Joan Tardà ha viscut alguns dels moments més intensos de la política catalana i espanyola en primera persona, i ha decidit que és el moment d'explicar-los. És per això que publica Una crònica republicana des de Madrid (Viena Editorial) amb prop de 800 pàgines en què relata les vivències des de la seva afiliació a ERC fins als moments més intensos del procés. Els "recels" inicials amb Oriol Junqueras, l'amor a primera vista amb en Rufi o el "sacrifici" de Carles Puigdemont es combinen amb moments de lluita per la llengua o de crits antiborbònics, però amb la lluita independentista sempre al centre. Aquestes són les deu perles del nou llibre de Joan Tardà.
L'Esquerra on aterra Tardà
Tardà s'afilia a ERC el 1992 i descriu un partit "residual" que girava "en l'òrbita del nacionalisme pujolista hegemònic". Ara bé, es converteix en l'únic tren per a molts independentistes de l'època malgrat que, tal com confessa, ell i tants d'altres sempre havien dit que no s'hi afiliarien. "ERC es converteix en un punt de trobada, cosa que havia de fer aterrar la independència a la realitat del país", recorda Tardà. Però l'hegemonia continuava sent de CiU als pobles i del PSC a les ciutats fins que ERC comença a teixir estructura municipal el 1995 i la consolida quatre anys després, fet que permet que el partit arribi allà on ni en sabien de la seva existència. Però el moment clau del nou rumb d'ERC, segons l'autor del llibre, arriba a les eleccions catalanes de 1999: Pujol tria pactar amb el PP i evita que ERC hagi de triar si investir-lo o no. "Permeté deixar enrere els fantasmes de la dependència envers Convergència", diu Tardà, que celebra que el nou rol d'ERC va passar a ser l'oposició al pujolisme al Parlament i al PSC a les ciutats.
Insubmissió lingüística i reunions pujades de to
Tardà es va fer viral amb el famós "perdoneu, però algú ho havia de dir" que, curiosament, mai va mencionar i va popularitzar el Polònia. Però l'autor del llibre sí que treu pit d'haver liderat la "insubmissió lingüística" al Congrés. El juny del 2004 va fer una intervenció en català i el president del Congrés, el socialista Manuel Marín, va interrompre'l. Va ser l'inici d'una enemistat que mai es va apaivagar. Tardà recorda expulsions constants del ple per mantenir el català i reunions privades amb Marín pujades de to. Després de nou mesos de batalla, el president del Congrés va proposar que els diputats poguessin fer intervencions "concretes, concises i mínimes" en català i que immediatament ells mateixos les traduïssin al castellà. No va anar bé i amb els posteriors governs del PP va ser impossible, però probablement va ser la primera pedra perquè ara es pugui parlar català, basc i gallec amb normalitat al Congrés.
Un "mori el borbó!" que no agrada a tothom
La frase que sí que va dir Tardà és el també popular "Morí el borbó!". Va ser el 5 de desembre de 2008 en un acte de les JERC i va desfermar una campanya contra els republicans i un "linxament personal". Tardà denuncia "assetjament" dels periodistes de Madrid, amenaces violentes i escridassades i insults pel carrer que van obligar a envoltar-lo de seguretat. El llavors president del Congrés, José Bono, li va demanar una disculpa que Tardà va negar. El PP, Manuel Fraga, Guillermo Fernández Vara Manos Limpias, Iñaki Anasagasti o Felip Puig també es van sumar a la crítica. I fins i tot Josep-Lluís Carod-Rovira li va retreure que havia provocat una mala imatge al partit, cosa que a Tardà li va semblar "poc generosa". Les JERC, llavors comandades per un tal Pere Aragonès, va respondre amb 25.000 adhesius amb la famosa frase i va provocar un xoc important entre ERC i les seves joventuts.
La primera consulta d'Arenys de Munt
Tardà va formar part de la Comissió d'Avaluació de la primera consulta sobre la independència, la d'Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009. L'autor del llibre considera que aquella iniciativa va motivar una onada de consultes que va ser una de les puntes de llança de la gran mobilització independentista de la següent dècada. Fins i tot el govern espanyol, llavors del PSOE, es va posar en alerta i ja va utilitzar la Constitució "com si fos el codi penal", segons Tardà. L'exlíder d'ERC al Congrés també recorda els equilibris del seu partit: "La direcció va anar entrant a les consultes empesa per les bases, però havia de coexistir amb el rol de partit governant".
Els primers "recels" amb Junqueras
En Tardà, Junqueras hi ha trobat un aliat fidel fins dia. Ni les discrepàncies sobre el front d'esquerres no malmeten la seva relació. Però l'autor del llibre confessa que va tenir recels i un punt de desconfiança amb la seva arribada a la presidència del partit després de la desfeta electoral del 2010. De fet, va signar un document impulsat per Joan Ridao que reivindicava "l'esquerra nacional" davant unes hipotètiques "tesis nacionalistes" que ressonaven dins el partit. Però el mateix Tardà va aconsellar a Ridao retirar-se de la cursa electoral que Junqueras tenia guanyada. L'exdirigent revela que se li va oferir formar part de l'executiva de Junqueras, però, malgrat votar a favor de la seva presidència, va rebutjar-ho perquè no s'hi sentia "prou identificat". Li dolia que la nova direcció carregués contra antics dirigents o contra l'aposta pel tripartit.
El "gripau" de Junts pel Sí
Tardà va ser una de les veus reticents a Junts pel Sí i acusa Convergència de voler controlar el guió per por que "es qüestionés la seva hegemonia". Recorda que s'havia pactat amb Artur Mas que, si no acceptava la llista civil, el "més adient" era que cada partit es presentés per separat. Però Tardà assegura que el llavors president estava "capficat" que ERC no concorregués en solitari, cosa que porta al "part dolorós" de Junts pel Sí: "Si volíem el 27-S calia menjar-se el gripau de confluir amb Convergència". El "xantatge" de Mas i la deriva "masista" de l'ANC -contra el criteri de Carme Forcadell- fa que Junqueras avali la llista única. "Qui vam fer plantejaments categòrics contra la llista amb els convergents la vam haver d'assumir avergonyits", diu Tardà. Per evitar divisions internes a ERC, l'excap de files a Madrid va optar per "portar el dol amb discreció" i per això va demanar votació per assentiment al consell nacional que va avalar la candidatura unitària. "Un nombre d'abstencions molt elevat ens hauria deixat més afeblits i amb Mas doblement beneficiat", conclou.
Es confirmen els temors després del 27-S
Després del 27-S, Tardà relata un ambient molt tens a Madrid, amb barra lliure per a l'anticatalanisme. També enumera una allau de crítiques que li van doldre des de l'esquerra catalana i espanyola per haver-se presentat amb els convergents. Tardà recorda que, mentrestant, el PSC feia pinya amb el PP i amb Ciutadans, o que l'esquerra espanyola havia pactat la Transició amb sectors franquistes. Per altra banda, relata que mentre deia al Congrés que no hi havia marxa enrere també era conscient que s'enganyaven perquè s'havia confirmat que els "temors" d'anar amb Convergència no havia donat els beneficis electorals previstos. "No havíem superat el 50% i prou car que ho pagaríem", sentencia, i afegeix que van deixar "gent òrfena" que hauria votat ERC sense Mas. "Ells ens havien imposat les seves condicions i ens les haguérem d'empassar", remata.
Amor a primera vista amb el Rufi
L'amistat entre Tardà i Gabriel Rufián és més que coneguda i fa poc més d'una dècada que s'allarga. Segons l'autor del llibre, Sergi Sol -que li escriu el pròleg- va descobrir Rufián quan estava a Súmate i Tardà va tenir-hi una "connexió immediata", una mena d'amor a primera vista. Ja des del primer dia va passar a dir-li Rufi i va cedir-li la posició de cap de llista a les eleccions espanyoles de desembre de 2015 contra el criteri de Junqueras, que volia que Tardà fos el número u. "Per primera vegada, un candidat independentista feia discursos en castellà, cosa que vaig viure com un triomf", celebra Tardà. Una campanya electoral, aquella, que va teixir "lligams emocionals" que duren fins avui dia: "Quina emoció quan li sentia dir que la nostra lluita no anava de canviar banderes, sinó de guanyar un país".
El polèmic "sacrifici" de Puigdemont
Gener de 2018. Pressió a Roger Torrent perquè permetés la investidura de l'exiliat Carles Puigdemont. A Tardà li demanen que "es faci fer" una entrevista a La Vanguardia on viu una de les polèmiques més grosses en la seva extensa carrera política quan diu la famosa frase: "Si cal, haurem de sacrificar Puigdemont". Tardà considera que el titular estava tergiversat i que ell havia deixat molt clar que calia investir un candidat, independentment de si era de Junts o ERC, per recuperar les institucions arrabassades pel 155. També carrega contra Sergi Sabrià, llavors responsable de comunicació d'ERC, que va "girar la truita" fins al punt de deixar clar que Puigdemont era el candidat del partit a la investidura. "Vaja, com si l'entrevista hagués estat cosa meva!", clama Tardà, que lamenta que aquelles declaracions són encara ara habitualment utilitzades per la "pàtria digital" de Puigdemont per acusar ERC de "sectarisme" i a ell mateix de "traïdor".
El front ampli que no va ser i que Tardà no vol enterrar
Tardà clou la publicació amb un epíleg sobre un front ampli que no va ser, però que, a parer seu, és un debat viu. Era 2019 i un grup de militants d'ERC comandats per l'autor de llibre van proposar la convocatòria d'eleccions després de la sentència del procés. L'objectiu era aconseguir un Govern presidit per ERC i de "Front Ampli" que superés l'"estricte binomi" amb Junts. No va anar bé, i el 2021 ERC va assolir la presidència de la Generalitat, però amb Junts. Tardà considera que ERC no s'hi va posar bé i tampoc els Comuns i la CUP. Però no tira la tovallola i envia un missatge als partits: "Se'ls farà costerut haver d'explicar per què no conformen un Front d'Esquerres Autodeterministes". A parer de Tardà, un Govern de les esquerres federalistes, sobiranistes i independentistes -juntament amb un govern progressista a Madrid- hauria d'aconseguir una solució al conflicte polític refrendada per la ciutadania de Catalunya. El temps dirà si se'n surt, tot i que ara mateix sembla complicat.
