Catalunya ha patit l'estiu més càlid d'ençà que hi ha registres. S'han esmicolat quasi tots els rècords: més dies per sobre dels 35 i els 40 graus, més nits tòrrides i la màxima més alta mai registrada a Barcelona. De fet, l'anomalia s'enfila fins a 3,3 graus respecte a la mitjana 1990-2020, un període que ja té en compte el canvi climàtic. Ho podeu llegir en aquesta treballada informació d'Arnau Urgell i Vidal.
La crisi climàtica és una evidència que n'acompanya d'altres. La primera és que el Mediterrani -així ens ho diu la temperatura del mar, que s'enfila més que a altres- és una de les zones zero de l'escalfament global i això explica que cada cop ens plogui pitjor: o no ho fa o ho fa de forma virulenta. A Alcanar us poden ampliar la informació. La segona és que la situació ja no és reversible i que el vell clima, el mediterrani que teníem abans de l'escalfament amb estacions més marcades, menys calor i més neu, no tornarà. No ho farà per més que nosaltres o fins i tot la majoria dels països del planeta féssim el que toca. Els científics afirmen que només podem frenar-lo o alentir-lo, però no revertir-ho.
I la tercera és que toca adaptar-nos. No es tracta ja de repartir culpes ni de dir a la gent com ha de viure. A alguns això els molesta perquè no volen renunciar al seu privilegi o comoditat. Però el que ve no serà ni senzill ni barat i n'hem de ser conscients. La pujada de les temperatures (ara tenim cinc mesos d'estiu i no tres i la calor és sufocant al juliol i l'agost) ens obliga a repensar l'urbanisme, la construcció dels edificis, les condicions de treball i el model econòmic. És possible que les aules no estiguin climatitzades? I treballar a l'aire lliure fent feines físiques a quaranta graus? La pagesia pot fer com si res quan s'avancen i alteren les collites? Voldran continuar venint els turistes a l'agost a Barcelona?
És evident que els canvis no seran immediats i és segur que necessitarem i tindrem un marge d'adaptació. Però també ho és que són inevitables i que hi haurà alguna cosa més que costos que transició. No podrem dir que no estàvem avisats.
Avui no et perdis
- La relació passivo-agressiva entre Pedro Sánchez i Felip VI; per Oriol March.
- Alemanya acusa Rússia de l'atac fallit contra l'aeroport de Leipzig.
- Commoció a Manresa per un homicidi a ganivetades al carrer Sant Jaume; per Pere Fontanals.
- Barcelona sense biblioteques: «Ens quedem sense un dels pocs espais on tothom pot estar tranquil»; per David Cobo.
- La factura definitiva de la visita del Papa a Barcelona s'enfila fins als 3,3 milions d'euros; per Oriol March.
El passadís
Aquest cap de setmana és festa major a Sant Quirze del Vallès, municipi veí de Sabadell. Divendres hi desembarcarà Aliança Catalana amb Sílvia Orriols, la també diputada Rosa Soberana i bona part de la direcció nacional. Un dels seus dirigents, Lluís Areny, resideix al municipi i la cap de llista allà serà la parella del secretari d'Organització, Oriol Gès. Les raons s'acumulaven perquè el partit xenòfob decidís que el municipi -ara governat per un grup independent associat a ERC- és el lloc ideal per situar-hi una àmplia seu comarcal i local. Es dona la circumstància que és a l'avinguda dels Països Catalans, a tocar d'on fins fa poc tenia també la seu comarcal Junts per Catalunya, a l'oposició municipal. Junts va tancar fa poc la seu, de 200 metres quadrats i de característiques molt similars al d'Aliança, i que ara es lloga per 2.000 euros. El partit de Carles Puigdemont s'ha quedat, per ara, sense local a Sant Quirze mentre AC aspira a ser l'alternativa. De metres quadrats no els en faltaran.
Vist i llegit
Una família americana unida, convencional i moderadament progressista es reuneix per celebrar aniversaris. L'arribada d'una extremista com a parella d'un dels fills enrareix el clima en paral·lel a la radicalització i la forta involució democràtica de la societat americana que, aniversari a aniversari, els va destruint i que té un final tràgic. D'això va la colpidora pel·lícula Anniversary, dirigida per Jan Komasa i que podeu veure a Amazon Prime. Als Estats Units no són encara en aquest punt, però se'n pot prendre nota d'on poden acabar el patriotisme, les crides excloents a la unitat nacional i els hiperlideratges. Podeu veure aquí el tràiler i aquí la pel·lícula. Us la recomano!
Recordem
Tal dia com avui de l'any 1876 va néixer a Verges, al Baix Empordà, l'empresari i polític català Francesc Cambó. És, sens dubte, una de les figures més rellevants de la primera meitat del segle XX al nostre país. De tarannà conservador i catalanista moderat era partidari de la participació en la política espanyola. Va ser ministre, diputat i fundador de la Lliga Regionalista, que als anys trenta va ser l'alternativa a Esquerra Republicana. A Cambó sempre se'l contraposava a Francesc Macià malgrat que a principis de segle tots dos havien estat diputats de Solidaritat. Durant la guerra va donar suport polític i financer als militars revoltats contra la república.
Acabat el conflicte i amb Franco al poder se'n va avergonyir i es va dedicar al mecenatge i els negocis. Als quaranta va marxar a Amèrica i va morir el 1947 a l'Argentina, on va estar enterrat fins que el 1976 les seves despulles es van traslladar a Catalunya. La seva família n'ha mantingut el llegat cultural i econòmic tal com explicava a Catalunya Ràdio el periodista Albert Martín Vidal. De Cambó, l'historiador Borja de Riquer va escriure'n una completa biografia. Us deixo el vídeo d'una presentació a Maó que us facilitarà conèixer més el personatge.
