El juliol de 1936, un grup de militars espanyols, encapçalats per comandaments destinats a l’Àfrica, es va revoltar contra el sistema democràtic, la forma de govern republicana i l’autonomia de Catalunya. El militar que va acabar imposant-se als altres sollevats va ser el general Francisco Franco, que llavors tenia 43 anys. En paraules seves, la qüestió catalana va ser “una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos a Cataluña a su propio destino sería un grave peligro para la integridad de la patria”.

El líder del cop d'estat militar reconeixia, obertament, que la no interferència en la voluntat del poble català tenia possibilitats reals de desintegració d’Espanya, és a dir, d’assoliment de la independència nacional. Aquesta és una realitat evident que, massa sovint, s’oblida o es menysté, de vegades intencionadament, en els manuals d’història o en els articles especialitzats que analitzen els motius que van dur funcionaris públics com són els militars a protagonitzar una rebel·lió armada contra el poder democràtic legalment constituït, a Espanya i a Catalunya. Franco, doncs, i els seus seguidors, militars i civils, entre els quals també catalans, van ser els artífexs d’una rebel·lió sagnant que provocà centenars de milers de morts a conseqüència de la guerra per ells iniciada, així com desenes de milers d’afusellats i exiliats.

Amb la victòria franquista a Mallorca i a les Pitiüses el 1936, i a Catalunya i Menorca el 1939, s'instal·là un règim polític d’una uniformitat absoluta. Llavors només es deixà marge legal i públic per a una sola nació, una sola llengua, una sola bandera, una sola religió, una sola ideologia, un sol partit polític i un sol sindicat. I el que és pitjor, una sola veritat possible. La singularitat d’aquest darrer cas és que la veritat en qüestió era mentida, és a dir, la veritat establerta oficialment pel franquisme i mantinguda durant dècades va ser construïda sobre una mentida. Altrament dit, resulta que el juliol de 1936 els que es van rebel·lar contra l’ordre democràtic no es van rebel·lar, però sí que es van rebel·lar els que, en realitat, no van fer-ho. 

D’aquesta manera, l’octubre de 1940, el president legítim de Catalunya, Lluís Companys, va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort per “adhesión del expresado delito de rebelión militar”. Un civil, doncs, president escollit democràticament, va ser enviat davant l’escamot d’afusellament per “rebel·lió militar”. Abans, l’agost de 1937, l’advocat i polític democratacristià i independentista M. Carrasco i Formiguera va ser condemnat també a mort, ja que “las actividades del procesado sobre implicar la compenetración más intima y eficaz con los rebeldes entraña una ayuda y colaboración peculiar de la propia rebelión”.  I uns mesos abans, el febrer del mateix 1937, el general Domènec Batet, tarragoní que com a màxima autoritat militar a Burgos es va negar a donar suport a la rebel·lió franquista, va ser afusellat per “adhesión a la rebelión”. I fins i tot algú tan pacífic com l’editor i impressor reusenc Salvador Torrell va ser condemnat a 30 anys de presó per “auxilio a la rebelión”.

Pot semblar talment el joc dels disbarats, però milers de persones que van oposar-se a la rebel·lió militar i van combatre-la amb la paraula o el fusell van ser acusades pels rebels de debò, paradoxalment, d’”auxilio a la rebelión”, o sigui, d’haver fet just el contrari d’allò de què se’ls acusava i, per aquest motiu, afusellades, empresonades o forçades a l’exili. La lluita contra la rebel•lió militar existent es va convertir, per la propaganda i la justícia franquista, en adhesió a una rebel·lió inexistent. La mentida més escandalosa s’imposà oficialment com a veritat única i, a partir de la mentida establerta, es va viure i escriure la història durant quatre dècades. Així les víctimes van esdevenir botxins i els botxins es transformaren en falses víctimes.

Anys després, figura que mor formalment el franquisme, la catalanofòbia hispànica de dreta i d’esquerra (expressada per molts espanyols i llatinoamericans) aplica a la llengua catalana exactament el mateix procediment falsejant la realitat que la dictadura militar. I carreguen sobre el català totes les practiques i prejudicis característics de la seva llengua sobre la nostra. No sols funcionaris públics en territoris on el català és idioma oficial, no pas cooficial perquè les oficialitats són independents, sinó també ciutadans empleats del sector serveis, comerços i hostaleria treuen tota la seva bilis contra la llengua pròpia del país que els acull per treballar i que ells mateixos han escollit, sense haver-hi estat cridats. I ho fan mitjançant la mentida com a mètode i canviant els papers atorgats a cadascuna de les llengües. Defensar l’ús normal del català en tots els àmbits, en el seu propi territori, és racista, supremacista i classista. Però no ho és fer el mateix amb el castellà, no sols dins del seu territori, sinó també fora d’aquest on no és la llengua pròpia ni tan sols legalment.

Curiosament, afirmen que el català aquí és obligatori -ja ens agradaria!-, però menteixen perquè segons la Constitució espanyola el castellà és l’única llengua que hom té el deure de conèixer. Però ningú d’ells no s’esgargamella queixant-se que l’espanyol sigui obligatori a Espanya, el francès a França, l’anglès a Anglaterra, l’alemany a Alemanya, etc. Ni tampoc recordant que no pots treballar a Zamora, Badajoz o Madrid si no saps castellà. És tan clara la discriminació que es va negar la ciutadania a una immigrant d’origen africà, resident a Mallorca, perquè sabia català, però no castellà, demostrant així que la pretesa espanyolitat de la nostra llengua és una pura fal·làcia i que l’oficialitat del català no val res. A l’Estat espanyol de llengua només n’hi ha una i prou. I no és la nostra.

Els catalanoparlants tolerem a casa nostra allò que ningú més no acceptaria a la seva. Quant de temps acceptarien a Espanya de no tenir en castellà medicaments, productes farmacèutics, d’higiene, neteja, electrodomèstics, productes tecnològics, aplicacions d’internet, menús i pissarres de bar i restaurants, megafonia i rètols del transport, policia nacional, guàrdia civil i una presència irrisòria, per insultant en la quantitat, al cinema o a la justícia? Com reaccionarien si, a casa seva, un dependent es negués a servir-los si s’hi adreçaven en la seva llengua i oficial al seu territori, responent-los de forma insolent, arrogant i ofensiva com tolerem aquí? Què els semblaria si les autoritats s’alcessin dels actes oficials quan algú s’expressés en castellà? Com veurien que un metge es negués a atendre’ls en castellà a Burgos i si la majoria dels judicis no es fessin en la llengua de Burgos? I si arraconessin el castellà, al seu territori, com a llengua vehicular de l’educació?

És hora que fem servir els nostres drets com a ciutadans, però també com a clients i consumidors. I que anem a totes, si tenim un mínim d’estima per la llengua i de dignitat com a poble. Allà on no acceptin la nostra llengua, tampoc hem de ser tan il·lusos d’acceptar la discriminació del català premiant-los amb els nostres diners. Si no volen el català, no tindran els nostres diners. No podem pagar perquè ens maltractin. No és normal el que passa aquí amb el català. I només cal girar la situació per adonar-nos-en. Canviem d’escenari i passem a qualsevol ciutat espanyola les situacions lingüístiques, amb la seva llengua com a víctima, que vivim aquí amb el català i conclourem que no l’acceptarien ni cinc segons. És la millor manera d’entendre la magnitud de la tragèdia i també hauria de ser-ho com a revulsiu, per a la resposta que hem de donar com a comunitat de parlants davant les agressions diàries i permanents contra una llengua de la qual no suporten la simple existència. Fem-la viva, doncs, amb el nostre ús, a tot arreu, per a tot i amb tothom.