Gabriel Rufián ha estat en les darreres hores notícia per la seva insistència en l'intent d'animar un projecte amb forces progressistes estatals, nacionals i regionals a l'esquerra del PSOE. Un artefacte per mantenir constants vitals i una mínima eficàcia electoral després del fracàs de Yolanda Díaz i Sumar, de la cancel·lació d'Íñigo Errejón, i de l'empetitiment de Podem. La idea -alimentada per alguns mitjans i per dirigents decebuts amb l'oficialitat dels partits interpel·lats- i el seu valedor són vistos amb bons ulls per part de les bases de l'esquerra espanyola. Troben a faltar cares noves i engrescadores davant un escenari presidit pel desànim i la fragmentació i que ho posa fàcil al PP i a Vox. Ahir, però, va quedar clar que les direccions, siguin estatals o sobiranistes, no estan, per ara i per motius diversos, disposades a posar-ho fàcil. Només la Chunta Aragonesista, única opció progressista reforçada a l'Aragó, s'hi va posar una mica bé.

[Si vols rebre El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]

Però d'on surt tot això? Rufián va arribar el 2015 al Congrés de la mà d'ERC amb un discurs nítidament independentista i la promesa de marxar-ne tan aviat com la República catalana fos realitat. Havia arribat a la política a través de la plataforma sobiranista de castellanoparlants Súmate, formava part de la direcció de l'ANC presidida per Jordi Sànchez, i tenia, per exemple, bona relació amb Quim Torra, que el va fer parlar a la manifestació de la Diada d'aquell any a la Meridiana. Molts nous independentistes s'hi sentien identificats i els "de tota la vida" veien en ell el paradigma de l'expansió del moviment. Rufián era hàbil a les xarxes (això no ha canviat, ho ha conreat amb encert i ajuda a entendre'n la projecció transversal), confrontava amb duresa amb el govern del PP, i no feia concessions als Comuns i al PSOE ("a mi del PP el que més m'agrada és... [poseu-hi el nom de qualsevol dirigent socialista]", piulava). Però amb el fracàs del procés i l'arribada de Pedro Sánchez al poder va evolucionar.

Rufián va passar de la crítica a l'esquerra espanyola que no havia mostrat complicitats formals o reals amb el dret a decidir a entendre-s'hi, com feien la resta de dirigents del partit. En el seu cas amb més convicció buscant tenir-ho més fàcil als passadissos de la cambra baixa. Això el va convertir en ase dels cops de Junts, que li va penjar la llufa de l'"a canvi de res" i el presentava com la cara de l'Esquerra que regalava vots a Sánchez. L'animadversió amb Míriam Nogueras ha estat total i mútua. Ell es va anar emancipant de la direcció d'ERC (s'ha sentit menystingut malgrat que li han fet confiança cinc legislatures o li van finançar un programa de televisió) i diverses circumstàncies expliquen una desconnexió en paral·lel a sentir-se acollit i reconegut en àmbits de l'esquerra espanyola. Joan Tardà i el seu corrent intern, alineat també amb la idea d'enfortir llaços amb l'esquerra estatal, són el fil que l'uneix al partit i el va alinear amb Junqueras al darrer congrés malgrat que va tenir-hi poc protagonisme.

Rufián no va ser, per exemple, a la manifestació de Rodalies de dissabte, és extraordinari que participi en reunions, actes o debats del partit, i té una relació tibant amb molts diputats del seu grup. Al portaveu al Congrés no li agrada que el comparin amb Junts -ell té molta més projecció que Nogueras-, però, a les xarxes o a les comptades entrevistes que dona als mitjans catalans, només entra en política del país per confrontar amb els postconvergents. A vegades ho fa desatenent -com passa també amb la seva proposta- la posició de la direcció.

L'intent de Rufián apunta a projecte personal i a sentir-se en condicions de fer i liderar aquesta aportació en un moment de buidor i quan la fragmentació complica encara més les coses. No passa el mateix a les nacions històriques, on les enquestes fan preveure bons resultats per ERC, EH Bildu, Compromís o el BNG. El problema és d'enfocament i els precedents conviden a la prudència. El portaveu republicà té raó quan diu que de poc valdrà un bon resultat a Catalunya o a Euskadi si governen el PP i Vox. A les esquerres nacionals els concerneix el que li passi a l'espanyola: és l'únic espai amb el qual col·laborar en un mentrestant que tot sobiranista aspira a escurçar. De fet, han estat socis lleials encara que el retorn no hagi estat a l'altura en les inversions, la llengua, el finançament singular, o Rodalies.

Però convertir-se en l'actor principal d'una oferta estatal és un salt d'escala que altera la identitat del projecte polític propi. Una altra cosa és coordinar-se més encara del que es fa amb bascos i gallecs o buscar confluències amb Compromís o MES (ERC ja en forma part a Menorca) amb agendes nacionals i socials fàcilment compatibles. Pel que sembla, Rufián vol una confluència de sigles. L'esperit tindria, en qualsevol cas, paral·lelismes amb l'Operació Roca del 1986, quan es va crear el Partit Reformista Democràtic liderat pel cap de files de CiU al Congrés. No era coalició sinó un nou partit, però tenia una idea regeneradora i tampoc va aconseguir l'objectiu. El resultat dels convergents a Catalunya a les espanyoles va ser especialment bo, això sí. 

Junqueras sap que ara no té una alternativa millor a Rufián a Madrid i que és ell qui pot recuperar electors que van fer "vot útil" al PSC o als Comuns el 2023 (ERC va passar de 13 a 7 escons). De fet, la maniobra pot donar-li un plus de legitimitat per bé que haurà d'evitar allunyar-se encara més d'alguns independentistes. D'aquí que el líder republicà, que sap que el soroll penaliza, aguanti estoicament, eviti el conflicte, i opti per refermar les línies vermelles: presentar-se com a ERC i amb un projecte autocentrat. Si la idea de Rufián prospera amb tots o alguns dels interpel·lats és possible que la seva etapa a la política catalana i a Esquerra s'acabi i salti a l'estatal. Si no ho fa i "torna a casa" per seguir en política, ara tindrà més difícil continuar fent de vers lliure. El futur de l'esquerra espanyola no està escrit, però no és falaguer. Caldrà alguna cosa més que el carisma de Rufián perquè tingui millor cara. 

Avui no et perdis

• La negociació dels pressupostos, en marxa: els Comuns fixen posició amb ERC distanciada; per Bernat Surroca Albet.
• Feijóo implora a Vox que no sigui un «mur» per poder governar junts; per Pep Martí i Vallverdú.
• Primera sanció de la Generalitat per racisme immobiliari: l'odissea d'un llogater de Mataró; per David Cobo.
• Les embotelladores d'aigua van facturar 1.100 milions d'euros durant la sequera; per Arnau Urgell Vidal.
• Reportatge: «Des que el meu fill té epilèpsia hi ha plans que hem deixat de fer per por»; per Anna Mira Perich.

El passadís

José Ramón de la Morena és un dels periodistes més famosos d'Espanya. Des dels micròfons de la Cadena Ser va arrabassar el lideratge de la ràdio esportiva a José María García i ara, ja jubilat, fa el pòdcast conversacional Resonància de Cor. El darrer convidat és el periodista català Jordi Évole. A la primera entrega, i només començar la conversa, el presentador de la Sexta recorda quan, sent estudiant de periodisme, va convidar De la Morena a la UAB. La xerrada va ser rebentada a crits per un estudiant que va titllar d'"impostor" i "farsant" a De la Morena defensant a García enmig de la indignació dels assistents. L'estudiant de periodisme en qüestió era un tal Salvador Sostres, que després es va convertir en polemista i que ja apuntava maneres poc respectuoses amb qui no pensava com ell. Podeu escoltar-ho aquí.     

Vist i llegit

L'impacte del cas Epstein no ha fet més que començar i amenaça d'oferir moltes sorpreses. La xarxa de relacions teixida durant anys pel milionari financer i pedòfil va ser molt espessa i no menystenia cap contacte que pogués ser-li útil. Una de les figures que n'ha sortit malparades ha estat un dels intel·lectuals de referència de l'esquerra alternativa, el lingüista nord-americà Noam Chomsky. Des que van sortir imatges de Chomsky amb Epstein, així com correus electrònics i informació sobre la seva relació, una part de l'opinió progressista mundial va quedar atònita.

A la revista Ctxt.es, la seva dona explica l'origen de la seva relació, que atribueix a certa bona fe del pensador, que a 97 anys resta postrat i sense poder parlar. El pedòfil li va ser presentat a Chomsky en un acte públic el 2015 i des d'aleshores van mantenir diverses trobades, inclosa alguna estada en algun dels apartaments del financer. Els Chomsky no van ser mai a l'illa d'Epstein ni van veure cap escena sospitosa, però el fet que el lingüista el defensés quan van començar a sorgir les primeres sospites han esquitxat el final d'una trajectòria de referència. El patronat de Ctxt.es, per cert, li ha retirat la presidència d'honor després d'un debat intens. Podeu llegir aquí el testimoni de Valeria Chomsky sobre "l'excés de confiança d'en Noam".   

Recordem

Tal dia com avui de l'any 1981, fa 45 anys, el rei Joan Carles I va encarregar a Leopoldo Calvo Sotelo, un dirigent de la UDC, que ja estava en crisi, que se sotmetés a la investidura per formar govern. Feia mesos que es covaven diferents cops d'Estat i aquest arribaria uns dies després, el 23-F a la sessió d'investidura de Calvo Sotelo per prendre el relleu del dimissionari Adolfo Suárez. El cop responia a un intent de sectors ultres i de l'entorn del monarca a "reconduir" la democràcia amb l'anomenada via Armada. El militar de confiança del rei volia intentar un govern de concentració presidit per ell. L'operació, que havia estat alimentada per personalitats de diversos partits o de la patronal, no va prosperar i Joan Carles I se'n va desmarcar a darrera hora i va aconseguir aparèixer com el salvador de la democràcia. Fa 45 anys, però encara hi ha material secret o desaparegut que, ben segur, permetria saber-ne més.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]