A principis de 1977, el metge Jordi Gil, exmembre del PSC, i la periodista d’origen argentí Patrícia Gabancho, fundaven el partit Esquerra Nacional, una formació que tenia com a objectiu la independència dels Països Catalans i la construcció d’un estat socialista, d’acord amb la terminologia de l’època. Edità el portaveu Tallaferro i tingué una vida efímera, però tant el nom de l’organització com els objectius reflectien la necessitat que el país disposés d’una força política d’esquerra nacionalment autocentrada, sense dependències ni subordinacions a formacions d’àmbit estatal.
La realitat nacional d’un país en determina també el seu propi sistema de partits polítics, de manera que, sovint, el partit que més vots rep a Espanya és el que menys n’obté a Catalunya i els que més n’obtenen aquí no existeixen a Espanya. A l’Amèrica llatina, com en alguns països africans i asiàtics, l’esquerra té un component nacional molt marcat, clarament patriòtic, de manera que es fon en un sol discurs, social i nacional alhora, resultat del pòsit i la memòria de les lluites anticolonials i antiimperialistes. Ser d’esquerres, en molts d’aquests països, és una forma de ser patriota, i a l’inrevés. El famós “Pàtria o mort, vencerem!” ho resumeix ben clarament. A Europa, però, l’esquerra ha comès el gran error de regalar el país a la dreta, fent deixadesa de la llengua, la bandera, l’himne i tota la simbologia nacional, pensant en clau rància que “el proletariat no té pàtria” -potser perquè les té totes-, però oblidant que el que abans anomenàvem proletaris sí que en tenen.
Generalment, en els actes públics dels partits conservadors, hi dominen sempre els símbols nacionals de cada país, començant per la bandera que ha abandonat l’esquerra. En canvi, en els grans actes dels partits progressistes acostuma a veure-s’hi tota l’àmplia diversitat cromàtica que acompanya la imaginació estètica de l’esquerra, amb una profusió enorme de banderes d’una gran diversitat de colors: vermelles, liles, verdes, de l’arc de sant Martí i de Palestina, entre altres d’indesxifrables en un primer cop d’ull. Totes elles poden recordar, potser, causes nobles, sovint amb una absència clamorosa fruit d’un internacionalisme inconsistent i acomplexat: la bandera nacional, com si l’esquerra hagués de ser, necessàriament, apàtrida o identificable amb qualsevol país del món excepte amb el propi, com si li fes vergonya o li incomodés ser d’un país concret. Ja fa més d’un segle, per cert, que davant aquesta situació, els fundadors de la Unió Socialista de Catalunya defensaven que “A l’internacionalisme s’hi va des d’un punt de partida. Nosaltres, doncs, partim de Catalunya”.
Als Països Catalans, on l’alienació nacional ha fet més estralls dels aparents, vam viure aquesta situació durant dècades al llarg de les quals l’esquerra majoritària va obsequiar la dreta amb l’imaginari col·lectiu del país, el qual semblava que passava a ser de la seva propietat. Així, per decisió pròpia, certa esquerra va retirar-se del país que ja no li pertanyia perquè l’havia regalat i es refugià en un cosmopolitisme ridícul i buit per dintre que gairebé convertia el terme municipal de Barcelona -a tot estirar, el conjunt de l’àrea metropolitana- en una nova nació, com a vaixell insígnia del país de l’esquerra.
A la pràctica, però, la pretesa anacionalitat de l’esquerra catalana acabava, per acció i també per omissió, reforçant la nació espanyola, el seu Estat i la situació de subordinació del país. Si et senties nacional català semblava que no podies, alhora, ser d’esquerra i si n’eres et veies obligat a renunciar o a dissimular la teva pertinença nacional, amb dosis elevades d’autoodi en molts casos dels quals ja havien renunciat a la catalanitat originària. Va costar dècades superar aquella batalla estèril entre CiU i PSC, fins a arribar a plantejaments clars d’esquerra nacional, sense cap mena de complex.
Generalment, l’esquerra no ha vist mai l’individu en solitari, com a subjecte polític i protagonista social, sinó sempre formant part d’un col·lectiu més ampli, com a membre d’una classe social, una raça, una identitat sexual o de gènere, un sector de la producció, etc., però no com a membre d’una comunitat nacional o lingüística. Es menysté així un altre tipus d’individualisme solidari, resultat de l’esforç personal de cadascú en el seu compromís amb una causa concreta. Una esquerra nacional catalana hauria de mirar el passat nacional i tenir la capacitat, el coratge i la intel·ligència d’anar a pouar també en les mateixes fonts i valorar positivament tota la rica tradició del moviment llibertari, tan vinculat a la història del nostre país, el llegat del qual forma part del patrimoni polític català.
Una esquerra radicalment democràtica ha de ser també profundament nacional, condició indispensable per a ser també internacionalista, i no ha de limitar-se només a recollir les aportacions més positives i útils, avui encara, del socialisme i de diversos moviments alternatius, sinó que no pot renunciar a acollir, alhora, les contribucions constructives procedents del camp llibertari, pel simple fet que aquesta sigui una tradició no existent i, per tant, no nacional d’altres països, però sí dels Països Catalans. La incorporació del millor de la tradició llibertària aportaria no sols genuïnitat, sinó també frescor, desburocratització i acció directa ciutadana.
Si, en condicions normals, l’esquerra d’un país té el deure de ser nacional, en un procés d’emancipació nacional ha de ser-ho més que mai, perquè l’únic que no pot ser és anacional, aixoplugant-se rere una inexistent neutralitat que no la fa altra cosa que còmplice de la subordinació, la dominació i l’opressió nacionals, ja que la situa a l’altra banda de la nació o, en el millor dels casos, fora d’aquesta. Quan un poble té consciència nacional és ja un poble nacional, perfectament localitzable en el mapa, no com una excentricitat geogràfica, sinó com l’expressió d’una voluntat col·lectiva. Un poble nacional és aquell que no amaga, ni dissimula, ni s’avergonyeix de la seva condició nacional, sinó que es reconeix, en primera instància, com a primer àmbit, en una comunitat humana amb qui comparteix interessos, emocions i referents i a la qual expressa la seva lleialtat i pertinença, sabent-se alhora part de l’espècie humana tota, sense fronteres ni exclusions.
Un poble així, amb cultura democràtica, actitud crítica i consciència nacional és aquell que, finalment, acaba demanant-se com és que ha trigat tant de temps a revoltar-se, com ha pogut estar tants anys sense desobeir, què justifica tants silencis allà on calia una veu clara i forta i per quins motius ha acceptat, resignadament, el relat d’una història que uns altres han escrit per ell i el disseny d’un futur on només figura com a subaltern. I, un poble nacional així, bé es deu merèixer una esquerra nacional que en sigui digna, amb vocació de majories i voluntat de govern, capaç d’arribar a acords en temes essencials, de país, amb les altres sigles del ventall democràtic nacional, perquè el país és de tots. En un procés d’emancipació nacional, l’esquerra del país ha de procurar liderar, que no monopolitzar, la lluita nacional i compartir-ne estratègies electorals (sobretot fora del país), iniciatives polítiques i organismes institucionals o associatius que acostin el país a la seva llibertat.
Una esquerra nacional catalana ha de treballar pels interessos dels sectors populars més propers, que són els del propi país, començant per uns salaris i uns drets laborals adequats al nivell del context socioeconòmic nacional, una fiscalitat justa amb les rendes més baixes i exigent amb les més altes i una cobertura social característica del primer món amb una atenció prioritària a l’habitatge, la dependència i l’atenció a la gent gran, la sanitat i el transport públic, l’educació, la llengua nacional i una acció solidària amb tot el territori. Parlo d’una esquerra seriosa, responsable i imaginativa, propera a la gent en els seus problemes i còmplice de les seves il·lusions, sense cap mena de superioritat moral sobre ningú perquè no la té.
Una esquerra nacional, l’esquerra del país, doncs, com a opció segura i que inspira confiança perquè, a més, evita la demagògia de les solucions miraculoses instantànies i compleix els seus compromisos electorals amb la ciutadania. Una esquerra valenta i realista, amb un discurs propi, nacional, que reclami instruments efectius davant els fluxos migratoris que el país pugui assumir en condicions i integrar-ne la població nouvinguda a la pròpia societat nacional diferenciada i no a l’Estat opressor, incorporar-la, doncs, a la llengua, els valors col·lectius, els referents culturals i els símbols que han d’esdevenir comuns, és a dir, nacionals, també per als nous catalans de tots els orígens.
Una esquerra nacional no pot sentir-se perifèrica de res ni de ningú, perquè això la desnacionalitza i la converteix en ridículament provinciana. Ni ha de tenir la pretensió de promoure i encapçalar operacions electorals d’Estat, en les quals mai no reeixirà precisament per la seva condició de catalana, com sempre ha passat. Una esquerra nacional ha de fer servir, a les institucions de l’Estat, la llengua de la seva nació perquè no és cap idioma inútil i quan parla d’”aquest país” ha de ser ben clara i no pot plantejar dubtes, ni originar confusions de cap mena, ni problemes d’ubicació en els mapes. Una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques, també, doncs, de l’esquerra estant. I tal com deia Rovira i Virgili, a Catalunya “només hi pot haver dues classes de partits: partits nacionals i partits colonials. I els catalans d'avui no estem disposats a admetre cap colonització política, ni monàrquica ni republicana; ni la dels enemics ni la dels amics”.