Trenta-cinc diputats ultres al Parlament de Catalunya? L’enquesta publicada per La Vanguardia el 21 de setembre passat que mostrava un ascens espectacular de l’extrema dreta d’Aliança Catalana ha causat un fort impacte. L’increment de la formació que condueix Sílvia Orriols -avui amb 2 escons al Parlament- afectaria molt directament la posició de Junts, que podria veure reduïda la seva representació, actualment de 35 diputats, a 21.
Alhora, l’augment d’Aliança no afectaria Vox, que podria experimentar un nou increment, dels 11 actuals fins a 16 escons. L’ecosistema polític català s’havia caracteritzat per l’absència de formacions d’extrema dreta. I un tret que definia l’ecosistema de les forces polítiques d’obediència catalana era la inexistència d’un partit ultra. De fet, històricament, el catalanisme havia estat immune a les ideologies filofeixistes, tret de grupuscles poc representatius. Ara pot ser diferent. Què està passant? I com es pot combatre?
La "frustració" del procés
Xavier Rius-Sant ho sap tot de l’extrema dreta a Catalunya. El periodista, autor de llibres com Els ultres són aquí, fa el seu diagnòstic: "La frustració que hi ha en un segment de l’independentisme ha estat un element clau en l’ascens de Sílvia Orriols, en paral·lel al cansament entre el potencial votant de Junts pel que fa a votar el president perquè torni el president". També assenyala que en la realitat de la immigració, les esquerres han donat l’esquena a problemes reals, com són alguns episodis d’islamització creixent, esmentant el politòleg nord-americà David Rieff quan adverteix contra els excessos del “moralisme woke”.
Per Carles Feixa, catedràtic d’Antropologia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), l’ascens d’Aliança no té molt de misteri: "El sistema de partits a Catalunya és propi i està duplicat, amb partits d’obediència catalana, espanyola i mixta en cada segment ideològic. L’absència d’un partit d’extrema dreta d’obediència catalana era una anomalia que Aliança Catalana ha resolt (amb el precedent de Plataforma per Catalunya). El mateix succeeix en l’altre extrem, on Podem ha resolt l’anomalia de la no presència d’una esquerra extrema d’obediència espanyola".
El factor Ripoll
"Normalització", frustració pel procés… I Ripoll. Feixa ho apunta: "L’origen d’Aliança té molt a veure amb la fractura causada per l’atac terrorista de les Rambles, que va evidenciar que la integració dels joves d’origen magrebí no s’havia completat. Es va privilegiar la coexistència per damunt de la convivència, que implica interacció i coneixement mutu". L’acadèmic assenyala també la segregació escolar, amb centres públics i concertats, i extraescolar (esport i oci) i la precarietat: "La precarietat laboral i residencial juvenil, que les administracions no han abordat prou, ha derivat en la cerca d’un boc expiatori: els joves estrangers. Fins ara els d’origen àrab-musulmà, però veig que Orriols comença a apuntar també a les bandes llatines".
Martin Lundsteen, doctor en Antropologia per la UB, reclama dels acadèmics una anàlisi profunda del fenomen ultra i explicar bé un fet migratori que "no pot deixar-se al simplisme perquè no és un problema interpersonal". "Respon a fets estructurals d’una societat. Hi ha immigrants que delinqueixen, sí, com també es tensiona l’habitatge quan es produeixen grans onades migratòries", ressalta.
La dreta davant l’extrema dreta
L’ascens ultra ha encetat un debat intens en la dreta democràtica. Fa uns anys, no hi havia discussió: funcionava un cordó republicà, com a França el primer cop que Jean Marie Le Pen va passar a la segona volta, el 2002. L’esquerra va votar massivament pel gaullista Jacques Chirac. El problema va venir quan l’extrema dreta va arrelar en barris i ciutats. Entre els conservadors s’ha obert pas l’opció de la coalició amb l’extremisme. A Itàlia, és Giorgia Meloni la que ha acabat integrant uns conservadors domesticats. En el cas de l’estat espanyol, el PP coqueteja amb els missatges més radicals. Ara, a Catalunya el catalanisme de centredreta s’haurà de definir.
Per l’antropòleg Martin Lundsteen, "l'estratègia de Junts d’intentar "adaptar una mica" el missatge d’Aliança, endurint la retòrica de mà dura contra els immigrants, no està donant resultats. Haurien d’analitzar amb més profunditat el fons del problema”. També Rius-Sant alerta del risc de coquetejar amb el discurs xenòfob: "Si Junts intenta assimilar part del discurs d’Aliança en alguns municipis, on hi ha alcaldes molt nerviosos, només farà que reforçar-la".
La difícil dialèctica Aliança-Vox
A banda de la diferència nacional, quines sociologies diferencien Aliança de Vox? Per Rius-Sant, el suport als de Santiago Abascal fa més forat entre els joves, mentre que el sufragi a AC és més sènior i nodrit per “independentistes emprenyats”. El periodista apunta una dada curiosa, com és que el cap de Vox a Catalunya, Ignacio Garriga, ha emprat més el català darrerament, com en l’entrevista que li va fer Marina Romero a TV3.
Hi ha diferències sociològiques entre totes dues formacions? "No veig diferències de fons entre Vox i Aliança més enllà del tema nacional, excepte potser en el tema gènere, on les posicions de Vox són més explícitament antifeministes i LGTB-fòbiques. Però tots dos són igualment xenòfobs i islamòfobs", indica Feixa.
Què cal fer?
Els experts assenyalen que no hi ha una altra opció que respondre a la demagògia amb dades. Feixa es queixa que no s’ha après dels errors comesos per altres països, optant per la segregació en comptes de la inclusió. I, expert com és en bandes juvenils, acusa els partits d’esquerra d’oblidar-se de la joventut, i de no respondre al discurs populista en el terreny de les xarxes. "Cal una autèntica educació democràtica transmediàtica per respondre les fake news amb dades. I sobretot revertir la desigualtat generacional per evitar culpar els joves migrants de tots els nostres mals. Sense la seva presència, l’estat de benestar estaria en qüestió i l’envelliment de la població ens faria més vulnerables", diu.
Lundsteen aconsella un treball intens als barris, constatant que l’extrema dreta ha tingut pitjors resultats on funciona el teixit associatiu i no hi ha un buit de mediació amb els col·lectius vulnerables. L’antropòleg de la UB també destaca que no s’ha de demonitzar els votants de l’extrema dreta. "La base d’aquestes dretes populistes és heterogènia i cal distingir entre els dirigents i els qui els voten", radiografia. Avançar en una educació democràtica, no simplificar, evitar moralismes com els que a vegades mostra una esquerra dogmàtica i enarborar dades semblen els millors antídots contra el perill.
