Les negociacions pel finançament sempre han seguit el mateix patró, també aquesta. La primera característica és que Catalunya estira el carro (sigui amb protagonisme de CiU, del PSC o d'ERC) i, entre l'acord i la seva aplicació, la resta d'autonomies remuguen i critiquen, però acaben parant la mà. La segona és que, després del pacte, comença una dura batalla pel relat. Qui acorda parla de millora històrica (ara és el cas d'Esquerra i dels socialistes) i qui no ha negociat hi veu una renúncia vergonyosa (Junts) o una cessió insolidària que és l'avantsala de la independència (PP i l'ala més espanyolista del PSOE). Però, com passa sempre en un acord complex i que encara no està tancat del tot, manen els grisos i no el blanc o el negre.
El nou finançament ha de ser un salt important. No per la xifra de 4.700 milions més que hauria d'obtenir Catalunya (les reformes sempre impliquen més diners i ara, amb el creixement poblacional i el bon moment econòmic, era inexcusable) sinó perquè hi ha una clara evolució del model. L'ordinalitat, acabar amb el sistema de bestretes i l'opció de quedar-se el 80% de l'IVA o recaptar tot l'IRPF serà un salt d'escala. Però, malgrat les singularitats i que hi haurà més models dins del general, no s'ha pactat un concert (això mai va estar escrit) i Catalunya seguirà al règim comú. El nou model, que s'haurà d'aprovar al Congrés i que les parts hauran d'aplicar de forma lleial, té virtuts i mancances. Vegem-ho, amb els elements positius en enunciats verds i els negatius en vermell, més enllà de les lectures hiperbòliques i de part d'aquests dies.
1. L'ordinalitat, per fi
L'ordinalitat és la millor notícia del nou model. Catalunya és la tercera per càpita en aportar al conjunt i després, i tot l'esforç fiscal, els seus ciutadans són els desens o els onzens a rebre recursos de l'Estat (catorzens si s'incorpora el diferencial del cost de la vida). No quedar perjudicats després de ser "solidaris" és una vella demanda catalana (figura a l'article 206.5 Estatut vigent pactat per CiU i el PSOE, però el redactat genera discrepàncies i l'Estat mai l'ha complert) i ara el model acordat ho garantirà com a mínim per Catalunya segons María Jesús Montero, independentment de si està o no escrit en els principis rectors.
Catalunya entrarà i sortirà tercera i això hauria de tenir un fort impacte en la reducció del dèficit fiscal. Ara bé, en funció de com es tingui en compte la població ajustada aquest principi es podria incomplir. Alguns nous fons en el càlcul haurien de beneficiar el nostre país en aquest assumpte. És el cas del fons climàtic d'uns 1.000 milions per a l'Arc Mediterrani -dos terços del qual han d'anar a parar als Països Catalans- o del que compensarà les comunitats que, com Catalunya pels efectes del districte únic, reben universitaris d'altres punts de l'Estat.
2. Adeu a les bestretes i més transparència
Un dels problemes del model de 2009 és que ha acabat sent zero transparent. Es va negociar quan l'economia espanyola començava a emetre senyals de contracció, però encara no havia entrat en la llarga recessió que va venir. Amb els efectes de la crisi financera de 2008, la recaptació es va ensorrar i la previsió d'ingressos dels impostos transferits que feia l'Estat era encara menor a la real, cosa que creava enormes problemes de tresoreria perquè es cobrava tard i endeutava més Catalunya. D'aquí que es creés el Fons de Liquiditat Autonòmica. Ara, l'Estat preveu condonar el 20% d'aquell deute després d'un altre acord entre el PSOE i ERC.
Però el nou finançament hauria de ser més transparent (l'actual està molt apedaçat pels mecanismes que s'han anat posant en marxa i és de difícil traçabilitat). A més, quan un ciutadà o empresa pagui un impost transferit, com l'IVA, l'IRPF o els especials, la Generalitat podrà accedir directament al percentatge que té assignat sense esperar a la liquidació.
3. Asimetries evidents
Catalunya no surt del règim comú, però el nou model tindrà més elements de singularitat. A l'espera de l'acord per la recaptació de l'IRPF i de dotar de més (o de tot) protagonisme a l'Agència Tributària de Catalunya, la Generalitat demana recaptar-ho tot a diferència d'altres. El nostre país té també competències que no en tenen altres, com els Mossos, les presons o la llengua pròpia. El compromís és que es financin a través d'una participació major en la recaptació de l'IVA. Per al conjunt s'ha incrementat del 50% al 56,5%, però per Catalunya hauria d'arribar al 80%. La recaptació, l'IVA i la seva gestió, o el final de les bestretes configuren algunes asimetries. El model ofereix a totes les autonomies del règim comú les mateixes possibilitats, però no totes les exerciran. Això configurarà models dispars, que donen peu a aprofundir en la singularitat.
4. Creix la cistella d'impostos
Les autonomies tindran més diners perquè l'Estat cedeix un bocí més gran del pastís fiscal. Nació ja va avançar al juliol que, per quadrar el sudoku i que Catalunya guanyés el que li tocava respectant l'ordinalitat sense que la resta hi perdés, el ministeri hi havia de posar 20.000 milions. Finalment, seran 20.975 milions, una xifra que s'haurà d'actualitzar anualment. D'aquests, uns 16.000 sortiran de cedir més IVA i més IRPF, dos grans impostos estatals. En el primer el 56,5% per a tothom -Catalunya compta arribar al 80% per competències "no homogènies"- i en el segon el 55%. Ara està cedida el 50% de la recaptació, només amb capacitat normativa en l'IRPF. Aquest impost ha anat evolucionant. Es va cedir per primer cop el 1993 el 15% (acord PSOE-CiU), el 1996 el 30% ja amb capacitat normativa (acord PP-CiU), i el 2001 (model del PP) es va crear la cistella d'impostos incrementant l'IRPF fins al 50% i sumant-hi l'IVA i el 58% dels impostos especials sobre l'alcohol, el tabac i els hidrocarburs. Va ser el moment que totes les autonomies van assumir la gestió sanitària i es va dissoldre l'Insalud estatal.
5. Una mica de veritat
L'Estat ja admet que hi ha autonomies sobrefinançades (escoltant barons del PP i el PSOE sembla que ho hagi estat Catalunya) i que n'hi ha que es beneficien de la seva situació per fer dúmping fiscal. I hi posa noms: Cantàbria i Extremadura han rebut més del que els toca, i Madrid s'ha beneficiat de l'estructura radial de l'Estat i de la tendència a la concentració empresarial per treure suc de l'efecte seu. En aquest últim cas ja s'han pres mesures amb l'impost de patrimoni i ara la intenció és fer-ho amb l'IRPF i l'impost de successions, però s'ha avançat a tentines. Isabel Díaz Ayuso no inverteix en serveis públics (la sanitat o l'atenció a la gent gran se'n ressent), però abaixa impostos a les rendes altes, com també fa Andalusia, governada pel PP i sobrefinançada. En aquest darrer cas, Montero, candidata del PSOE a la Junta, calla.
1. La incògnita de la recaptació
L'acord entre ERC i el PSC (validat pel PSOE) que permetia investir Salvador Illa establia que Catalunya recaptaria el 100% de l'IRPF el 2026. Fa mesos es va veure que no seria possible i que caldria donar més marge a l'ATC per muscular-se i recaptar aquest i altres impostos. L'assumpte ha quedat pendent. Si prospera tal com es va preveure es podrà dir que Catalunya té "la clau de la caixa", encara que la posterior distribució dels diners recaptats entre el govern espanyol i el català per finançar les competències respectives ja està molt pautada en el model acordat.
El ministeri assumeix que ha de fer cessions (el personal de l'agència espanyola està en contra), però no hi ha acord sobre com i fins a on fer-ho. Al febrer s'activarà una proposició de llei d'ERC al Congrés per fer-ho possible i caldrà veure fins on s'arriba i amb quins terminis, també en matèria de capacitat normativa. Junqueras manté que en depenen els pressupostos del govern d'Illa.
2. Debat sense transparència
El finançament s'ha debatut sense que el ministeri hagi elaborat les balances fiscals o hagi traslladat la informació per fer-ho malgrat que així ho va pactar amb Junts el gener del 2024. Ho va incomplir i Pedro Sánchez va dir fa un mes, per amorosir a Carles Puigdemont, que donaria xifres que no han arribat. La darrera balança fiscal oficial la va publicar el Govern de Pere Aragonès el 2023 amb dades de 2021 i xifrava en més de 22.000 milions (la meitat del pressupost de la Generalitat i gairebé el 10% del PIB) la diferència entre el que els catalans paguen a l'Estat i el que reben. El finançament es pot acordar sense saber aquesta xifra i intuint que no ha variat massa, és clar. Però que l'Estat la fes públiques donaria més arguments a Catalunya i desactivaria els discursos d'alguns barons del PP i del PSOE. La llei de pressupostos obliga el Govern a presentar-les amb cada nou projecte i Alícia Romero ha dit que així ho farà quan, d'ací a poc, els porti al Parlament.
En paral·lel al finançament es negocia crear un consorci d'inversions per assegurar que es facin les obres que toquen a Catalunya. L'Estat fa anys que pressuposta inversions en infraestructures i altres àmbits a Catalunya que no executa per deixadesa o incapacitat. És sagnant en l'àmbit ferroviari. L'Estat va deixar de fer públiques les dades territorialitzades el 2023 perquè, segons Montero, atiaven la discòrdia entre territoris. La Cadena Ser i Catalunya Ràdio van obtenir les del primer semestre de 2024: a Catalunya es va gastar un 20% del previst, el territori amb menys inversió de l'estat en termes percentuals; per contra, a Madrid, homologable en termes pressupostaris, l'execució supera el 57% i en els darrers anys amb dades oficials s'hi invertia sovint més del previst.
3. Ni concert ni fora de la LOFCA
L'estiu de 2023 ERC i el PSC no van pactar un concert, però semblava possible sortir de la llei orgànica del finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) malgrat que era contradictori amb parlar d'ordinalitat, un concepte que remet a comparació i, per tant, a règim comú. En qualsevol cas, ERC i Junts, que han reivindicat el concert de forma directa o a través d'altres noms, com el pacte fiscal d'Artur Mas o finançament singular de Pere Aragonès, no han pogut arrossegar prou al PSOE. Els republicans assumien que no hi havia res a fer i els juntaires han tingut una actitud passiva en aquest assumpte. Tal vegada s'ha perdut l'ocasió de fer front comú i posar-lo per davant d'altres assumptes en la negociació amb el govern espanyol, com ara l'amnistia, el català a Europa, el traspàs de Rodalies o la gestió administrativa de les competències d'immigració, assumptes encara per resoldre.
El cas, però, és que serà difícil, encara que Junts s'hi sumi, tirar endavant el pacte aconseguit i més encara "transitar" cap al concert que faria saltar pels aires el sistema pel pes específic de Catalunya, com pretén ara el partit de Puigdemont. El PP rebutja el model acordat (ja no cal dir un concert) i mira d'aplacar les seves comunitats, que volen els diners, dient que quan guanyi presentarà un model immediatament. El concert, en el remot cas que aconseguís els vots del PSOE, seria encara més difícil que ara que aconseguís els de Compromís, MES per Mallorca, la Chunta, el BNG o Podem.
4. Tràmit parlamentari difícil
El model es presentarà i debatrà la setmana que ve al Consell de Política Fiscal i Financera, on hi ha les autonomies i l'Estat. Com que, malgrat la voluntat del nou model i d'altres iniciatives i lleis, Espanya de federal només en té l'aparença no hi ha perill que el tombin o esmenin perquè la majoria la té el govern central. El problema arribarà al Congrés. L'acord ha de quedar recollir a la LOFCA, que és una llei orgànica i que, per tant, necessita 176 vots de la majoria absoluta. Calen tots els socis de la investidura. El BNG, la Chunta Aragonesista, MES per Mallorca, o Compromís són, majoritàriament, simpatitzants de les reivindicacions catalanes però són oposició als seus territoris i voldran marcar perfil i concessions. Caldrà veure què diu Podem, que ja va bloquejar el traspàs de la gestió de les competències estatals d'immigració negociat per Junts.
Junts va aterrar dimecres al debat, per boca de Míriam Nogueras, molt dura, però altres veus de la formació, com l'exconseller d'Economia Jaume Giró o el president del Maresme, han cridat a no deixar passar l'ocasió. La tramitació de la llei per recaptar l'IRPF i el debat d'esmenes a la LOFCA poden ser una pista d'aterratge, però no serà possible replantejar el model. Els postconvergents poden haver de triar entre algunes medalles menors que puguin presentar com a majors (com va passar amb les esmenes a l'amnistia) o caure en la temptació de vetar un acord que dona més recursos a Catalunya pel pecat de dur el segell d'ERC. Si passa, el model que, si Feijóo compleix, presenti el PP en cas de fer bones les enquestes i governar amb Vox serà pitjor per Catalunya i els partits independentistes no seran tinguts en compte.
5. No té en compte el cost de vida
Una de les mancances del model és que en el càlcul de la població ajustada per repartir els recursos no es té en compte el cost de vida, la diferència de preu entre prestar un servei públic a Catalunya o fer-ho en altres territoris on això és més assequible. El govern espanyol s'ha negat a atendre aquesta reclamació en aquest àmbit igual que es fa en altres, com ara les pensions o el salari mínim, que també són els mateixos a tot l'Estat.
