Professor de Geopolítica i Economia Global de l'Executive MBA de la Universitat Pompeu Fabra (UPF-BSM), Josep Ballesté és una veu autoritzada per analitzar l’actual moment de les relacions internacionals després del principi d’acord entre els Estats Units i l’Iran. Format a Esade, ha estat fundador i és conseller delegat d’una spin-off de l’Hospital de Sant Joan de Déu dedicada a combatre la leucèmia, Spes Immunotherapeutics. Una tasca que considera la més important de la seva vida.  

Vostè és professor de Geopolítica i Economia Global. Això pot semblar a molts lectors un tema aliè i difícil d’interpretar, però vostè reivindica la geopolítica com una realitat que impacta en la nostra vida quotidiana i que està modelada per persones.
Ens impacte de ple en la vida de cada dia. A més, hem de pensar sempre que al darrere de les institucions i dels poders en conflicte hi ha sempre persones, personalitats i fins i tot psicopaties. A vegades parlem d’institucions o ens de manera impersonal, però darrere d’ells hi ha persones, hàbits, creences i maneres de veure el món. A classe, sovint els recordo als alumnes el que deia Sant Agustí sobre els set pecats capitals. Si observem la realitat geopolítica a la llum dels pecats capitals, comencem a veure coses. 

Trobo que és una manera original d’enfocar-ho. I la crisi que acabem de viure a l’estret d’Ormuz, quins pecats capitals ha mostrat?
He estat educat en els Jesuïtes des de petit, he estat a Esade i tinc una visió humanista de la vida. I molts dels problemes que tenim provenen de la supèrbia. La capacitat de creure que tu estàs per damunt de totes les coses i que no et passarà res. En aquest cas, els Estats Units han actuat així i s’han trobat amb una derrota sense pal·liatius. 

Definiria així el resultat de la guerra?
Diria que és una derrota camuflada sense pal·liatius. Camuflada per poder mantenir una estratègia narrativa per vendre-la al seu electorat. 

Com afectarà a les nostres vides la crisi a l’estret d’Ormuz?
El major risc ja l’hem passat. Era el risc d’estagflació, la combinació de decreixement econòmic i inflació. El conflicte no ha acabat, continuarà, perquè aquest memoràndum té vigència per a 60 dies i acaba el 19 d’agost. Pels europeus, hi ha dues línies vermelles molt clares. Una és que no hi ha d’haver una potència nuclear a l’Orient Mitjà a banda d’Israel. Mentre sigui així, hem d’estar tranquils. Europa té una posició dèbil pel que fa a estratègia de defensa. Tenim uns exèrcits molt fraccionats, amb una dependència molt forta en el pla tecnològic i militar. 

I la segona línia vermella és el tancament d’Ormuz. Que ens afecta, però no de manera dramàtica. Hi passa el 20% del cru, però d’aquest, el 80% se’n va a l’Àsia. Per tant, ens afecta el 20% del 20%. I Europa on ha fet els mobles és en energies renovables i l’electrificació. Ormuz no tindrà un impacte rellevant, hi haurà un creixement moderat de la inflació, hi haurà una lleugera desacceleració. Altra cosa és si l’estret es tanca de nou sis mesos, aleshores ressorgiria el fantasma de l’estagflació. Aquí pintaríem bastos perquè els bancs centrals no disposen d’eines enfront això.  

Internacional

Els EUA i l’Iran signen abans del previst l’acord de pau: què han pactat?

Com queda Israel? I, més específicament, Benjamin Netanyahu? La guerra va començar per posar de genolls l’Iran i al final és Israel qui pot quedar fora de l’equació.
És que Netanyahu és el gran vençut. Els aliats ultres de Netanyahu estan rabiant, però no poden fer res. Els ciutadans dels Estats Units valoren l’economia per damunt de tot. Aquí tindríem un altre pecat capital, l’avarícia. Durant 50 anys, han estat vivint a crèdit. tenen el major deute extern del planeta, el 4% de la població mundial té el 23% del deute extern. En aquesta guerra, els analistes asseguren que s’han gastat 50.000 milions de dòlars. És una barbaritat, un increment del seu gadget militar d’un 5%. L’impacte d’aquesta guerra per no aconseguir res ha estat enorme.

Els nord-americans ho tasten?
Això és el principal per ells. Per això han accelerat la fi del conflicte i tancar la sagnia.     

El memoràndum que, en principi, posa fi al conflicte quines reflexions li genera?
Si observem els sis objectius estratègics que tenien els Estats Units a l’iniciar el conflicte, els podem comparar amb el resultat obtingut. Primer, canvi de règim. Desmantellament nuclear. Neutralització dels míssils balístics. Primacia israeliana a la regió. Accés al petroli iranià i desmantellament de l’Eix de la resistència, que vol dir Hamàs, Hezbol·là, els hutis. Cap d’aquests objectius es plasma al memoràndum. L’únic, de refiló, és el desmantellament nuclear, però és ambigu perquè es diu que l’Iran mantindrà l’statu quo nuclear, tot i comprometre’s a no desenvolupar armes nuclears. Això és una derrota.

És curiós que el concepte emprat de memorandum of understanding és molt de business, propi del món dels negocis, no del món diplomàtic. En canvi, els Estats Units fan concessions: aixequen el contrabloqueig als ports iranians fruit del tancament d’Ormuz. Segon, fi de les sancions. L’Iran pot vendre ara el petroli de forma lliure. Això és manà caigut del cel. Tercer, un pla de reconstrucció.

Per un total de 300.000 milions.
Sí, això sí que no és creïble. Qui invertirà ara a l’Iran? Això és retòrica de cara al consum intern perquè els iranians també han de vendre el seu relat. Però el missatge que traspua sí que és important: els estats units apareix com qui paga les compensacions econòmiques. I això ho fa sempre qui perd. Qui va signar les compensacions a Versalles el 1919? Alemanya. Un altre punt: el retorn en els propers anys dels actius de l’Iran embargats. Un altre: s’estableixen noves regles per a la navegació per Ormuz, cosa que va en contra del dret internacional marítim. Més: retirada immediata de les tropes. I encara un altre: el silenci sobre l’Eix de la resistència. No en parlen.    

El cost reputacional pels Estats Units pot ser considerable.
Ja fa temps, d’això. El gran beneficiat és la Xina. Fixa’t que es manté a distància, intentant ser referent de l’estabilitat. 

I Europa com queda després d’aquesta crisi?
Europa té coses que són importants i les hem de tenir clares: la prosperitat està molt més ben distribuïda que als Estats Units. Després, dispsoem d’un sistema sanitari envejable. I tercer, tenim un sistema universitari de gran qualitat. Això és la base de la resiliència europea. 

Com veu Europa en el pols per l’hegemonia? En aquesta dialèctica difícil entre competitivitat i normativa, com estem fent els deures? 
Tenim una dependència energètica, però en aquest terreny crec que estem en el bon camí, estem fent els deures. patim una forta dependència militar. Aquí sí que tenim al davant una dècada sencera de treball, però ho podem fer. Com a mínim, ara pot haver un debat sobre la defensa, que fa uns anys era impossible. Per no parlar aquí del poder nuclear. Només tenim dues potències amb armament nuclear, el Regne Unit i França, amb uns caps nuclears molt limitats. 

La hipòtesi d’un atac de Rússia als països bàltics...
De produir-se, ens agafaria en posició pèssima. Però crec que és un escenari descartable. En aquests moments, una guerra convencional no la pot fer. Putin ha perdut 12.000 carros de combat, en conserva 850. No està en condicions per eixamplar la guerra. El gran risc d’Europa és tecnològic. La dependència respecte la tecnologia nord-americana és extraordinàriament alta. En IA passa el mateix. Ara, Donald Trump no deixa que els europeus utilitzem Claude. El que vol és que utilitzem els últims models de llenguatge natural que ell controla. 

I què es pot fer davant d’això?
S’estan intentant fer coses. Els francesos estan promocionant Mistral, la IA francesa. Però és poc coneguda, tots recorrem a ChatGPT, d'OpenAI. Mistral és l’alternativa europea i ni en parlem. Aquí sí que no es fan els deures. Hi ha l’Informe Draghi, on queda clar on estem en aquest àmbit, però les passes que estem fent són relativament modestos. Aquí anem molt enrere.

Si parléssim de pecats capitals, quin seria el que ha comès Europa?
La mandra. Hem viscut molt bé, no hem volgut arriscar. La formació humanística que he rebut, estudiant des de petit amb els Jesuïtes, m’ha donat una mirada diferent a les coses. Potser hi ha conceptes feixucs com el deute extern, però crec que els lectors entendran que darrera de l’actitud dels Estats Units hi ha supèrbia, i que l’actitud de la UE s’explica en part per la mandra.

He llegit al seu currículum que és un especialista en tècniques de negociació.
He treballat bastant en aquest tema, però abocat al món empresarial.

Com definiria la manera de negociar de Donald Trump, que fins i tot va escriure un llibre sobre el tema?
Ell segueix la teoria del boig, que ha seguit en la seva carrera immobiliària. Si un es fa el boig, l’interlocutor s’espanta. És una tècnica negociadora que li deu haver anat bé en els seus negocis privats. Però traslladar això a les relacions internacionals és diferent. I ara ja l’han apamat. Recordem quan a l’inici saludava fent força amb la mà i ara ja no ho fa. El que potser no l’ha apamat és la base més rocosa dels seus seguidors. És un negociador vulgar, mafiós, que pot tenir èxit en un moment determinat i a ell li funcionat a Manhattan.

I els negociadors iranians?
S’han mantingut molt ferms. He quedat molt sorprès perquè no s’han mogut un centímetre. En una negociació, no moure’s ja té un valor. I l’equip, amb conservadors com Ghalibaf i oberturistes com el ministre Araghchi, ha funcionat. Un grupet ultraconservador ha protestat, però l’equip negociador s’ha mostrat cohesionat. 

Creu que la comunitat internacional recuperarà una diplomàcia més humanista?
No, lamentablement no. Hi ha hagut un trencament en les relacions internacionals. Ho va advertir molt bé el primer ministre canadenc, Mark Carney, a Davos. El que no sabem és què passarà quan Trump surti d’escena. Però crec complicat que torni el model multilateral. En tot aquest context, hi ha un tema que és el taló d’Aquil·les dels Estats Units.

Que és…
La possibiblitat que el dòlar deixi de ser la moneda de referència en les relacions internacionals, la desdolarització comercial. Això ja està en marxa. En aquests moments, els BRICS ja fan les seves transaccions sense passar pel dòlar. Han creat un sistema de transferències paral·lel al Swift, que domina els Estats Units. També la Unió Europea està intentant desdolaritzar-se. 

Quina seria l’alternativa?
El yuan, potser, o l’euro. El que és més difícil ara per ara és la desdolarització financera. No la comercial, la financera. Wall Street, per resumir-ho. Encara controla el 80% del finançament global, i això és el que sosté els Estats Units: l'emissió de bons del tresor i Wall Street. 

I aquesta posició en les finances globals pot arribar a perillar?
No crec que la puguin mantenir molt de temps. Veurem en la nostra vida com cau el dòlar com a moneda de reserva. I no en sabem les conseqüències. Cap estat pot arribar als nivells de deute extern que tenen els Estats Units. Ells porten una motxilla de 38 trilions de deute. Tampoc li interessa a la Xina, que és el gran creditor, que els Estats Units pateixin una garrotada, però si observem els moviments de la Xina de no dependre del deute extern americà, diria que en deu anys el dòlar haurà perdut molt de pes. I hi haurà una alternativa. Probablement a través del yuan. Si la Xina vol esdevenir la gran potència mundial, necessita controlar l’economia financera. Ara encara no ho pot fer. -Europa s’està movent també cap a la desdolarització?-Observem els moviments del Banc Nacional de França, que està retirant or dels Estats Units. Hi ha molts moviments que es produeixen per sota. L’or no para de pujar. No es vol comprar deute extern nord-americà.

És una aposta intel·ligent per part d’Europa?
Més que intel·ligent, l’or és una aposta segura. És un valor refugi. L’intel·ligent seria que la UE afrontés la seva fragmentació, tingués un mercat financer comú, obert al món, però costa molt perquè no tenim tampoc una unió fiscal.