Els neoconservadors o neocons del primer mandat presidencial de George W. Bush assumien, com va emfatitzar Robert Kagan, la seva missió imperial. Com una nova Roma del segle XXI, els EUA que anhelaven no estaven disposats a deixar que les seves decisions fossin condicionades mai més per la comunitat internacional o per les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Així, Charles Krauthamer (periodista i polític conservador), escrivia el desembre de 1999 a The Washington Post que "des de Roma cap país ha tingut tant domini cultural, econòmic, tècnic i militar". O l'abril del 2002 que "Amèrica sobresurt per sobre del món com un colós [...] Des que Roma va destruir Cartago, cap altra potència no ha arribat als cims".
El trauma de l’11-S va demostrar que això no era ben bé així i, com va escriure Joseph Nye, va evidenciar la vulnerabilitat de la gran potència. Mentrestant, el resultat a mitjà termini de les guerres de l’Afganistan i l’Iraq, com en certa manera ja havia succeït un quart de segle abans al Vietnam, ensenyaven que els EUA amb la seva superioritat militar guanyava la fase convencional de les guerres, però perdia les ocupacions. Era el mateix que havia experimentat Israel al sud del Líban en les dues darreres dècades del segle passat fins que Ehud Barak va decidir posar fi a l’ocupació i retirar-se per tallar el degoteig de víctimes de l’exèrcit israelià.
L’actual president dels EUA, Donald Trump, ha declarat que el seu exercici del poder no està sotmès ni a normes ni al dret internacional, sinó únicament a la seva pròpia moral i voluntat. Per ell el poder no té cap límit i aquest divendres mateix deia en una entrevista a Axios que és "l'home més poderós de la Història" i que ho és més que Alexandre Magne, Atilà o Napoleó. Ha volgut anar encara més lluny i remodelar l’Orient Mitjà en funció dels seus propis interessos. Per això, impulsat per les obsessions obscenes de Benjamín Netanyahu, el 28 de febrer va iniciar una guerra no només estúpida (com ja ho era la dels aranzels segons afirmava el The Wall Street Journal del 31 de gener de 2025), sinó innecessària i inútil.
Una guerra que ha ocasionat milers de víctimes i he enfortit el règim dels aiatol·làs transmutat ara en el règim de la Guàrdia Revolucionària i dels militars, que, certament, continua essent una dictadura assassina, cruel, que massacra l’oposició i la seva pròpia població, misògina, fonamentalista, que conculca a consciència els drets humans i les llibertats més elementals. Ara bé, tot això no justifica dur a terme una guerra contrària al dret internacional i vulnerar una de les poques normes que encara resten en peus -i no sempre- de la Carta de Nacions Unides no fer "ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat".
Popularitat a la baixa
El resultat, una popularitat a la baixa -les 15 enquestes del darrer mes li donen una mitjana de desaprovació del 57%, molt més càstig del que obtenien els presidents que el van precedir, Bush, Obama i Biden, quan duien 513 dies de mandat-, una guerra que serveix de justificació a la invasió d’Ucraïna per Vladímir Putin, i una guerra gairebé perduda a l'Iran. Pot considerar que no perquè el Make America Great Again trumpista vol dir en realitat Make Trump Great Again, tot i que en l’univers de fake news en què viu -i crea- intentarà imposar un relat de victòria sense pal·liatius.
Si analitzem què diuen alguns dels catorze punts del memoràndum d’entesa anunciat pel mateix Trump el passat diumenge i signat telemàticament dijous ens hi trobem algunes coses destacables. Hi ha un cessament de les operacions militars inclòs el front del Líban -una clàusula imposada per Teheran i que Netanyahu, progressivament criticat per Trump, ha demostrat que no vol respectar- i donar-se 60 dies prorrogables d’alto el foc per negociar la pau definitiva. També els EUA i l’Iran es comprometen a respectar la sobirania i la integritat territorial i a no interferir en les qüestions internes dels dos països, cosa que si s'hagués fet abans hauria evitat la guerra.
El dubte del peatge i la certesa de les reparacions
D'altra banda, en un màxim de 30 dies es reobrirà l’estret d’Ormuz amb l’objectiu de desactivar la crisi econòmica mundial que estava provocant el seu bloqueig. Aquesta és una arma que Teheran ha descobert gràcies a la guerra i no queda clar si en un futur hi haurà peatge en favor dels països riberencs del Golf, sobretot de l’Iran i Oman. També es recull que els EUA invertiran un mínim de 300.000 milions de dòlars en la reconstrucció de l’Iran. Això és una victòria per Teheran que abans tenia un nom: reparacions de guerra que imposaven els vencedors als vençuts. Alhora, però, pot ser font de futurs negocis per Trump i el seu entorn i aliats.
També sobresurt el compromís perquè els EUA aixequin l’embargament dels fons iranians a l’exterior i posin fi a tota mena de sancions contra l’Iran, també les del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i les de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA). Tot plegat suposa una gran aportació econòmica i normalitzar el seu reconeixement dins del context mundial, un pas que no s’havia donat mai des de 1979. Mentre no s’arribi a un acord definitiu, el país dels aiatol·làs mantindrà el seu programa nuclear tal com està ara, podrà reprendre les exportacions d’hidrocarburs, no serà objecte de noves sancions, i els EUA no implementaran noves forces militars a la regió. Ara, l’acord definitiu ha de ser objecte d’una resolució vinculant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Cap objectiu satisfet
En suma, Trump va desencadenar una guerra d’elecció que no ha complert cap dels objectius que successivament s'havia anat proposant: acabar amb el règim iranià, que ha resistit i s’ha enfortit quan, malgrat la brutal repressió, les manifestacions de l’oposició dels darrers anys demostraven una desafecció de la població cada cop més important; acabar amb el programa nuclear de l’Iran i amb el seu sistema de míssils (aquest ni s’esmenta en el Memoràndum); i reobrir l’estret d’Ormuz.
S'acaba amb un acord que restableix el que ja hi havia abans de la guerra: un programa nuclear que serà pitjor que el que va aconseguir Obama i la lliure circulació per Ormuz tal com ja existia abans. Segons l’assessor de Seguretat Nacional dels EUA en el primer mandat de Trump, el conservador John Bolton, els EUA han sacrificat el seu "avantatge estratègic" perquè Trump ha prioritzat abaratir el petroli. La desesperació per acabar la guerra l’ha portat a "avantposar les preocupacions econòmiques a les consideracions estratègiques" i Teheran ha aconseguit l’acord que volia, perquè "la principal preocupació de Trump són els preus de l'energia i no les implicacions geopolítiques de l'acord".
En efecte, des del punt de vista geopolític Trump ha perdut credibilitat davant dels seus aliats del Golf, a qui no ha pogut protegir davant dels atacs iranians. Ha quedat, a més, molt tocat per una guerra d’elecció il·legal, inútil i impopular als EUA, ha perdut el relat i ni tan sols s’ha pogut imposar a l’aliat més important que té a la regió: Netanyahu. A diferència de Trump, que necessita acabar la guerra, Israel vol continuar-la perquè té eleccions a l’octubre i tres judicis pendents. Poc abans que s’hagués de signar presencialment el memoràndum a Suïssa, Israel va bombardejar el Líban (una línia vermella per Teheran) i va obligar a cancel·lar la cerimònia.
Com cauen els imperis
En conclusió, els EUA de Trump, és possible que cada cop s’assemblin més a la Roma imperial que pretenien els neocons, però en la seva fase de decadència amb circ i gladiadors inclosos com es va veure en el seu vuitantè aniversari a la Casa Blanca. Però aquesta decadència, com explica un autor de referència, Paul Kennedy (The Rise and Fall of Great Powers: Economic Change and Miliary conflict from 1500 to 2000, 1987), no s’esdevé precipitadament, sinó progressivament o pausadament.
Primer, s’incrementen impostos per poder mantenir els costos militars de l’hegemonia (Trump va voler desviar-los cap als altres països amb la seva política aranzelària). Després, per no patir efectes polítics -avui són vots perduts pels morts en accions de combat-, al nucli de l’imperi es contracten mercenaris a canvi de l’obtenció de la nacionalitat. I, finalment, comencen a perdre’s conflictes en el limes de l’imperi fins que s'esdevenen les "invasions bàrbares". No sé si la comparació dels neocons és encertada, però els EUA de Trump comencen a donar signes d’esgotament i decadència.
