El divendres el Consell de Política Fiscal i Financera, un òrgan consultiu amb majoria del govern espanyol i que faria riure en un estat realment federal, va donar llum verda al nou finançament pactat entre el govern del PSOE, ERC i l'executiu del PSC. Un model que no és el concert i que per ara s'ha deixat a la gatera de la negociació elements de singularitat -veurem què passa amb la recaptació de l'IRPF- pactats en la investidura de Salvador Illa, però que sí que inclou l'ordinalitat i una reducció significativa del dèficit fiscal: 4.700 milions més d'entrada el 2027 per la Generalitat molt necessaris per uns serveis públics més que estressats.
El nou model ha estat criticat pel PP i pels dirigents més espanyolistes del PSOE, que no proposen cap alternativa i que denuncien una concessió inacceptable a Catalunya i a Oriol Junqueras. Ara, el govern espanyol l'aprovarà en Consell de Ministres i entrarà al Congrés. Allà haurà de superar el filtre del debat de totalitat i després el tràmit amb esmenes. En aquesta fase és fonamental el paper de Junts, que, com sempre i en tot, troba insuficient el que va acordar ERC i reivindica el concert. Aquesta petició té el suport explícit dels republicans, però no dels socialistes o de qualsevol altre grup important. Per tant, no prosperarà.
És evident que Junts tindrà pressió, però també és cert que no som davant d'un tràgala. Eduard Voltas recordava dissabte en el seu article al diari el procés de l'Estatut de 2006 i que els papers entre ERC i Junts ara s'han invertit. Ara els primers apareixen com a útils i possibilistes i els segons com a maximalistes que poden frustrar avenços objectius. És cert que si hi ha un canvi de govern a Madrid no hi haurà millora possible amb el PP i Vox. Però el que es pacti ara al Congrés tampoc serà inamovible: igual que el finançament no es va revisar quan tocava -el 2014-, sí que es pot fer abans dels cinc anys. Si Sánchez té opcions de ser de nou president el 2027, Junts i ERC poden exigir el concert com el 2023 van fer amb l'amnistia, el català al Congrés, el traspàs de Rodalies o la condonació del 20% del deute per esmentar quatre assumptes que l'executiu espanyol està complint. Però aquesta tardor hi ha una oportunitat real, i després de les eleccions espanyoles només el CIS preveu que hi hagi partit.
Més enllà de consideracions sobre les trajectòries d'uns i altres o del discutible que és que ERC accepti que els acords amb els socialistes mutin en guions de negociació i es rebaixin a l'hora de fer-los efectius, hi ha una diferència clau amb 2006. No som davant un tràgala. Quan Mas i Zapatero van pactar l'Estatut d'esquena al PSC de Maragall i a l'ERC de Carod i Puigcercós van acordar també que no hi hauria cap concessió més. Aquell era un pacte tancat a pany i forrellat. CiU no volia que la seva capacitat negociadora quedés en evidència i, a més i al marge del text, va incorporar la clàusula -incompleta perquè el PSC va obviar el compromís del PSOE- de que si Mas guanyava seria president. La tardor del 2006 ho va fer, però el tripartit va tornar a sumar i va ser-ho Montilla.
Ara, Junts ha estat i és convidada a la negociació i aquest dissabte la consellera Romero explicava que es poden incorporar esmenes que els satisfacin al Congrés. ERC ho accepta i les parts haurien reservat marge en la recaptació d'impostos, el càlcul de la població ajustada i el cost de vida o el finançament de la normalització lingüística per incorporar-los.
El debat de dijous entre Pedro Sánchez i Míriam Nogueras per Ceuta va ser -com amb la resta de portaveus que el van fer president el 2023- aspre, però ell vol esgotar legislatura i, per tant, intentarà aprovar pressupostos i ja sabem de l'audàcia política que el caracteritza quan li convé. El finançament, sumat a una resolució satisfactòria de l'amnistia també aquesta tardor, i la pressió, ara sí que sembla que real, pel català a Europa que precisament es va anunciar divendres, configuren un retaule interessant al qual es podria afegir la gestió de les competències d'immigració si es convenç Podem.
El 2006 ERC estava a disposada a dir sí a un Estatut que no havia cuinat si podia aconseguir algun trumfo, com ara el traspàs de l'aeroport del Prat. El PSOE i CiU, que sabien que tenien guanyat el referèndum, van menysprear els republicans i pensar que amb la pressió de l'establishment en tindrien prou per fer-los tornar a la cleda del consens. Ara, Sánchez, Illa i Junqueras no han comès el mateix error amb Junts.
Carles Puigdemont tindrà, si hi ha avenços significatius i opcions de millora, molt difícil acampar en el no a tot asfaltant una mica més la carretera de l'arribada de la dreta i l'extrema dreta al poder. L'expresident té, com explica Oriol March, moltes carpetes polítiques i personals obertes i per ara no en resol cap i descarta un congrés extraordinari de Junts. Desentendre's del finançament i de la resta de pilotes de partit a Madrid els pot hipotecar com una formació útil, una etiqueta necessària per singularitzar-se davant d'Aliança, que n'amenaça la posició.
Avui no et perdis
- Dades: Les propietats en mans estrangeres a Barcelona es doblen en vuit anys: així creix el fenomen per barris; per David Cobo.
- «El nou curs comença a l'abril»: així planifiquen mestres i direccions el retorn a l'aula; per Gerard Mira.
- L’extrema dreta, a les portes de tocar poder a Alemanya per primer cop des de Hitler; per Pep Martí.
- Entrevista a Emma Vilarasau; «Encara tinc una espina clavada, però ja m'he fet gran»; per Guillem Maneja Juvanteny.
- Quins són els reptes de TV3 aquesta temporada?; per Víctor Rodrigo.
El passadís
El govern de Pere Aragonès va durar tres anys, els darrers mesos en minoria. Fa dos anys que van donar pas a un executiu monocolor del PSC, però el temps i el final amarg a les urnes no han esborrat el bon rotllo entre els consellers que en van formar part. Divendres, els membres d'aquell executiu republicà, alguns fora de la política i altres fent de diputats al Parlament, van dinar junts a can Calopa, el projecte de la cooperativa social l'Olivera a Collserola. Només va faltar-hi Manel Balcells, exconseller de Salut i ara dedicat a l'àmbit de la recerca. Ester Capella va compartir la imatge a xarxes amb el lema "Sempre endavant", eslògan de les campanyes del govern Aragonès.
Vist i llegit
Sánchez no vol reconèixer que el Marroc no va actuar com un soci lleial en la crisi fronterera a Ceuta. El president espanyol volia una relació privilegiada amb el país veí i havia fet concessions, com ara fer-los costat per annexionar-se definitivament el Sàhara Occidental o incloure'ls en l'organització del Mundial 2030. Ara, però, el suport de Trump i d'Israel, els dos grans antagonistes de la política exterior de Madrid, ha envalentit el Marroc, que es veu en condicions d'obtenir més concessions, fins i tot territorials. A El País, el seu corresponsal al Magreb, Juan Carlos Sanz, repassa en profunditat i amb coneixement els canvis i les fortaleses de la política exterior de Mohamed VI. El Marroc no té un pla per recuperar Ceuta i Melilla, però se sent fort i sap que Espanya, que no ha estat corresposta pel seu veí, ho és menys. Ho podeu llegir aquí.
Pilota a l'olla
Brutal l'autoritat del Barça ahir a Mestalla que li va permetre guanyar 0 a 5. El 9 esperat (Julián Álvarez) no ha arribat per la tossuderia de l'Atlètic de Madrid, però Hansi Flick té, gràcies a les noves incorporacions i la inesgotable pedrera de la Masia, molt fons d'armari. A la plantilla hi ha gairebé una vintena de jugadors en condicions de ser titulars de forma molt solvent i, si les lesions respecten els culers, poden imposar-se amb rotunditat a la Lliga i somiar amb la Champions gràcies a les rotacions. Tres dels quatre rivals a la Lliga han estat equips que patiran (València, Rayo i Elx), però les sensacions són més que bones.
