MADRID | Gabriel Rufián travessa el pati del Congrés a pas ràpid. Mastega xiclet. Mans a les butxaques. És l’home del moment. Els micròfons el busquen i no els defuig. El seu equip de comunicació ha rebut centenars de peticions en l’última setmana. Què pretén exactament per impedir que el PP i Vox governin la pròxima legislatura? La pregunta recorre l’espina dorsal de la política espanyola.
El cap de files d’ERC sap perfectament que la seva no és una operació orgànica. És una operació de relat per obrir una reflexió: identifica un problema, assenyala un adversari clar —la ultradreta— i ofereix una sortida. I malgrat la indefinició i els recels que genera, produeix rèdits polítics evidents.
Primer guany: centralitat personal
Principalment per a ell. Rufián s’ha convertit en l’actor més visible de l’espai a l’esquerra del PSOE. Segons el CIS de desembre (8,2%) i de gener (6,7%), és quart en la llista de preferències per ocupar la Moncloa, per davant de Yolanda Díaz. L’algoritme l’estima (1,1 milions de seguidors a X i dels polítics de més èxit a Tik Tok), i la proposta el fa créixer com a referent d’una part de l’Espanya progressista.
Mentrestant, reivindica el seu independentisme, però interpel·la amb èxit els votants d’Algesires. Ha sabut conjugar bé la defensa del dret de l’autodeterminació amb la de l'Estat del benestar, i les seves intervencions sovint reben aplaudiments de tota la bancada progressista. Un problema i alhora una oportunitat per a ERC.
Incòmode i també beneficiós per a ERC
La direcció dels republicans afronta tres realitats incòmodes. La primera: l’evidència que Rufián actua com a agent lliure. Durant la compareixença de Sánchez per l’accident d’Adamuz i el caos a Rodalies va esquivar la línia oficial i no va demanar explícitament la dimissió del ministre Puente. Calàbria es fa a la idea que la seva estrella desborda les sigles.
La segona, el desgast en el flanc independentista. Rufián defensa que es pot liderar un espai estatal sense diluir el projecte. Cada cop que els republicans s'han centrat en la política espanyola (amb Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan Tardà), han rebut crítiques a Catalunya. Junts l'acusa de ser el millor portaveu del PSOE. I la CUP adverteix que es tracta d'un projecte per apuntalar l'Estat espanyol, no per desmuntar-lo.
La tercera derivada té a veure amb el fet que és pràcticament impossible que, si l'espai a l'esquerra del PSOE es recompon, ho faci amb ERC a l'operació o liderat per l'actual portaveu republicà al Congrés al marge del seu partit. Rufián aprofitarà el seu momentum per negociar amb avantatge la seva candidatura com a cap de llista d’ERC al Congrés en les pròximes eleccions generals. La direcció no contempla substituir-lo malgrat les seves iniciatives personals i que només compten amb l'aval del sector Tardà. No hi ha candidat millor. Però Rufián vol establir condicions. La principal: confeccionar ell la llista que l’haurà d’acompanyar.
ERC també obté rèdits importants fruit de la iniciativa de Rufián per unificar les esquerres plurinacionals espanyoles. El 2023, els republicans van perdre 400.000 vots i van passar de 13 a 7 escons al Congrés. Bona part d’aquesta fuita de vot útil va anar al PSC i als Comuns.
Una candidatura forta i mediàtica que lideri el debat obre les opcions de recuperar aquests suports, captar vot jove i disputar espai als Comuns. L’objectiu és clar: superar Junts amb claredat (el 2023 Esquerra va obtenir més vots però van empatar a 7 escons) i recuperar l’hegemonia de les forces independentistes a Madrid.
A més, la proposta de Rufián ofereix a ERC la possibilitat d’acabar de redefinir el seu paper en el post-procés. Durant els governs de Sánchez, ERC i Junts han influït en la política espanyola des del vessant del conflicte. A ERC se li obren les portes per fer-ho amb més força des del nucli progressista.
Baix cost, alt rendiment
La proposta de Rufián —un front ampli d’esquerres i sobiranistes per frenar l’extrema dreta a les pròximes generals— ofereix un alt retorn en projecció política a canvi d’un risc moderat. No és una candidatura formal ni un projecte articulat. No replica la fallida Operació Roca (1986) que va naufragar estrepitosament per manca d’estructura i d’implantació territorial.
És una eina política de pressió, debat i posicionament. Rufián no ha negociat aliances, ni quotes, ni ha tancat acords. De fet, segons el seu entorn, ni tan sols ha mantingut converses formals amb els partits que interpel·la. Planteja el “què”, no el “com”.
Ni Rufián ni ERC assumeixen el desgast de la cuina ni les renúncies d’un pacte real. Però la proposta atorga protagonisme i obliga la resta a moure’s.
Sacseja l’esquerra
Cap partit -ni tan sols ERC- ha recollit el guant. No només per la por de perdre la seva parcel·la, sinó pel temor que la popularitat del portaveu d’ERC acabi eclipsant tot el seu projecte i desgasti els actuals lideratges. També per un precedent documentat: sovint les iniciatives que aglutinen sigles generen rebuig entre els votants propis, com va passar amb Junts pel Sí (ERC i CDC) el 2015.
Però més enllà de la incomoditat de les cúpules, que se senten amenaçades, l’Operació Rufián també beneficia -en abstracte- el conjunt de les esquerres. L’advertència ressona a les seus de Sumar, Podem i la resta de partits atomitzats, i malgrat l’escepticisme, obre un bri d’esperança en un PSOE que aspira a tenir un bloc amb qui sumar majories.
Les eleccions a Aragó, en què la fragmentació va deixar els partits de l’esquerra del PSOE (Cha, Existe, IU-Sumar i Podem), amb poc més que la meitat dels representants que Vox (9 escons contra 15) tot i obtenir un percentatge de vot similar (17,16% contra 17,88% de Vox), li dona la raó. Prou Fronts Populars de Judea.
Dos escenaris, tres dies
El futur immediat de l’espai es decidirà en dos escenaris de Madrid. El 18 de febrer, a la sala Galileo Galilei, hi haurà 500 cadires preparades per a una xerrada entre Rufián i el diputat de Més Madrid Emilio Delgado, flagell d’Isabel Díaz Ayuso a les sessions de control de l’Assemblea de Madrid. “Tenim por de morir d’èxit”, apunta l’entorn de Delgado davant l’allau d’interès.
Tres dies després, al Círculo de Bellas Artes, més propi de l’esquerra caoba, Sumar escenificarà la seva refundació. Un moviment que feia mesos que es gestava i que s’ha accelerat com a tallafoc davant la iniciativa de Rufián. De fons, els dubtes sobre el projecte de Yolanda Díaz i els límits d’un lideratge sense estructura sòlida.
Dos actes amb dos missatges subliminars: Rufián no anirà a l’acte de Sumar, i Sumar projecta que el que demana el líder d’ERC ja s’està construint, però sense ell.
Ambigüitat calculada
Mentrestant, el portaveu d’ERC juga a la indefinició perquè l’ambigüitat li permet marcar l’agenda sense comprometre’s. Tampoc especula sobre com cal concretar la proposta, conscient que qualsevol fórmula que verbalitzi serà automàticament descartada per les direccions dels partits. Manté la idea en l’abstracció, on li funciona.
I pel camí, Rufián haurà reforçat la seva posició negociadora dins d’ERC i quedarà en una situació d’avantatge competitiu respecte a tota una generació de líders de l’esquerra.
Si la jugada prospera, haurà ampliat el seu espai i portat l’esquerra cap a una nova recomposició. Si fracassa, podrà atribuir la divisió als aparells. En un context de fragmentació, l’operació podria ser un èxit individual per a Rufián, però, contràriament al que pretén, un miratge per l’esquerra.
