Durant la campanya presidencial de 2024, Donald Trump va prometre als nord-americans una cosa molt concreta: reduir la inflació i recuperar el poder adquisitiu de les famílies. Després d’anys d’augment dels preus sota la presidència de Joe Biden, milions d’electors van confiar en Trump perquè consideraven que era el candidat més preparat per gestionar l’economia.
Dos anys després del seu retorn a la Casa Blanca, però, la situació és molt més complicada del que el president hauria desitjat. Segons les darreres dades d’IPSOS, la desaprovació de Trump en matèria d’inflació ja arriba al 51%. És una dada extraordinàriament negativa i la pitjor registrada per un president modern en l’àmbit econòmic. Encara més preocupant per a l'administració nord-americana és que abans de l’esclat de la crisi amb l’Iran aquesta desaprovació se situava al voltant del 33%. En pocs mesos, doncs, el president ha vist com la seva principal fortalesa electoral es convertia en una de les seves principals debilitats.
La relació entre l’economia i la crisi iraniana és més directa del que podria semblar. Cada vegada que augmenta la tensió a l’Orient Mitjà, els mercats reaccionen immediatament davant la possibilitat d’interrupcions en el subministrament energètic. El petroli puja, augmenten els costos de producció i els consumidors comencen a témer una nova onada inflacionista. Per a un president que va arribar al poder prometent precisament controlar els preus, aquest és un dels pitjors escenaris que podia tenir ell i el seu partit tant per les eleccions de mig mandat com per a les properes presidencials.
Però encara hi ha una dada més inquietant per als estrategs republicans. Segons una enquesta de Fox News publicada aquesta mateixa setmana, el 55% dels votants independents desaproven la gestió de Trump respecte a la guerra amb l’Iran i les conseqüències derivades de les seves polítiques. No estem parlant dels votants demòcrates, que previsiblement ja s’oposen al president, ni tampoc dels republicans, que majoritàriament li continuen donant suport. Parlem dels independents, és a dir, dels electors que acostumen a decidir les eleccions als Estats Units.
Alarmes enceses
Quan un president perd el suport dels independents, totes les alarmes s’encenen. I encara més quan falten pocs mesos per a les eleccions de mig mandat del 3 de novembre. És precisament en aquest context que cal interpretar la rapidesa amb què Trump ha intentat posar fi al conflicte amb l’Iran. Oficialment, l’objectiu era evitar una escalada regional de conseqüències imprevisibles. Però políticament hi havia una necessitat igualment urgent: aturar una guerra que començava a tenir un cost electoral massa elevat.
Molts observadors internacionals han interpretat l’acord assolit la setmana passada com una clara concessió dels Estats Units. Mentre l’administració Trump intentava projectar una imatge de fermesa, la realitat és que l’evolució de l’opinió pública nord-americana reduïa cada dia el marge de maniobra del president. Quan les dades econòmiques es deterioren, quan els independents giren l’esquena al govern i quan les eleccions s’acosten, la prioritat deixa de ser la victòria geopolítica i passa a ser la supervivència política.
De fet, Trump coneix perfectament què passa quan la inflació es converteix en el principal problema d’un president. La millor prova és el cas de Joe Biden. Tot i que diversos indicadors macroeconòmics mostraven una economia relativament sòlida, milions de ciutadans continuaven percebent que el cost de la vida era excessivament elevat, i en bona part era degut també a una altra guerra, la d’Ucraïna. Al final, la percepció va pesar més que les estadístiques i la inflació es va convertir en un dels factors determinants de la derrota demòcrata a les eleccions presidencials de 2024.
Com viuen les famílies
Trump sap que els presidents poden sobreviure a guerres, escàndols o crisis diplomàtiques. El que molt pocs sobreviuen és a la sensació generalitzada que les famílies viuen pitjor que abans. I és aquí on entren en joc les eleccions de mig mandat. A la Cambra de Representants es renovaran els 435 escons. Actualment, els republicans mantenen una majoria molt ajustada i els demòcrates només necessiten guanyar tres escons per recuperar-ne el control. Tres escons de 435. És una diferència mínima que situa el Congrés pràcticament a tocar dels demòcrates.
A hores d’ara, i si les tendències actuals es mantenen, és altament probable que els demòcrates recuperin la majoria a la Cambra de Representants. Històricament, el partit que ocupa la Casa Blanca acostuma a perdre suport en les eleccions de mig mandat, i els indicadors actuals no suggereixen que Trump sigui una excepció.
El Senat presenta un escenari més complex. Aquest novembre es renovaran 33 dels 100 escons. Els republicans parteixen d’una situació relativament favorable, però la política nord-americana ha demostrat moltes vegades que una economia feble és capaç de capgirar escenaris aparentment estables. Si la inflació continua sent una preocupació central per als electors, algunes curses que avui semblen segures podrien acabar convertint-se en autèntiques batalles electorals. Mai s’ha d’oblidar la mítica frase de James Carville, l’estrateg en cap de Bill Clinton: "It’s the economy, stupid", que va recomanar utilitzar a Clinton durant la campanya de 1992 davant de Bush pare.
Per a Trump, perdre la Cambra de Representants ja seria un problema important. Però si a aquesta situació s’hi afegís una pèrdua del Senat, les conseqüències serien molt més profundes. Cal recordar que Trump ja no es podrà tornar a presentar a la presidència. Per tant, els seus dos darrers anys a la Casa Blanca estaran marcats per la voluntat de consolidar el seu llegat polític.
Un president sense majoria al Congrés té moltes dificultats per aprovar pressupostos, reformes fiscals, canvis legislatius o nous projectes polítics. Un president sense el Congrés i sense el Senat, senzillament, veu enormement limitada la seva capacitat de governar. En la pràctica, gran part de la seva agenda queda bloquejada.
Dificultats i oportunitats
Tanmateix, seria un error donar per acabat Trump en aquest escenari. Si alguna cosa ha demostrat al llarg de la seva carrera política és una capacitat extraordinària per convertir les dificultats en oportunitats. Pocs líders contemporanis han sabut construir un relat de victimització amb tanta eficàcia. Si els demòcrates recuperen una o les dues cambres, Trump probablement dedicarà els seus darrers anys de mandat a argumentar que no pot aplicar plenament el programa que els nord-americans van votar perquè les institucions estan bloquejant la seva acció de govern. I aquesta narrativa, paradoxalment, podria acabar sent útil per al Partit Republicà de cara a les presidencials de 2028.
Però abans d’arribar a aquest escenari hi ha una realitat molt més immediata. Avui, el principal enemic polític de Donald Trump no és ni la Xina, ni Rússia, ni l’Iran. És la inflació. I precisament per això, la ràpida desescalada del conflicte amb Teheran sembla menys una victòria diplomàtica que una necessitat electoral. Perquè al final, als Estats Units, les guerres poden començar a milers de quilòmetres de distància, però les eleccions es decideixen cada setmana davant del carro de la compra, la factura de la llum i el preu de la gasolina.
