Aquest dimarts s’inicien els actes de commemoració dels 150 anys del naixement de Josep Irla i Bosch (1876-1958) amb un acte a la Generalitat amb el president Salvador Illa i Oriol Junqueras, líder de l’ERC en què va militar Irla. Figura rellevant del republicanisme empordanès, fill de Sant Feliu de Guíxols, aquest polític va presidir la Generalitat durant catorze anys. I malgrat això, continua sent una personalitat llunyana a l’imaginari polític català. Aquí, Josep-Lluís Carod-Rovira el recordava.
Els motius d’aquest oblit són diversos. No ha de ser fàcil omplir l’espai històric entre dues figures com Lluís Companys i Josep Tarradellas. Elegit president del Parlament l’1 d’octubre del 1938, la historiadora Mercè Morales ha explicat la dificultat extraordinària de l’actuació d’Irla en un context tràgic com aquell, en plena Guerra Civil, que s’escolava ja cap a la derrota definitiva de la República. Una de les primeres tasques que li va tocar fer com a president del legislatiu va ser precisament organitzar la sortida dels diputats que quedaven cap a l’exili. Al marxar cap a França devia recordar la seva ja llarga trajectòria com a activista polític.
Va ser sempre un federalista de l’Empordà, regidor i alcalde de Sant Feliu de Guíxols durant molts anys, així com diputat de la Mancomunitat. Un home de mentalitat liberal, el que en aquells anys implicava sovint el vincle estret amb la maçoneria. La petjada maçònica és ben visible en el cementiri laic de sant Feliu de Guíxols on ara descansa. Irla va combinar aquestes adscripcions amb la tasca familiar en el comerç i la indústria, destacant com a fabricant del suro.
Quan es va fundar ERC, Irla va ser un dels exponents del republicanisme federal de comarques que es va aplegar en aquell partit tan heterogeni. Va ser director general d’Assistència Social dels governs de Macià, director general d’Indústria en un dels governs de Madrid en què Esquerra hi tenia presència. Però no va ser fins a ocupar la presidència del Parlament que es va acostar a la de la Generalitat. L’afusellament de Companys l’octubre del 1940 el va convertir en el seu successor.
Irla va haver de tastar els pitjors anys de l’exili, ferit per la derrota davant el feixisme, però també per les disputes frustrants que convoquen als vençuts. L’autoritat d’Irla era qüestionada per les forces polítiques que pugnaven contra ERC i pels qui qüestionaven les institucions com la Generalitat, hereva de la legalitat republicana i autonomista. Carles Pi Sunyer i Batista i Roca, sobretot, enarboraven la bandera de l’autodeterminisme. Només ERC, controlada per Josep Tarradellas, defensava la posició d’Irla.
Rosegat per l’edat i la salut, Irla va fer tots els possibles per apaivagar els conflictes interns d’un exili excitat pels ressentiments i les il·lusions d’un retorn immediat a Catalunya. El tarannà del vell republicà de comarques era poca cosa pels més abrandats que creien entreveure la fallida inevitable del franquisme, que la derrota de Hitler el 1945 va fer veure a l’abast. Però va passar allò que digué algú: “Els aliats donaran a franco una puntada de peu… al cul de tots els espanyols”.
Vell i cansat, Irla va renunciar el 1954 i va deixar pas perquè els diputats que restaven actius del Parlament a l’exili elegissin el seu successor, que va ser Josep Tarradellas. Irla moriria quatre anys després. El seu partit, Esquerra Republicana, va recuperar la seva memòria quan va batejar amb el seu nom la fundació de la formació. Irla resta com un recordatori que, més enllà dels grans mites de Macià i Companys, la història d’aquells anys republicans va ser obra col·lectiva perquè la van fer molts més homes i dones de tot el país, poc a poc rescatats de l’oblit injust.
