Hi ha programes de televisió que formen part del nostre paisatge sentimental, de la nostra rutina setmanal més agradable. No ens agrada que ens els toquin perquè, quan un format és d'èxit i es torna familiar, el millor és deixar els invents de banda. I la millor prova, en el cas de la televisió, són les xifres d'audiència, que ara també complementen l'impacte dels clips a les xarxes o el ressò que se'n fan altres cadenes, les ràdios o els diaris. Sí, parlo del Polònia, el programa de TV3 que aquesta setmana fa vint anys i que ja és una d'aquelles estructures d'estat que, en altres àmbits, tants maldecaps han donat. El Víctor Rodrigo ha fet a El Món de la Tele una tria imperdible dels seus gags més icònics i ha parlat amb alguns dels seus actors. Dijous TV3 emetrà la gala que es va celebrar ahir a la nit al Teatre Victòria i que m'asseguren que no ens haurem de perdre.

[Si vols rebre El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]

És evident que el format ideat per Toni Soler, que n'és el director i en va ser el presentador, és un bon producte televisiu que va aportar un segell propi: als gags tradicionals s'hi van sumar els musicals (qui no recorda el Mas style?) o els actors que, fora d'escena, discutien amb el presentador sense deixar la imitació. Els creadors del Polònia eren la colla de periodistes provinents de la informació política que, a RAC1, feien Minoria Absoluta. El format es va intentar traslladar a les televisions estatals sense èxit, però quan va aterrar a Catalunya va debutar amb més d'un milió d'espectadors (una xifra impossible ara que l'audiència està encara més atomitzada amb les plataformes) i un 34% de quota de pantalla.

Des del primer moment, el programa dels polonesos (la tria del nom no és innocent i demostra voluntat de fotre-se'n primer dels de casa) ja va connectar amb l'audiència. Ho va fer valent-se de l'imaginari espanyol, però també creant-ne un de propi i fent-lo popular. No queda clar si va ser abans l'ou o la gallina, però la politització del país dels darrers anys no hauria estat tan efectiva sense un espai de sàtira que fes més digerible i propera la política i ara també àmbits com l'esport o la cultura.

Perquè el Polònia, on tothom surt malparat per més que sempre hi hagi que tingui la pell massa fina i busqui mans negres o conspiracions fumanxunianes, és un programa satíric, sí. Però, sovint, la caricatura i el tòpic tenen una bona dosi de veritat. Els protagonistes, que solen entomar els gags amb esportivitat i que saben que sortir-hi és ser rellevant, s'assemblen en alguns moments a com els interpreten els actors. La política és servei públic i la majoria dels protagonistes busquen el que ells entenen pel bé comú, però pel camí hi ha lluites caïnites, renúncies o egos gegantins com els que retrata l'espai. Hi ha qui pot pensar que simplifica la política o la ridiculitza, però l'espectador és prou intel·ligent per entendre què està veient. 

El Polònia va arribar a les pantalles quan Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero havien pactat rebaixar l'Estatut a la Moncloa i el trencador i caòtic govern de Pasqual Maragall, que havia posat fi a 23 anys de pujolisme, tocava el seu final. El zapaterisme, la crisi econòmica, les disputes del tripartit o les que protagonitzaven Mas i Duran van donar pas al procés, el moment de més efervescència i passió política que ha viscut el nostre país. Els guionistes del Polònia hi van sucar pa, lògicament, però també van ajudar a entendre una mica millor (i de forma menys dramàtica) el que explicaven el Telenotícies o els diaris i van denunciar la injusta situació dels presos polítics amb intel·ligència.

La sàtira no només és necessària per no caure en l'autocomplaença nacional o la manca de crítica. És imprescindible en qualsevol societat, ajuda a fomentar valors democràtics i a autocentrar-la en el millor sentit, i és una sort que la televisió pública del nostre país la fomenti en relació amb els poders i que el públic ho acompanyi.

Avui no et perdis

• Primícia: Sílvia Orriols punxa: queda desert el polèmic concurs de la residència de Ripoll; per Arnau Urgell i Lluís Girona.
• Sánchez ratifica la pujada del salari mínim amb missatge a la patronal: «Que paguin més».
• Té sentit fer el metro gratis a Barcelona?; per David Cobo.
• Entrevista a Josep Usall, director de l'IRTA: «Que la pesta porcina havia sortit del laboratori mai va tenir base científica»; per Arnau Urgell i Vidal.
• Conduir en català: barbarismes i claus per aprovar l'examen; per Bernat Castanyer.

El passadís

La crisi de Rodalies va portar els responsables de Renfe a Catalunya a crear un grup de whatsapp amb gairebé 300 periodistes per informar sobre les nombroses incidències a la xarxa, les alteracions al servei i respondre els dubtes dels professionals, que sovint són compartits. Però ahir a primera hora del matí tot el gabinet de comunicació el va abandonar. "Com que el servei de Rodalies va recuperant la normalitat i el xat ha crescut tant que és difícil de gestionar, l’equip de Comunicació de Renfe, sortim del grup. Podeu contactar amb nosaltres sempre que us calgui i, com fem fins ara, intentarem ajudar-vos", van deixar escrit davant l'estupefacció dels periodistes. La recuperació de la normalitat ahir eren diverses línies tallades, limitacions de velocitat a dojo i aglomeracions a Sants. Alguns companys van abandonar el grup, però algú va tenir la idea de reconvertir-lo donant-hi entrada als representants de les plataformes d'usuaris, que d'aquesta forma tindran més fàcil arribar als mitjans. Realment, la gestió de Renfe a Catalunya és qüestionable en tots els aspectes.   

Vist i llegit

El moble de menjador espanyol (i català) clàssic amb vitrina, calaixos, forat per la televisió i minibar ha desaparegut en una generació. L'explicació bàsica és que els pisos són més petits, les televisions són planes i gegantines i les mudances més habituals. Però un dels analistes de Xataka, el valencià Javier Lacord, dona també una explicació identitària en aquest article. Segons ell, aquelles pesades llibreries s'han convertit en relíquies als menjadors dels pares o els avis. Les justificava ser "vitrines funcionals, un aparador: la vaixella bona que s'usava per Nadal, la col·lecció de figuretes de porcellana, els motius religiosos si la família era creient, els volums enquadernats d'enciclopèdia per fer saber a les visites que a la casa es valora la cultura...". Ara, explica, tot això ho posem a les xarxes socials i al menjador en tenim prou amb un moble baix de melamina i unes lleixes. És possible que tingui raó encara que no ens hàgim parat a pensar-hi.  

Recordem

Tal dia com avui de l'any 2008 el parlament de Kosovo va aprovar, amb 109 vots a favor i l'absència dels diputats pro-serbis, la declaració unilateral d'independència d'aquell país, l'últim de l'antiga Iugoslàvia a independitzar-se. Ho va fer amb el suport dels Estats Units i amb l'oposició frontal de Sèrbia, que considera l'antiga província el bressol de la seva nació. El nou país no ho ha tingut fàcil per estabilitzar-se, estrènyer llaços amb la UE ni per aconseguir tots els reconeixements malgrat que ha anat avançant en aquest últim front. Grècia, Xipre, Eslovàquia, Romania i Espanya, que no vol validar aquesta via d'accés a la sobirania similar a la catalana del 2017, no l'han reconegut i tampoc ho han fet ni la Xina ni Rússia. Fins al 2024, Espanya no acceptava els passaports kosovars. Així explicava el reporter de TV3 Nicolás Valle la proclamació en motiu dels 15 anys de l'efemèride als Matins de TV3.   

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]