La festa major és sempre el millor moment de qualsevol poble o ciutat. Perquè els veïns es troben i es diverteixen i perquè se senten orgullosos d'uns costums i d'una vida comunitària que els expliquen col·lectivament. Això és el que passarà aquests dies a Barcelona amb les festes de la Mercè, que tenen una oferta per a tots els públics i que són l'esdeveniment més genuïnament barceloní d'entre tots els de caràcter massiu, i en són molts, que es fan cada any a la capital de Catalunya. Ja fos al parc de l'estació del Nord, a la Setmana del Llibre en Català, a la plaça de Sant Jaume o a les reobertes fonts de Montjuïc, la ciutat bullia de barcelonins.
[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]
Barcelona fa temps que dubta d'ella mateixa, de les seves potencialitats i del model que, per explotar l'èxit dels Jocs del 92, fa tres dècades que va triar sense que cap de les forces que l'han governada el qüestionés. Va fer una clara aposta pel turisme que, en esdevenir massiu (ha passat de 2,5 milions de visitants cada any a 15,5), ha fet que al model se li vegin les costures i les externalitats negatives. La ciutat és rica, dinàmica i amb actius i atractius inqüestionables. Això l'ha convertida en destinació de primer nivell i també en ciutat de fires i congressos i de nòmades digitals.
Tot això ben gestionat i dimensionat és un tresor, però entregat a la lògica desregulada i depredadora del mercat, que posa els beneficis en mans d'uns pocs i els problemes en mans de tots, té uns efectes nocius que són una murga per als barcelonins. La capital del nostre país no és una rara avis. Ha passat el mateix a gairebé totes les urbs europees, que han expulsat els veïns de sempre del centre, han vist com el petit comerç desapareixia o es banalitzava, i els anaven a més els problemes associats a la mobilitat, la neteja, la seguretat, la precarietat laboral o la infradotació dels serveis socials.
A Barcelona hi ha encara bon nivell de vida i la majoria dels barris no estan morts i gaudeixen de bona cohesió social. Els que hi vivim estem de sort. Però la ciutat necessita un debat de com equilibra el seu caràcter universal i l'atractiu per als visitants amb la comoditat i el benestar dels veïns. I això és també mantenir la seva identitat. La dels seus establiments, els mercats, les festes i el ritme de vida, però també la seva llengua, la catalana, que amenaça de ser testimonial a molts espais, i el tarannà obert i progressista que l'ha fet lluitar perquè ningú es quedi enrere.
Hi ha coses que a la ciutat li han funcionat, com ara la seva capacitat per acollir, emprendre, oferir progrés, gestionar l'urbanisme i projectar talent en molts àmbits. I altres esgotades, com alguns grans esdeveniments o indústries vinculades a l'interès de pocs. El fracàs de la Copa Amèrica de vela o les incomoditats del turisme massiu i els pisos turístics ho fan palès. L'actual govern de Jaume Collboni —que, a diferència de Junts i els Comuns, té les enquestes de cara— vol posar límits intervenint per governar fenòmens que contrasten malgrat que es retroalimenten amb l'èxit del Mobile, de festivals com el Primavera, el Sonar o el Cruïlla, o de l'esclat de l'alta gastronomia. La ciutat necessita, per damunt de la legítima confrontació política i sobreposant-se al desànim i al perillós replegament identitari català i global, trobar un relat que li permeti ampliar consensos, guanyar en satisfacció ciutadana, incrementar l'orgull propi, i dialogar millor amb la resta del país com demanava en el seu pertinent article David Garrofé. Bona festa major, barcelonins!
Avui no et perdis
- Crònica: El seguici de la Mercè muta en cursa electoral pel 2027; per David Cobo.
- La fi de l'excepció catalana: com ha sorgit l'extrema dreta independentista? Per Pep Martí.
- Felip VI evita parlar de «genocidi» a l'ONU: «Exigim que aturin ja aquesta massacre»
- La Terra supera el setè dels nou límits planetaris; per Arnau Urgell.
- Crítica: Slow Horses 5: quan la política esquitxa una ficció impecable; per Marta Ferrer.
La cançó
Toca homenatjar Barcelona. I res més icònic (i també malauradament desnaturalitzat) que la Rambla. Us deixo La Rambla, un tema que va cantar el 1997 l'osonenc Quimi Portet i que retratava aquell passeig extraordinari i estrafolari amb la Boqueria, les parades de flors, els quioscos, i altres comerços que els barcelonins haurien de reconquerir.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
