altra figura emblemàtica, Josep Benet.
Es va crear un nucli dur, una mena d’estat major, on hi havia figures de pes de l’aparell del PSUC, com Carles Quingles (conegut com El Fantasma per la seva capacitat d’amagar-se de la policia) i Enric Cama. El Guti tenia clar que volia algú de l’entorn de Pujol en la maquinària de la Diada i Sellarès es va fer càrrec de l’aparell de seguretat. Els socialistes de Joan Reventós, aleshores febles a l’oposició, van designar Vicenç Ligüerre, que va jugar un paper destacat en molts capítols de l’antifranquisme.
Rodolfo Martín Villa, ministre de l’Interior, va mantenir una trobada amb els impulsors de la Diada. El clima estava canviant. El governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, un home llest i equilibrista, es va entendre bé amb els organitzadors de la manifestació. Aquesta no es faria a Barcelona (s’havia pensat en la Ciutadella), on el govern temia perdre el control, però s’autoritzaria. Seria a Sant Boi de Llobregat, on el sempre sagaç Josep Benet va recordar que hi era enterrat Rafael Casanova.
Els grisos carreguen… contra els ultres
Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia va ser el crit que aplegaria 100.000 persones a Sant Boi aquell 11 de setembre. El primer acte massiu de l’oposició des del 1939, la primera Diada en llibertat en 40 anys, la primera afirmació col·lectiva del poble de Catalunya encara sota l’arquitectura franquista. Les forces d’ordre espanyoles van haver de treballar aquells dies amb els organitzadors de la concentració. Sellarès recorda el bon clima que va acabar creant-se amb els comandaments policials del règim, en especial amb un hàbil comissari Fuentes.
Aquell dia van passar coses estranyes, com que la policia franquista carregués durament contra un grup ultra (aleshores anomenats "incontrolats") quan van intentar posar claus en un carrer de Sant Boi. Militants de CCOO i l’estalinista PTE van aplaudir els uniformats de la Creu Roja quan van abandonar Sant Boi al concloure la manifestació. L'estat major de la Diada va confraternitzar amb els caps policials quan tot va acabar. Escenes d’un temps nou.
La Diada va tenir com a moment central els parlaments de tres oradors: Miquel Roca en nom del Consell de Forces Polítiques, encarnant un catalanisme que es volia majoritari i centrat; el poeta Octavi Saltor representava la Lliga, el partit de Cambó que mai va tornar a aixecar el cap però que, hàbilment, va aparèixer per reforçar l’esperit unitari de la jornada; i Jordi Carbonell, en nom dels independents de l’Assemblea de Catalunya.
D’aquests discursos va quedar sobretot l’advertiment de Carbonell, l’orador més a l’esquerra de tots: "Que la prudència no ens faci traïdors". Però la Diada va ser una gran victòria. Miquel Sellarès ho referma: "Vam encarrilar el camí per recuperar el futur i va ser el que va permetre que el 1977 tingués lloc la gran Diada del milió de persones".
Saber estar sovint és saber no estar i la intel·ligència del Guti es va mostrar en la seva absència a la tribuna. El PSUC se sabia dominant i per això va deixar espai als altres. Era l’única manera de fer viable la unitat civil de tots els catalans que volien deixar enrere la foscor. El seu lideratge i la manera de treballar de tots els organitzadors d’aquella Diada podrien ser el contingut d’un llibre blanc que encara no s’ha escrit. Sobre com fer bé les coses per guanyar.
