Se’ns diu que ERC ha tancat l’acord amb el PSOE sobre el finançament de la Generalitat. Des de diversos punts de vista, l’acord és molt positiu per als interessos catalans:
- La modificació del model de 2009, caducat el 2014, suposaria que la Generalitat ingressaria cada any 4.700 M€ addicionals per finançar les competències que comparteix amb la resta de comunitats autònomes.
- A més, consolidaria un ingrés de 150 M€ anuals per finançar recerca, una quantitat que ha de permetre un salt a aquesta activitat, estratègica en el canvi de model productiu que necessitem.
- A més, la condonació del 20% del deute del FLA implica un estalvi de 1.850 M€/any durant els pròxims deu anys entre principal i interessos.
A més dels aspectes quantitatius, ja de per si importants, l’acord estableix el respecte al principi d’ordinalitat, que és un dels principals defectes del model actual i una de les millors garanties perquè les modificacions del futur no ens perjudiquin. En paral·lel, s’ha confirmat l’acord que la Generalitat gestionarà l’IRPF a partir de 2026 com a primer pas per a la gestió de la resta dels impostos que paguem els catalans, a més de la creació d’un consorci per a la gestió de les inversions de l’Estat a Catalunya. Això últim no garanteix que aquestes s’executin a temps, però ara ja no serà per negligència de l’Estat sinó per les seves dificultats intrínseques.
Tot això són aspectes que només poden valorar-se molt positivament, però que no signifiquen que l’acord satisfaci totes les aspiracions de la part catalana. Una limitació és que el principi d’ordinalitat no s’aplica sobre la població real (el cens) sinó sobre una població “ajustada” en funció de diversos criteris (insularitat, envelliment, dispersió, etcètera) que són raonables un a un, però el conjunt dels quals no deixa de ser discutible, així com el pes de cada un. Una altra és que els comptes no tenen en compte les diferències en el cost de la vida, un aspecte que perjudica Catalunya.
Tot i que Catalunya és una de les comunitats més beneficiades pel nou model (juntament amb València, Múrcia i Andalusia), hi ha, doncs, motius per a la insatisfacció (més n'hi ha, però, a Madrid, que és una de les comunitats menys beneficiades pel nou model). Tot acord implica una cessió -el contrari seria una imposició- i, en el cas concret que ens ocupa, això és encara més clar si tenim en compte que el nou model ha de ser votat, a més dels partits de la coalició PSOE-Sumar, per Podemos, BNG, PNB, Bildu, Compromís i Coalició Canària.
Ara bé, és probable que una de les crítiques principals que es facin a l’acord no es basi en el fet que podria ser millor, sinó en el fet que no treu Catalunya del règim comú, és a dir, que no es tracta d’un “concert” com el basc o navarrès, sinó que és, un altre cop, una manifestació del “cafè per a tothom”.
Sobre aquest tema, cal dir dues coses: la primera, que l’actual correlació de forces fa impossible que Catalunya es desmarqui de la resta de comunitats de règim comú. És cert que el PSOE està en un moment de gran feblesa, però precisament per això depèn també de partits que no poden permetre aquest desmarcatge. Que Compromís, per exemple, s’hi negui no necessàriament s’ha de deure a cap motiu inconfessable, sinó a la més estricta racionalitat: un cop consumada la separació de Catalunya, quina esperança li quedaria al País Valencià de millorar el seu finançament? Cap. Per part nostra, ¿és raonable deixar passar aquesta oportunitat i esperar una altra conjuntura en què el PSOE només depengui dels partits catalans? A mi em semblaria una temeritat, perquè poden passar molts anys perquè s’hi doni.
La segona qüestió em sembla més rellevant. És cert que, deixant de banda Madrid i el seu efecte capitalitat, el País Basc té la millor economia d’Espanya. És inevitable concloure que alguna cosa hi té a veure el privilegi fiscal de què gaudeix. Però ni el privilegi fiscal es deu al concert, ni disposar del mateix privilegi fiscal ens garantiria solucionar la mediocre marxa de la nostra economia. Explico totes dues coses:
El País Basc té un privilegi fiscal perquè no aporta recursos a finançar les despeses de l’Estat. No perquè tingui un concert, sinó perquè el càlcul del “cupo” està trucat, i ho està per raons històriques -pel context de terrorisme en què es va restablir- i perquè l’economia basca és prou petita com per a que l’Estat espanyol pugui tolerar-ho. Un hipotètic concert català s’implementaria amb un càlcul raonable dels costos que ha d’assumir Catalunya, i el resultat no seria -no tindria per què ser- gaire diferent del model de finançament ordinari.
Però el més important és que el privilegi fiscal és relativament poc important a l’hora d’explicar per què l’economia Catalunya té un comportament tan mediocre des de principis de segle. La prova és Andorra, un país que pel fet de ser independent no contribueix solidàriament amb ningú i que, tanmateix, presenta una trajectòria pitjor que la catalana.
Reduir el dèficit fiscal és un objectiu legítim, com ho és augmentar les competències de la Generalitat, i l’acord a què s’ha arribat és de celebrar perquè avança en tots dos sentits, però no ens obsessionem amb el fet que això no ens equipari amb els bascos, perquè ens estaríem equivocant de moment i d’objectiu.
