Sovint es comet l’error de reduir l’independentisme català exclusivament a l’organització Estat Català, fundada per F. Macià el 1922, i a les seves ramificacions posteriors (Nosaltres Sols, Elements d’Estat Català, Partit Nacionalista Català o Partit Català Proletari). Si bé aquest n’és el referent històric fonamental, en realitat hi hagué independentistes en tots els partits polítics catalans sense excepció, encara que l’independentisme no fos l’orientació característica o bàsica de cada sigla, de dreta a esquerra. És el cas de la Lliga Regionalista, Unió Democràtica de Catalunya, Acció Catalana, Partit Catalanista Republicà, Federació Catalana del PSOE, Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista Català, Bloc Obrer i Camperol, Partit Obrer d’Unificació Marxista i Partit Socialista Unificat de Catalunya. L’independentisme com a opció personal, doncs, sempre ha gaudit d’una certa transversalitat en el ventall d’opcions polítiques catalanes i també sindicals (CNT i UGT) i culturals (Palestra).
Un dels casos més destacats d’aquesta opció personal per la independència nacional el representa Manuel Carrasco i Formiguera, nascut el 3 d’abril de 1890 al carrer Pelai de Barcelona, la ciutat de la mare mentre que el pare era de Villena (Alt Vinalopó). Als jesuïtes del carrer de Casp adquirí un sentiment profund de religiositat, juntament amb la seva pertinença a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Va fer els estudis de dret i filosofia i lletres a la UB i fou titular d’una càtedra sobre dret mercantil a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils. El 1928 publicà l’obra Normes del comerciant. L’activitat comercial en els ordres pràctic, jurídic i tributari.
Molt influït per Prat de la Riba, aquest polític democratacristià, advocat de professió, catòlic practicant i independentista de cap i de cor, com a militant de la Joventut Nacionalista, vinculada a la Lliga, el 1920 entrà al consistori barceloní com a conseller municipal, però de seguida començà a marcar distàncies amb el partit, tot defensant-hi l’ús oficial del català o bé oposant-se a nomenar un batlle sense connexions amb el catalanisme. Un any després, promogué l’aparició de L’Estevet, setmanari “nacionalista popular”, compromès amb el catalanisme més combatiu, tant polític com cultural i lingüístic, i adversari fervent de l’espanyolisme i del col·laboracionisme català, on ell era gairebé l’únic que hi signava amb el nom i no amb pseudònim com la majoria, L’Estevet fou molt popular entre el jovent pel seu to combatiu. El 1923, ja fora del consistori, entrà a militar a Acció Catalana, amb uns plantejaments nacionals més clars que el regionalisme lligaire.
Aquell any, fou condemnat a sis mesos de presó al penal de Burgos, acusat d’injúries a l’exèrcit espanyol, i, complerta la condemna, patí mig any més de desterrament fora del Principat, a Tamarit de Llitera. En aquest cas, la mesura repressiva l’afectava en tant que membre de la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona, acusada d’editar la Guia judicial en català. Altres alts càrrecs del Col·legi, també destituïts i multats, van ser enviats a municipis del nord del País Valencià, de la Franja i de l’Aragó. La repressió no afectà les seves conviccions nacionals, sinó que les afermà, de manera que continuà la lluita contra la Dictadura i la monarquia espanyola, des de posicionaments nacionals i republicans, lluita que l’obligà a exiliar-se a Catalunya Nord, durant quatre mesos. Per la importància que havia adquirit a la política catalana fou el representant d’Acció Catalana al Pacte de Sant Sebastià, signat en aquella ciutat basca el 17 d’agost de 1930, entre forces polítiques catalanes, espanyoles i gallegues i que propicià l’adveniment del règim republicà. Allà hi defensà el dret d’autodeterminació del poble català.
En el govern de la República Catalana presidit per F. Macià, de qui era proper, el 15 d’abril de 1931, Carrasco hi fou nomenat ministre de Comunicacions, en representació del Partit Catalanista Republicà (fusió d’Acció Catalana i Acció Republicana). I tretze dies després, ja com a Generalitat de Catalunya, accedí al càrrec de conseller de Sanitat i Beneficència fins al 29 de desembre. A les eleccions del 12 de juny d’aquell any 1931, obtingué 57.166 vots per la circumscripció de Girona, a la Coalició Catalana i Republicana, on fou el segon candidat més votat, convertint-se així en diputat a les corts constituents republicanes.
El 10 de juny de 1931, quan la minoria catalana dirigida per Companys ja acceptava les retallades a l’Estatut, Carrasco sortí a defensar en solitari la integritat de l’Estatut de Núria, el text plebiscitat a Catalunya, un cop ja desautoritzat per Companys i exclòs del grup. Hi denuncià “la decapitació formidable” del projecte estatutari, hi defensà el dret d’autodeterminació i exclamà: “Deixeu-nos ser catalans i tingueu en compte que, tant si ens deixeu, com si no ens deixeu, ho serem”. Va ser aplaudit només per diputats bascos i gallecs, però cap de català, tot i que el mateix Companys confessà a Maura que la minoria catalana no discrepava de les seves manifestacions i el president Macià declarà que havia manifestat “amb sinceritat el que sentia” i que “altres n’hi ha que pensen com ell”.
El context anticlerical de l’època li facilità un encaix còmode a Unió Democràtica de Catalunya, partit fundat el 7 de novembre de 1931, on confluïren el sentiment patriòtic d’antics militants carlins com Joan B. Roca i Caball, pare de Miquel Roca i Junyent, i el sentiment religiós de membres d’Acció Catalana. El nou partit obtingué un diputat al Parlament de Catalunya, el 1932, Pau Romeva, avi del cantant Pau Riba, i tenia una sensibilitat acusada per les qüestions socials, defensava un sindicalisme cristià i criticava el capitalisme, als antípodes del catolicisme de dretes, antirepublicà i anticatalà. Carrasco abocà les seves energies a l’organització i enfortiment del nou partit, influït per la política del PNB i per les tesis del sacerdot sicilià dom Luigi Sturzo, fundador de la democràcia cristiana, demòcrata militant i fervent antifeixista. El 16 de febrer de 1936, UDC suggerí de votar pel Front d’Esquerres als seus militants.
Col·laborador d’Acció, òrgan d’Acció Nacionalista Valenciana, poc abans de l’esclat de la guerra i la revolució social, el 1936 Carrasco es veu amenaçat per sectors extremistes incontrolats i el 19 de desembre ha de passar la frontera, camí de l’exili. S’estableix al País Basc com a representant de la Generalitat davant el govern del lehendakari Aguirre, però l’avenç franquista a Guipúscoa el força a tornar al seu país dos mesos després. Novament en perill s’embarca des de França amb la família cap a Biscaia, però el seu vaixell és interceptat pel creuer franquista Canarias el 4 de març, traslladat a la presó de Burgos i condemnat a mort del 28 d’agost de 1937. Serà afusellat el 9 d’abril de l’any següent, malgrat la protesta de governs estrangers, inclòs el Vaticà, i nombroses personalitats eclesiàstiques. En una revista franquista es deia: “Carrasco Formiguera murió, gustoso lo consigno, como buen católico, pero gritando ‘¡Viva Cataluña libre!’, con lo que vino a confirmar que la sentencia estaba bien fundada en derecho”. Ocupada Lleida quatre dies abans, Franco abolí l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Avui el dictador no té carrers, ni places, ni centres educatius que duguin el seu nom, ni monuments alçats a la seva memòria. Manuel Carrasco i Formiguera, sí.
Per a saber-ne més: Manuel Carrasco i Formiguera, una biografia política. Per una Catalunya lliure i socialment justa, Lluís Duran, Viena edicions, 1922.
